El meu piano blau d'Else Lasker-Schüler és un llibre excepcional que ens ofereix un traductor excepcional, Feliu Formosa. Començarem per ell. Formosa, als seus 83 anys, és una de les figures més reconegudes i admirades de la literatura catalana, com a poeta, dietarista, home de teatre i constant traductor del bo i millor de la literatura alemanya. En els últims temps li han plogut merescuts homenatges, com el luxós monogràfic que li acaba de dedicar la revista El Procés (tot i que el nom podria fer pensar una altra cosa, es tracta d'una revista literària, no política, que existeix des del 2012, i que ens ha oferit un grapat d'esplèndids monogràfics sobre escriptors, de Ramon Llull a Vinyoli. Formosa és el primer escriptor viu a qui li n'han dedicat un). A més, han coincidit en les llibreries tres títols seus: una extensa antologia de poemes, Papallona de l'ombra; la reedició del seu primer dietari, El present vulnerable, i aquesta traducció. Un llibre traduït per Formosa és sempre un luxe. Com a traductor, busca la correspondència precisa del sentit i evita els errors, les facilitats i les mixtificacions. No intenta reproduir la musicalitat específica dels poemes, perquè trascolar igualment sentit i forma és impossible, però, com que és poeta, sí que aconsegueix que les seues versions siguen poemes per dret propi.
Quant a Else Lasker-Schüler, és una de les grans poetes del segle xx. Va tindre una vida complicada: dos matrimonis fracassats -el segon, amb el gran impulsor de l'avantguarda Herwarth Walden-, una vida bohèmia molt precària, un fill mort de tuberculosi (a qui va cuidar fins al final) i, el 1933, amb l'arribada dels nazis al poder, l'exili, primer a Suïssa i després a Palestina. Morí a Jerusalem el 1945 i va ser soterrada a Getsemaní. Al cap d'un temps, la seua tomba va desaparéixer en una reforma urbana.
La seua poesia, exuberant i radicalment moderna, va fer parlar molt des del principi, però no va rebre una acollida unànime. Franz Kafka no la podia suportar, i els molts poemes seus que inclogué Kurt Pinthus en l'antologia fonamental de la poesia expressionista El crepuscle de la humanitat van ser molt criticats per alguns membres del moviment perquè trobaven en l'avassalladora electricitat de la seua veu una excitació massa impostada. En canvi, com ens recorda Formosa en el seu pròleg, alguns dels seus principals contemporanis, com Karl Kraus o Gottfried Benn -amb qui va mantindre una breu relació sentimental-, ja la consideraven com la poeta més important del seu temps. No és, en tot cas, una poeta fàcil. En els seus versos, les audàcies expressionistes a voltes s'entreveren amb un preciosisme ornamental de regust modernista, on no costa gaire d'escoltar ecos de Rilke -qui tampoc és precisament un poeta fàcil- i amb el solc, molt profund, que hi ha deixat la Bíblia, en especial el Càntic dels Càntics i els Psalms. Els seus poemes amorosos són estremidors, com també ho són els que ens parlen d'una experiència sagrada, transcendent. De vegades costa de distingir entre els uns i els altres, perquè per a ella l'amor humà és també diví (i a l'inrevés). Com el d'un amant, també el somriure de Déu pot abandonar-nos.
La musicalitat dels seus versos, sovint prou explosiva, és un dels aspectes més distintius de la seua obra, i el que menys pot reflectir fins i tot la traducció més esforçada. Les rimes són relativament ortodoxes, però s'estima innovar en els ritmes estròfics i en l'entrexoc de les concatenacions verbals i sovint tensa els límits del llenguatge fins a l'extrem. Abunda en metàfores sorprenents i els simbolismes extrets de la religió i la literatura tenen una presència singular en els seus versos. Com en el secreteig amorós, a l'hora de crear els microcosmos suggestivament al·lusius que constitueixen els seus últims poemes, no defuig ni l'hermetisme ni l'enigma. De vegades, com el mariner del romanç, Else Lasker-Schüler només diu la seua cançó a qui l'acompanya. Per a un traductor meticulós, aquesta poesia és tot un repte. Formosa l'ha acarat des del respecte i la més disciplinada comprensió.
El meu piano blau va ser el seu últim llibre de poemes, ja a Jerusalem, entre mausoleus petrificats. Les rutilàncies acrobàtiques dels seus primers versos expressionistes ja s'havien extingit, com les aigües de seda del record. Havien calat foc a la seua pàtria, molts dels seus amics havien mort, i sabia que a ella mateixa li quedava poc de temps («Sé que he de morir aviat/ però tots els arbres llueixen»). És un llibre molt trist, de comiats i de precs en veu baixa: als seus amics, a la mare (gran poema breu, com una ofrena de llum en la memòria) i el fill («l'amor per tu és la imatge/ que se'ns permet tenir de Déu») morts, a la pàtria enfosquida -el camí de la qual no voldria oblidar-, al piano blau del record, ara runa entre ruïnes. Tota la primera part del llibre és un assaig íntim de rèquiem. En la segona, hi ha els més incandescents poemes d'amor -humà i sagrat- i d'abandonament que va escriure mai Else Lasker-Schüler, entre el dolor i el buit, mentre es tancava, a poc a poc, la porta del seu somni.
