Fa anys que Enric Iborra glossa el fet literari des del seu blog La serp blanca. En realitat, tot naix a l´ensems de la seua profunda passió lectora i de les seues classes a l´Institut Lluís Vives de València. Un primer tast imprés d´aquesta dèria va ser Un son profund. Dietari d´un curs de literatura universal (Viena, 2013), el celebrat recull de textos on Iborra donava solta als seus interrogants i les seues certeses als marges de les pàgines dels grans mestres.
Ara, amb La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures, Iborra torna amb noves glosses d´això que anomenem «literatura universal» -que, com ell bé diu, en realitat és una etiqueta referida a un conjunt d´obres, de països i d´autors molt concrets. Si en el volum anterior el títol li venia donat per una anècdota homèrica (el son d´Ulisses al pont del vaixell dels feacis, tot retornant a Ítaca), ara és un comentari de Georges Poulet el que li permet presentar-se en la portada: «De la mateixa manera que hi ha un temps retrobat -escriu Poulet-, hi ha també una lectura refeta, una experiència reviscuda, una comprensió rectificada. L´acte crític per excel·lència és aquell pel qual, a través de la totalitat d´una obra rellegida o descoberta retrospectivament, es detecten les freqüències significatives i les obsessions reveladores. Criticar, per tant, és recordar».
La literatura recordada, en aquest sentit, és aquella destil·lada de la lectura o la relectura més o menys compulsiva, aquella mena de tracte que només estimulen els grans mestres de la paraula. Iborra s´aferra a aquest ferro roent i va desgranant la seua mirada encuriosida però sistemàtica. El seu interés és vastíssim, i no decau fàcilment: Balzac, Baudelaire, la Bíblica, Gaziel, Josep Carner, Dante, Dostoievski, Flaubert, Joan Fuster, Aldous Huxley, Joyce, Kafka, Montaigne, Nabòkov, Josep Pla, Proust, Carles Riba, Shakespeare, Stevenson, Tolstoi, Voltaire... (l´ordre alfabètic propicia, potser, l´unica jerarquia possible -tan arbitrària com qualsevol altra-, en aquests termes).
És sabut que Enric Iborra, a tot açò, és fill de Josep Iborra. Precisament mentre prepara les proses de La literatura recordada, el fill al·ludeix sovint al pare. En l´extensa i completa biblioteca familiar troba sovint el volum que busca, la traducció concreta, l´edició exacta. Es dóna la circumstància, a més, que el fill s´ha convertit en marmessor literari del pare. Mentre fa el seu llibre, prepara per a la publicació textos inèdits del seu progenitor (i és així com fa poc, en efecte, Afers ha donat a la llum L´estupor, de Josep Iborra, una digna continuació de Inflexions o Breviari d´un bizantí de què m´he ocupat en un altre lloc). Tots dos Iborres, el fill i el pare, són uns erudits colossals. No cal dir que, aquest terme, el voldria desproveït de qualsevol matís pejoratiu que haja pogut tindre en el passat: ans al contrari, és una figura que ha de moure a l´admiració, al respecte i a l´encoratjament. Per a ser un erudit, avui dia, cal tindre temps, o almenys voluntat de dedicar el temps disponible a les servituds llibresques. En conseqüència, els erudits són rars en la nostra època, i més fora de les universitats. A l´acadèmia, d´alguna manera, l´erudició -ni que siga una erudició contrafeta i forçada, per mor d´obligatòria- forma o hauria de formar part del contracte, va de soi. Però Enric Iborra, a la intempèrie, llegeix i escriu perquè vol. Per a ell, a més, els llibres són com cireres. N´agafa un i això el porta a un altre. Es fixa, per exemple, en Carretera enllà, la traducció que Rafael Tasis va fer del Along the Road d´Aldous Huxley i d´aquí se´n va a l´assaig que Tasis havia escrit sobre Huxley per a un número de la Revista de Catalunya publicat en plena Guerra Civil. Finalment, aquesta recerca (ha trobat el número en qüestió en una llibreria de vell, i el glossa) el porta a rellegir Contrapunt «per quarta o cinquena vegada»...
De vegades, però, aquesta recerca activa i entusiasta fa que l´erudit es topete amb un detall potser insignificant, però que val per les millors troballes. És el cas de quan, en la relectura d´uns papers francesos del quart volum de l´Obra Completa de Josep Pla, es troba amb una descripció que el deixa literalment estupefacte. Pla, que està consignant el panorama que es contempla des d´una cambra d´hotel sobre el port de Marsella, de sobte escriu el següent: «D´un establiment de beguda esbatanat, en surt una llum de qualitat de vulva».
Iborra queda clavat a la seua butaca: «La llum de qualitat de vulva m´obsessiona -confessa-, però continue llegint». Ha fet el descobriment ritual a què els grans escriptors sotmeten els erudits: així, com si res, els posen a prova, se´n riuen afectuosament des de l´eternitat, els hi fan l´ullet com qui fa una cosquerella còsmica...
Amb Pla -com amb Shakespeare, com amb Montaigne...- es podria estar així tota la vida, llegint i rellegint, fent troballes meravellosament inaudites. Després, tot s´anota en un quadern minuciós de lletra petita i així van passant els dies i els llibres...
