Josep Iborra (Benissa, 1929 - València, 2011) va ser tota la vida un lector i un escriptor impenitent. Era el que es deduïa de la seua activitat com a crític literari, espargida en una pila de ressenyes que donaven compte puntual de la producció literària del moment, i també d'alguns treballs més extensos, que permetien intuir la vastedat dels seus coneixements lletrats. Amb tot, en forma de llibre havia publicat molt poc: tres títols d'estudis literaris i un volumet primerenc de narracions, Paràboles i prou, editat el 1955, que no tingué continuïtat. Ara sabem que havia escrit molt més.
En el seus últims anys va publicar dos llibres sobre Fuster i dos llibres més que no eren estrictament de crítica literària -tot i que la incloïen-: Inflexions (2004) i Breviari d'un bizantí (2007), que es podien considerar reculls assagístics a la manera fusteriana, però amb un to dietarístic molt marcat. Aquesta modulació feia sospitar que els textos provenien d'un fons inèdit més extens. Enric Iborra, el fill de l'autor, ho confirma en el pròleg que acompanya el volum pòstum del seu pare, L'estupor, que acaba de publicar l'editorial Afers. Entre els manuscrits que Josep Iborra va deixar inèdits en morir hi havia una pila immensa de quaderns, fulls solts i blocs de dietari omplits de dalt a baix (i per les vores). L'estupor no és més que un primer tast de tot aquest material.
Cal dir, d'entrada, que el pròleg d'Enric Iborra és extraordinàriament bo. Concís i precís, descriu amb molta claredat l'ànim del llibre que el lector té a les mans i n'assenyala els trets principals, fins al punt que el ressenyista té la impressió, un pèl inquietant, que tot el que puga afegir-hi serà superflu. A més, respon a la pregunta que el lector inevitablement es fa. Per què el seu pare no va publicar en vida tota aquesta quantitat de paper, si era un escriptor compulsiu i ho sabia? La resposta té a veure amb la relació que l'autor mantenia amb la literatura. Iborra era un escèptic més d'un punt fatalista que, des de l'adolescència, havia contret amb la literatura un vincle d'apassionada devoció. Ell mateix se'n devia sorprendre i tot. La literatura era per a ell molt més que un passatemps o un ofici; era un jardí de l'Edén a la mesura humana, immediatament accessible, vivible, ara i ací. Pensava que, en l'època actual, aquest vincle devot estava caducant, que la pràctica de la literatura com una avantatjosa religió que, en comptes de prometre'l, realment ofereix el paradís en la terra als seus congregants, estava dissolent-se, i que, amb això, els textos escrits des d'aquesta actitud, com ara els seus, anaven fent-se inintel·ligibles. Iborra considerava que el bon lector viu en la literatura: l'examina, la discuteix, la recrea, la perfà. S'hi aposta sencer en el que llegeix o escriu. L'experiència de l'aventura literària és molt completa, però només es pot viure plenament des del fervor (que, al contrari que en l'experiència religiosa habitual, el literari siga un fervor crític no altera la profunda passió amb què s'exerceix). Iborra sospitava que, en el nostre temps, el bon lector està desapareixent. Si aquesta impressió era encertada o no (esperem que no), ho hauríem de decidir nosaltres, tot llegint-lo.
Els textos de L'estupor s'enquadren en l'assaig pur i poden evocar els que Fuster va escriure en llibres com Diccionari per a ociosos. La majoria parteixen d'una perplexitat: què vol dir la hipocresia; què significa conéixer-se a un mateix; és la relació entre pensament i llenguatge tan estreta com sembla; per què el marxisme ha sigut abandonat precisament ara que l'economia governa el món com mai abans, etc. Iborra evita reblir les seues reflexions de flatulències erudites i es manté en el nivell pla del sentit comú i l'experiència personal, pensant a compte propi, des de l'hàbit de la interrogació. Segueix, a la seua manera, el camí obert per Montaigne, que s'interrogava a ell mateix posant en qüestió tot el que veia. Un Montaigne matisat per Pascal, més atent a les qüestions de fons que angoixen l'home: la pregunta sempre acuciant i sempre incontestada pel sentit d'aquesta fràgil canya pensant que som. Veure eixes qüestions de nou interrogades amb la fina ironia i la indulgent naturalitat de Josep Iborra és ben interessant.
De tota manera, els millors textos són aquells en què l'autor s'encara amb la seua passió: la literatura. La interroga de formes molt diferents. Parla d'autors que admira: el fred constructor d'experiments textuals que és Valéry; Marcel Proust o la voluntat de reunir literatura i vida en una obra d'art suprema que recobre el temps; les virtuts descriptives de Josep Pla, o la subtil i fragmentària comèdia humana que va articulant Txèkhov; però sobretot parla de l'experiència literària: les diferents classes de lectors i escriptors, la representació del lector en la literatura -un article esplèndid, il·lustrat pel Quixot, el príncep Hamlet i les figures de Francesca i Paolo en la Comèdia dantesca-, els matisos que orlen la relació entre literatura i vida, etc. Hi ha tota una fenomenologia literària, molt aguda, molt viscuda i meditada, en aquest llibre.
Si Josep Pla es referia al seu ofici com la «diabòlica mania d'escriure» i Kafka es dibuixava a ell mateix amarrat a la taula com un galeot al rem, alçant el braç en un crit angoixós i inaudible, la relació que Josep Iborra mantenia amb el seu ofici era tota una altra. El mal pot i ha de ser un tema de la literatura, però aquesta, en si, no és una passió diabòlica, sinó angèlica. La literatura, ens diu, és la pàtria feliç d'aquell qui la sap viure: «Comencem a llegir, a escriure, i en determinades obres sentim que un altre temps comença, amb la sensació dels qui iniciaven el seu viatge a Citerea. Si més no, em passa a mi. (?) Val la pena deixar-se portar, viure en aquest temps específic, quiet i calm que avança sense a penes notar-lo, sense pressa. És un temps abolit, el d'una lectura o escriptura que es mou en aquest sentit, que sembla immobilitzar-se. És una forma de felicitat».
