26 de septiembre de 2015
26.09.2015

No a l'enderroc del nou ajuntament

Estem condemnats a elegir entre el Botànic i el Nou Ajuntament? És responsabilitat dels regidors trobar una sortida

26.09.2015 | 04:15

Repetia Joan Fuster allò de «el mot fa la cosa.» I nosaltres podríem afegir: també l´arquitectura, també l´edifici fa la cosa. El Nou Ajuntament de l´Avinguda d´Aragó de València fou fill de la democràcia reconquerida. Sense una corporació renovada que en decidí la construcció no hauria estat. Però tanmateix sense aquest edifici, i tants d´altres que s´alçaren arreu del país, les nostres institucions no haurien pogut dur a la realitat concreta el seu programa de canvi. La seu municipal, enllestida el 1986 segons un projecte de Rafa Rivera i de Vicente González Móstoles, donà cabuda a uns serveis oberts als ciutadans i gestionats racionalment. De la seua modernització fou prova la sala de control de tràfic que s´hi instal·là, amb un plànol gegant de la ciutat, cobert de llums parpellejant, quasi una escenografia tecnològica. Una escenografia però no pensada per a exhibició i glòria de les autoritats, sinó discretament accionada al servei del funcionament precís de la ciutat, és a dir, de la millora de la nostra qualitat de vida. El Nou Ajuntament constitueix un testimoni privilegiat d´un període determinant de la nostra història recent. Aquesta és la primera raó per la qual hauria de ser conservat.

Però aquesta construcció, a més d´allotjar unes institucions airejades, n´assenyalava el fet. Deixava constància de l´ordre polític del que per fi gaudíem. Expressar, és clar, tota arquitectura ho fa, per la seua sola presència. Però hi ha arquitectures que ho fan resoltament, que converteixen el seu potencial com a eina de comunicació en motiu central del seu disseny. El Nou Ajuntament féu pròpies discussions contemporànies d´abast internacional sobre la creació de formes comprensibles per «l´home del carrer.» En alguns casos aquestes recerques derivaren en populismes de neó o en recreacions nostàlgiques de llenguatges pretèrits. El Nou Ajuntament en demostrà però una decantació sàvia. La simetria de les façanes i els pòrtics d´accés manifesten la seua condició pública. El rellotge sobre el timpà semicircular podria semblar figura tòpica de consistori si no fos pel seu disseny estilitzat alliberat de convencionalismes. La gran escalinata interior afirma la dignitat de la cosa pública en un estat democràtic. El Nou Ajuntament és evidència cabdal de l´impacte sobre l´arquitectura valenciana d´algunes de les idees estètiques més influents del darrer terç del segle XX. Aquesta és la segona raó per la qual hauria de ser conservat.

Sé que la nova administració no disposa de recursos per cancel·lar compromisos heretats. Però precisament pensant en l´interès de la caixa municipal sembla imprudent renunciar a una seu que no ha esgotat la seua vida útil. I aquesta és la tercera raó, més pràctica, per la qual hauria de ser conservat. O hem d´acceptar resignats que no hi ha alternativa front a una adversitat aparentment indefugible? Estem condemnats a elegir entre el Botànic i el Nou Ajuntament? Trobar una sortida al dilema és responsabilitat dels nostres regidors. A ells, com ens han dit, els dol haver de consumar la destrossa. Però més enllà de tristors personals, potser els animaria a fer l´esforç una ciutadania que els ho exigís.
En aqueix sentit, la possible pèrdua d´una peça de la nostra memòria construïda recordarà a molts les lluites pel patrimoni durant la dècada dels setantes. Es guanyà el combat i ja sota la democràcia es protegí. Aquelles reivindicacions defenien els edificis d´una certa edat. El cas del Nou Ajuntament evidencia el grau de precarietat en què, malgrat els progressos assolits, l´arquitectura moderna es troba. Sense la pàtina de venerabilitat que el temps concedeix, els ciutadans no reconeguem la seua vàlua. I en absència de demanda ciutadana, les institucions eludeixen la tasca que els pertoca. Donat l´èxit d´aquells combats estem convençuts que, degudament informats, els valencians ens assabentaríem de la importància per a la nostra identitat col·lectiva de l´obra que anem a perdre. En conseqüència, i invocant certs deures estatutaris de divulgació i tutela de la nostra cultura arquitectònica, ens preguntem: i el Col·legi d´Arquitectes, i l´Escola d´Arquitectura, tenen res a dir?

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook