El tema del Cabanyal presenta avui un nou escenari, un nou subjecte ha entrat en el marc del conflicte existent entre una ampli sector de la ciutadaniai el govern de la ciutat de Valencia, recolzat aquest darrer pel l´executiu autonòmic. El cas és que avui les dimensions del conflicte no son les que hi havia, l´estat, gestionat pel seu govern, ha pres cartes en l´assumpte, amb un decisió de gran volada, per la seua part, el govern valencià ha passat d´estar en la segona fila a la primera. En trobem, doncs, amb un conflicte ciutadà, i, també, un conflicte territorial, aspecte aquest darrer que va més enllà del problema concret de la prolongació de l´avinguda e Blasco Ibáñez, i els enderrocs d´edificis que aquest projecte urbanístic comporta.
Una de les actuacions judicials de la coordinadora va arribar al Tribunal Suprem, i aquest, dissortadament, deu anys més tard, ha considerat que hi havia una situació de possible espoli delsbens culturals, atribuint-ne la plena competència a l´estat per actuar en defensa d´un conjunt patrimonial protegit. L´ Estat , exercint-ne eixa capacitat ha dictat una disposició que en resum ve a dir-nos que el Pla del Cabanyal, no protegeix , sinó destrueix un be cultural, i que, aleshores, deu aturar-se. Davant d´ eixa intervenció del govern central, el govern valencià a corre cuita ha dictat altra norma donant llum verda al Pla del Ajuntament, negant l´existència d´ espoli. Així dons, com he dit, afegim una nova vessant del problema, la d´ haver-ne generat un conflicte territorial, el qual ja esta damunt la taula dels jutges del Tribunal Constitucional.
No es la primera vegada que l´ administració central pren cartes en temes gestionats per altres administracions territorials, ajuntamentsi autonomies, especialment en mataria urbanística i de medi ambient, i és que el model d´estat que tenim, ni centralista ni federal, presenta moltes insuficiències, la qual cosa deixa en mans del govern de torn la clau per intervindre. Al meu parer, com molts especialistes venen remarcant, manca un òrgan que arbitre en aquesta mena de conflictes, cosa que apunta a la reforma del Senat, la qual, dit siga de pas, esta bloquejada pels conservadors. Al final, tot acaba convertint-se en processos judicials.
Que el govern valencià parle ara d´ intromissió en les seus competències, fins i tot, que eleve el seu toautonomista, és un clar despropòsit puix la seua actuació no arriba a allò de «regionalismo bien entendido». No es pot ignorar que en matèria de patrimoni cultural l´estat te competències, algunes compartides, com és la declaració de bens d´interès cultural, i altres no, cas dels espolis. Tanmateix, que tinguem un pronunciament judicial sobre un cas d´ espoli amb prou de deu anys de retard, ens mostra un clar dèficit del sistema jurídic i polític. Que després de tant anys de postures arrogants, de negació de l´entesa i la negociació, ara, des del poder autonòmic es proposa obrir el diàleg amb el poder central, ens sona a fals, i no resulta creïble.
Els problemes que han aparegut, i el concret del Cabanyal, exigirien moltes lectures, en la línea de millorar el model d´ estat, de crear mecanismes d´articulació entre les competències de les diverses institucions, i sobre tot, en quant al tema que ha desencadenat el present conflicte, situar en un primer plaun esquema de negociació, d´esgotar la via ciutadana entre tots els agents, òbviament, en aquest cas, amb la plataforma o coordinadora que ve oposant-se al projecte, tenint present que pot haver solucions i propostes alternatives, que no impliquen trencar una trama tradicional.
El conflicte esta servit, i, amb un recurs davant del Constitucional inclòs. En aquesta situació, ens podem interrogar si es podria canviar l´ escenari amb una eixida concertada.
