Dissabte 14 de maig vaig seguir la retransmissió que Canal 9 va fer des d´Alcoi de l´entrada de moros. Els comentaris van anar a càrrec, fonamentalment, del locutor Ferran Cano, amb l´ajut de dos presentadores. Pel que fa a la locució de l´acte, considere imprescindible fer alguns comentaris lingüístics.

Una de les presentadores va dir que la música de les festes de moros i cristians és «un regal per a les oïdes». Hauria d´haver dir «per a les orelles» o, com a molt —malgrat que no és normatiu—, «per als oïts». L´oïda no és un òrgan, és un sentit.

El locutor va dir en dues ocasions «campanari». En valencià es diu «campanar», no «campanari». Ben propet d´on estava ell hi ha el campanar de Santa Maria i, davall mateix, una cafeteria molt antiga que s´anomena exactament així: El Campanar.

Varen dir la paraula escorpí un bon grapat de voltes però la paraula alacrà cap ni una. Precisament els valencians, a eixe aràcnid, l´anomenem i l´hem anomenat sempre alacrà, mai escorpí.

Varen dir «em dona por» en lloc de «em fa por», «totes boca avall» en lloc de «totes de cap per avall», «fa olor a festa» en lloc de «fa olor de festa», «li dones un bes» en lloc de «li pegues (o li fas) un bes (o una besada)».

Quan varen parlar de la composició d´una suite musical varen usar el participi «composada». Les peces musicals no es «composen», es «componen»· No estaria malament del tot que li feren una ullada al diccionari.

Va ser molt divertit quan per a referir-se a un estandard o estendard el varen anomenar «estàndard». Com que senten tanta volta allò de la llengua estàndard...

El locutor va dir correctament «croat» per a referir-se a uns guerrers que duien una creu sobre el pit però degué pensar que no ho havia dit bé i ràpidament va canviar a «creuat» —que no és normatiu per a eixe concepte— i així ho va repetir diverses voltes.

Pel que fa a la pronúncia del locutor i de les presentadores he de dir que els vaig trobar molts defectes, francament. Són tots completament betacistes. El ieísme va fer acte de presència en diverses ocasions. Curiosament, una mateixa persona, a voltes era ieísta i a voltes no. En diversos cognoms (Garcia, Aracil, Martínez) varen pronunciar les lletres c i z amb so interdental fricatiu sord, com ho fa el castellà. El més lamentable de tot va ser la gran quantitat de ee i de oo tòniques que haurien d´haver pronunciat doble obertes, com fem tots els valencians, i varen pronunciar tancades o quasi tancades, especialment el locutor. Va pronunciar, per exemple, «les trópes móres», «experiéncia», «canal nóu», «Alcói», «dóna» en lloc de «dona», «cósses» (amb o tancada i s sorda) en lloc de «coses», «les déu i mitxa del matí», etc. El més divertit va ser quan la meua dona em va dir «diu que venen les móres» i jo li vaig respondre —no ho vaig poder evitar—: «no et preocupes, segur que darrere vénen els gínjols».

Quan varen pronunciar la paraula cóp ho varen fer amb o oberta. Caram, tantes voltes que varen pronunciar tancades oo que són obertes i aquesta que és tancada la fan oberta. Supose que ha de ser per a compensar.