No és fàcil aproximar-se a una escriptora envoltada sempre d´una aura de llegenda, quan en nombroses ocasions la seua efígie ha figurat al costat de manifestos, pancartes i reclams propagandístics. Lyndall Gordon s´ha endinsat en una muntanya de cartes, diaris i testimonis per a traçar un retrat de Virginia Woolf allunyat de distorsions mitòmanes i clixés reivindicatius. Una biografia trenada amb una anàlisi exhaustiva de les seues obres que, alhora, puguen aportar pistes sobre una vida anticonvencional, travessada de períodes de depressió i descensos a la bogeria, una existència compromesa -sobretot- en la creació d´una obra narrativa que es distanciara dels seus predecessors. Per a Lyndall Gordon, hi ha una vibració constant en Virginia Woolf en què les emocions s´expandeixen cap al passat. En especial, les morts de la mare -Julia- i dos germans -Stella i Thoby-, i després d´una etapa de tirania autocompassiva per la viudetat, la desaparició del pare, Leslie Stephen. És per això que el moment clau en l´existència de Virginia Woolf és el trasllat de la casa lúgubre de Hyde Park Gate, a Kensington, fins al barri de Bloomsbury: en una cerimònia iniciàtica junt a la seua germana Vanessa, eliminaren l´estora roja victoriana i el paper pintat a les parets, i imposaren un nou règim basat en llibertat d´horaris i tertúlies amb jóvens provocatius i arrogants que pretenien canviar els cànons artístics i ideològics.
Però malgrat l´abundància de notes sobre el cercle de Bloomsbury i de reflexions íntimes en els seus quaderns, Virginia Woolf apunta: «He de ser privada, secreta, tan anònima i submergida com siga possible per a poder escriure». Ja en les primeres novel·les, en els episodis cabdals injecta silenci a la narració, com si els personatges acceptaren el fracàs d´expressar-se a través de la paraula. Fins i tot en la maduresa Virginia Woolf era una experta en evasives, i reconeixia que l´energia dels temes narratius havia sorgit, sovint, de la «lava de la bogeria»: la lucidesa i el deteriorament de Septimus Warren en La senyora Dalloway. Calia, per tant, aconseguir una simetria a través de múltiples dissonàncies dels personatges, arribar a una espècie de totalitat composta de tremolosos fragments en què l´objectiu és capturar el vol sinuós de la ment. Amb aquest propòsit -massa bromós i intercalat d´una cadena excessiva d´imatges en els moments menys reeixits de la seua obra-, Virginia Woolf insisteix que el passat custodiava un tresor que calia descobrir i preservar: Al far representa la infantesa, Fi de viatge la recerca d´experiències d´una jove vulnerable, per a culminar amb Les ones, un retrat de grup i un balanç vital que ressonen com una sola veu.
Atenta als aspectes més enigmàtics de Wordsworth o Hardy -o la dura prova de la consciència amb George Eliot-, Virginia Woolf compartia l´afirmació d´E.M. Forster que els artistes tenen dos personalitats, una pública i altra privada; l´art procedeix de les profunditats obscures. Un dels elements més interessants de l´escriptora -junt a observacions i retrats del seu excel·lent diari- és com, mentre progressava la seua narrativa, es materialitza una de les millors aportacions crítiques de l´època, fruit d´experimentacions amb les seues novel·les: Virginia Woolf és, sobretot, una sagaç lectora. Impactada per Proust, assumia que una imatge és com una emoció que crea una ona en la ment, abans d´elaborar un llenguatge que la descriga. És a dir, la novel·la ha d´apartar-se de la taula de te -la reproducció de detalls externs- a fi d´explorar els plecs ocults de l´ànima. S´han fet moltes bromes sobre la seua teoria del lector comú, però el seu repte és tractar amb la literatura -lluny d´academicismes doctrinaris- de recobrar les funcions naturals de la raó: emoció, curiositat, l´impuls del record, el desig d´equilibri en abordar un quadre narratiu. Per a Virginia Woolf, les obres mediocres d´un autor són la millor crítica de les seues obres mestres.
Deia Janet Malcolm que el poder de les cartes s´esvaeix quan es converteixen en un relat biogràfic. 600 libros desde que te conocí recull la correspondència entre Virginia Woolf i Lytton Strachey al llarg de vint-i-cinc anys d´amistat. Complicitats, sarcasmes i retrats insidiosos es combinen amb una passió il·limitada per la literatura, a més d´un afecte mutu que creix en aquest intercanvi epistolar. «Tant de bo pogueres vindre a prendre el te amb mi tots els dies», remarca Strachey després d´un passeig entre penya-segats i la companyia de bisbes i coadjutors que juguen al golf. Virginia Woolf, en publicar Nit i dia, somriu mentre endreça el jardí i respon: «no hi ha cap elogi que signifique més per a mi que el teu». Un dels capítols més divertits -a més de la curiosa proposta de matrimoni d´Strachey a la seua amiga-, és quan l´autor confessa que pensa dedicar a VW La reina Victòria; Virgina Woolf li retrau, amb «desmesurada vanitat» d´artista, que vulga incloure només les inicials i no el nom complet.
Ara bé, aquestes cartes són un exigent -divertit i feliç- intercanvi tenístic sobre literatura. Virginia Woolf espera -irritada- que se´n vaja una visita inoportuna, amb revelacions «insípides i melancòliques», per a llegir al llit el seu estimat poeta William Cowper. L´acidesa es condensa en referències a Swift, Dryden o Carlyle, o en un dels episodis més coneguts de la història de la literatura, quan Hogarth Press es negà a publicar Ulisses: a la meua estufa cremen millor alguns llibres que el carbó, amenaçava Virginia Woolf. Un afrancesat Strachey repassa Voltaire, madame du Deffand i Saint-Simon, qui sempre el rescata de l´abatiment. Tots dos es mostren aristocràtics i maliciosos amb altres membres de Bloomsbury: un ritualment incisiu Bertrand Russell, un cordial Keynes amb el perill de convertir-se en massa amable, o la veu sepulcral de T. S. Eliot al telèfon. L´excèntrica mecenes Ottoline Morrell rep una sofisticada -i abundant- dosi de verí.
En una carta, Strachey escriu: tu creus que és un prejuí el que ens fa detestar els victorians o tenim raó? En la lluita de Virginia Woolf amb el passat afirma que amb les visites, des de menuda, li ensenyaren ideals de contenció i generositat. Un precepte victorià repudiat i que més endavant reivindicaria, ja que molts dels seus articles contenen aquells modals superficials que permeten dir coses que serien inaudibles si algú es llançara a parlar directament. L´expert en camuflatge Henry James insinuava que l´ombra permet discernir els detalls de tantes coses que la crua llum del dia arrasa.
