01 de septiembre de 2016
01.09.2016

La palmera de D'Eugenia Viñes 41

01.09.2016 | 04:15

Quan el meu germà major va nàixer al 1950 els nostres pares varen plantar la llavor d'una esquifida palmereta a l'escocell del pati davanter del xalet aleshores número 41 del carrer d'Eugenia Viñes, bastit en 1905 pel mestre d'obres José Peris originalment com a número de policia 26 a la salvatge platja de Levante, on encara hi havien calafats de barques de bou no massa lluny del mític balneari «Las Arenas», per tal com quants més anys aniria complint l'hereu, més alçada arribaria a tindre amb el temps aquest emblemàtic arbre del desert en la seua recerca zenital de llum?

Així les coses i ja que tornar sobre un mateix no sembla ésser sempre un signe de manca d'idees, sinó tot al contrari un gest de resistència, de no voler passar fulla, de bell nou he volgut veure aquelles velles i sovint mínimes fotografies familiars en blanc i negre, quasi oblidades dins d'una humil caixa de llanda casolana.

Vora a la palmera àrab (Phoenix Dactylifera) mascle que poc a poc presidia des de més alt l'escena, floria cada estiu un autòcton baladre blanc i una parra trepadora de fulla poruga, composant el panorama íntim de la nostra infantesa, a la manera en què l´entenia Rilke com a «Pàtria de l´Home» i sota la qual varen passar més o menys per la dècada dels 70 personatges com ara l'estudiós de vies romanes castellonenques Antoni Muñoz Catalá, amic de Miquel Tarradell o el savi geògraf alemany Karl W. Butzer, fins que malauradament molt més tard tal com narrava certament el periodista de soca-rel Manuel Peris a l'article d'opinió «La Noche de Rita Barberá» (EP. 12-04-2014), el seu bord projecte gentrificador anomenat coentament «Balcón al Mar», amb galàctiques piscines olímpiques mai construïdes, finalment va fer derrocar per la piqueta i tombar per terra per les màquines excavadores aquests centenaris hotelets d'estiueig marítim de la xicoteta burgesia valenciana de Las Arenas, ressò llunyà de les cases del Malecón de La Habana, al caliu del boom de la rajola i de la Copa del Amèrica (2007). Destrossa patrimonial que ja varem fer públicament palesa en aquestes mateixes planes a la nostra col·laboració junt al documentalista F. Monfort «El Paradigma de lo irrepetible» (Levante-EMV, 7-07-2001).

Paisatge de postal perdut per sempre d'aquestes populars contrades marineres del Canyamelar, completament anihilat fins a les arrels del seu històric parcel·lari cadastral, si no fos perquè com deia la cançó de Raimon: «Quan creus que ja s´acaba, / torna a començar, / i torna el temps...» i avui malgrat totes les desfetes i cops de mar patits i com a corol·lari, encara s´alça, una mica de gaidó pels vents de Llevant, al mateix lloc, seixanta-sis anys després, l´esponerosa palmera o «Arbre de la Vida» dels nostres somnis.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook