´´El Paradís de les paraules´ és una finestra per observar l´època islàmica a València´

Carles Dénia (Gandia, 1971) ha aconseguit posar en comú a la crítica més especialitzada amb el seu darrer disc, «El paradís de les paraules», en el què musicalitza, amb l´ajuda del seu paisà Josep Piera, poemes escrits a l´Al-Andalus valencià dels segles XI i XII. S´allunya d´atavismes estètics i passeja pel llindar d´una música escassament transitada fins ara, farcint un àlbum històric de sabor mediterrani on s´uneixen de forma màgica sons flamencs, jazzístics i cant d´estil, traçant una travessia apassionant que suposa un autèntic estudi de les nostres arrels.

CARLES SENSO Allunyat del purisme, ha trobat una llibertat que li permet anar a llocs musicals desconeguts.
Més que trobar llocs desconeguts respecte a la música valenciana, el que he aconseguit és un territori on es mescla el flamenc, el jazz i el cant d’estil que és d’on venia treballant en els darrers anys i que han confluït en El Paradís de les Paraules. El producte final no correspon a cap gènere sinó més bé a alguna cosa pròxima a la cançó d’autor.

S’ha adaptat als poemes o els ha acoblat a les seues exigències?
Una mica de tot, tant els poemes a mi, com jo als poemes. Tenia una estètica en la ment però he considerat els poemes com allò més important. Ells tenen un ritme i una melodia implícita i devia saber escoltar-la. La feina ha estat en saber extraure eixa música dels versos i adaptar-la a la estètica que jo volia. Tot ha estat sempre lligat als versos treballats per Josep Piera.

Es va sentir atret per eixe hedonisme dels poemes andalusins valencians?
Em va atraure des del principi la relaxació moral que es transmet a través dels poemes. Al contrari del que pensava, doncs esperava trobar-me poemes de caire arcaic i antics, hem treballat versos moderns i desinhibits. Em va sorprendre trobar una temàtica tan diferent, tan vital. Fou exactament eixe contrast el que més em va atraure.

Escoltar el disc és com obrir un llibre d’història. Ar-Russafí, Ibn Aixa, Ibn al-Jannan, Ibn az-azqqaq o Ibn Khafaja nasqueren Xàtiva, Alzira, Sagunt o València.
El context en el que es creen els versos és fonamental. Més que un llibre de història, El Paradís de les Paraules és una finestra per poder observar l’època islàmica de la nostra terra. És la vida d’un temps que sembla antic però no eren bàrbars sinó persones molt cultivades i d’una gran intel·ligència. La música es devia a la poesia i aquesta última era enormement important per la seua funció social.

Ha aconseguit a la seua terra amb els dos darrers discos un reconeixement professional que ja tenia a l’exterior?
Realment sí. He treballat molt a l’estranger i segueix fent-ho però els dos darrers discos han suposat una gran empenta en la meua carrera musical i han ajudat molt a donar a conèixer la meua feina a Catalunya i al País Valencià. En eixe sentit m’he sentit molt sorprès i enormement agraït.

Cançons de batre, jotes, seguidilles, fandangos, boleros, mazurques, valsos, malaguenyes, penteneres, granaïnes, cant d'estil... Un món per descobrir encara.
Hi ha un món per descobrir, és cert. En la música tradicional valenciana s’ha fet un gran treball de recuperació en els darrers anys i la discografia s’ha completat molt. Però malgrat tots els treballs de recopilació queda molt per fer, sobretot en la formació d’un llenguatge tradicional que ajunte els diversos punts de vista. Queda per fer trobar una estètica on confluisquen més artistes en un estil nou de la música tradicional valenciana.

Estan els pròxims projectes lligats a El paradís de les paraules?
El pròxim projecte és un segon disc amb la Nova Rimaire, de caire més tradicional, inclús més encara que el primer. Quan he tingut ocasió d’analitzar les claus del primer disc he comprés que podia treballar en un segon amb més coherència i més complet. Ja fa un temps que estic treballant en el segon disc amb la Nova Rimaire. Després arribarà un altre disc més experimental, a l’estil d’El Paradís de les Paraules. Potser el mode de treball siga eixe: Anar alternant la música valenciana tradicional ja feta amb discos més experimentals, podem dir de fantasia.