L´artista (faller) de la renaixença ha mort. I ja fa més d´una dècada. Hui en dia, en un entorn professionalitzat i competitiu, no es concebix un arquitecte, dissenyador o publicista sense el seu equip. La falla, no és aliena a aquesta situació, i, encara que l´escala d´alguns projectes potser el permet, l´equip és el responsable dels grans projectes.
Escultors, pintors, guionistes, fusters? Des de sempre, els grans tallers han estat sustentats per professionals de cada matèria, que han sabut rodejar-se dels millors per a fer realitats els projectes que hui guardem a la nostra retina. En aquesta equació, hi estava pressent el dibuixant que feia l´esbós. Una figura amb l´objectiu de donar lluentor al projecte de l´artista que l'encarregava, però sense deixar molt la seua empremta en el procés creatiu. Soriano Izquierdo, és, probablement, el dibuixant més conegut de la història de les falles. Encara que tots recordem la imatge al carrer de moltes de les falles mítiques dels 60 i 70, seríem incapaços de descobrir el seu traç en aquells monuments.
Justament, l´esgotament d´eixe model de falla, anomenada clàssica, als 80, provocà que amb el canvi de segle, una nova realitat apareguera a les falles: el dissenyador. La festa demanava noves estètiques gràcies, en part, a l´explosió de les falles infantils. La seua escala va permetre a joves com José Manuel Alares o Vicent Almela començar la seua trajectòria a mode d´artistes total, controlant tot el procés d'elaboració de la falla i que han mantingut al llarg de la seua carrera. Sense ells (junt amb altres), no seria possible l'arribada dels dissenyadors al món faller, cridats per la seua aparició i demanats per un mercat faller àvid d´una tímida actualització.
Curiosament, l´altre punt d´arribada dels dissenyadors a les falles va ser la falla municipal. Els 80, feren de la falla de l´ajuntament un focus d´influència, que hui en dia ha sigut pres com referència, encara que amb comptagotes.
Sento i Ortifus, primers exemples
Sento Llobell (86 i 87) i Ortifus (88) són els primers exemples d´un model de falla que a partir de 2010 es faria referencial. I apunte l´any 2010 per l'explosió definitiva del fenòmen Corredera. El projecte de Vicente Martínez a la falla Malva-rosa, amb disseny del mateix Carlos, va trencar els pronòstics i agradà, igualment, a jurat, crítics i públic. I ja sabem com funcionen les falles, assimilat una proposta mediàtica, el següent pas és copiar l´estil, i a més descaradament, però aquesta és altra historia.
El fet de la massiva acceptació d´aquest monument ha començat a desenvolupar un nou model de projecte, el qual considere clau per a comprendre el futur pròxim de la nostra festa en l'àmbit creatiu. Un dissenyador amb un estil propi, característic i diferencial, junt amb un equip de «constructors» amb experiència en grans volums que donen vida a les idees del primer. Il·lustrador + artesà faller. La millor manera d´obrir les falles a milers d´influències, sense la tanca que suposa el coneixement de l´ofici per llançar-se en solitari.
Hui en dia l´artista convencional, artesà en plena etapa involucionista, veu com l´arribada d´aquests creatius, li ajuda a firmar noves comissions any rere any. D´aquesta manera passem de l'adaptació puntual de l´estil del dibuixant a l´artista faller, a l´obra dirigida per l´il·lustrador amb el seu segell inconfusible. Darrere resten les tímides línies proposades per Ramon Plà amb Latorre i Sanz (Na Jordana 2003), Corredera amb Vicente Martínez (Pizarro - Cirilo Amorós 2009), Paco Santana amb Paco López (Convent de Jerusalem 2001) o Sergio Alcañiz amb Pedro Rodríguez (Regne de València - Duc de Calàbria Infantil 2010) on encara prevalia la mà dels seus artesans.
Aquell model de falla municipal, que només el mateix Manolo Martín ha explotat, gràcies a la seua inquietud interdisciplinària (Na Jordana 2000 amb Ortifus, Na Jordana 2001 amb Sigfrido Martín Begué i Na Jordana 2002 amb Chema Cobo), es converteix any rere any en una aposta segura. Des de fa una década, la mà de Plà estava superant la imatge de Latorre i Sanz (Exposició 2007) i ha passat a monopolitzar les falles de Sala-Salinas, qui precisament venia del taller dels primers.
Els Santaeulàlia, podem dir, s´han «cansat» de definir falles de Llacer primer, i de Carlos Carsí, ara. Corredera, mentrestant, ha passat de donar l´èxit a Vicente Martínez, a fer seues falles construïdes per altres, com Xavi Ribes (Vicente Sancho Tello - Xile 2013), Juan Lluch (Císcar-Borriana Infantil 2014) o José Lafarga (Sueca - Literat Azorín 2013).
Justament aquest últim treball és el que reafirma la tendència. Un bon constructor amb dilatada experiència com José Lafarga, materialitzant el projecte d´un dissenyador, fet que ha repetit en 2014 a la mateixa demarcació amb David Guirao i també a Alacant (Foguera Polígon de Sant Blai 2013 amb David Moreno). Un signe que ens diu que el futur seguirà explotant aquest model, començant per 2015. Corredera amb Latorre i Sanz a Na Jordana, comissió caracteritzada per aquest tipus de projecte (Manolo Martín Jr amb Sento Llobell en 2011, Manolo García amb Ramon Plà en 2013 i els mateixos Latorre i Sanz amb Ortifus l´any passat), Plà amb Manuel Algarra a Mestre Gozalbo - Comte Altea i el sorprenent tàndem Pedro Santaeulàlia - David Moreno a la foguera Baver - Antigons d´Alacant.
Col·laboracions cada vegada més nombroses i esteses. Quantitats de fallers que es desplacen per a veure les propostes dels seus dissenyadors preferits (Carlos Corredera) sense importar qui construeix les seues il·lustracions. Ciutadans que veuen les vinyetes del seu periòdic com a Falla (Ortifus). Dissenyadors Gràfics que busquen l'aportació dels seus col·legues de professió aplicada a l´art local (Sento Llobell, Paco Roca o Ibàn Ramon+Didac Ballester). Senyal que l´interdisciplina atrau més públic i el diversifica.
