En la docència, un tema que sempre m'ha interessat, ha sigut les cooperatives residencials de persones majors. Estos estudis donen suport a la població major de 65 anys per desenvolupar una vida independent i plena. Proposen una alternativa a la institució residencial clàssica: el cohousing o model Andel.
L'Andel són Cooperatives d'Habitatges sense ànim de lucre, que construeixen o obtenen immobles per als seus socis. Els immobles són propietat de la cooperativa, que cedeix l'ús als socis. Este model té la seva màxima expansió als països escandinaus. Als EEUU s'anomena Cohousing.
Durrett descriu el «Cohousing» i explica que és un projecte que facilita relacions de veïnatge basades en la comunicació i l'ajuda mútua. La gestió està en mans dels residents sota una organització no jeràrquica, les decisions s'adopten democràticament.
El benefici és oferir una resposta local a les necessitats de la gent gran, sense renunciar al seu entorn. Les persones majors no volen emprenyar els seus fills i filles, i decideixen d'organitzar-se en forma de cooperativa. Hi ha experiències a l'Estat espanyol.
Un segon benefici és que proporciona habitatges a un preu inferior al de mercat. S'evita l'ús especulatiu i la propietat recau sobre la cooperativa. Permet un ús indefinit en el temps, transmès i heretat de l'habitatge.
Estos beneficis justifiquen l'opció de poder construir sobre sòl públic cedit i que l'administració no perda la propietat. Integra la iniciativa privada en la creació d'un parc d'habitatge assequible, indefinit en el temps.
Un tercer benefici és dinamitzar la regeneració urbana; i una de les propostes més encisadores que es podrien materialitzar és un Projecte de Cohousing al Cabanyal.
El Cabanyal experimenta una regeneració urbana impulsada per l' Ajuntament. La trama del barri s'ha vist compromesa per anteriors intervencions que han enderrocat cases, fins i tot illes d'edificis, que ara són solars. Gran part d'eixes propietats són municipals.
Per altra banda moltes veus clamen contra la «gentrificació» per la promoció dels espais degradats en mans de la iniciativa privada. El procés acaba encarint els immobles i substituint la població originària per població de fora. Però, els qui sempre ha viscut al Cabanyal han sigut les persones majors. Estes persones de 70 o 75 anys, i altres que ara tenen entre 55 i 65, són els jubilats de la propera generació. D'estes persones mai no es parla de gentrificació o de gerofugació, és a dir, de l'expulsió residencial forçosa de les persones majors dependents, amb el que suposa canviar fins i tot de població, per necessitar una residencia clàssica.
L'administració local hauria de proposar una alternativa per tal d'aconseguir el suport a la regeneració urbana, la resposta autogestionada cooperativa i no especulativa a les necessitats de les persones majors, la revitalització de la xarxa social i la cooperació entre la iniciativa pública i la privada.
Tant de bo que es faça realitat com un referent en la política social i urbana local i un exemple cap a la resta d'administracions.
