Ja he dit «prou». Dimitisc com a públic. No puc aguantar més l'abocament descontrolat de decibels en l'atmosfera. Contaminació acústica en carrers, tendes, bars, i el pitjor: sales de concerts. El Palau de la Música de València. Acudisc amb la meua família al festival de Feretes i Cançonetes. El programa em sembla atractiu, la idea fabulosa: una trobada per a viure la música infantil en valencià amb tota la família. L'ambient festiu, l'assistència massiva, molta oferta de literatura infantil i enregistraments en la nostra llengua„tan difícils de trobar„, tot perfecte. Però hi ha alguna cosa insuportable i evitable: el soroll. No més arribar el soroll en el vestíbul principal és insuportable, el meu fill major„deu anys i aprenent de músic„ volia fugir, anar-se d'aqueixa pretesa festa, no podíem parlar entre nosaltres, el soroll no era de música en directe, vaig esbrinar, quan vaig anar a demanar que callaren «açò», que era causa de la diarrea decibél·lica d'un jove amb auriculars a qui se li va deixar una responsabilitat per a la qual no estava preparat. Fugir de la música era en aquell moment la millor alternativa, eixir fora d'aqueix espai aturdidor i desagradable. Fugir d'un esdeveniment musical per causa de la música, vaja paradoxa. Observe que la gent està tan acostumada a aquest fenomen que sembla no afectar-li o no ser conscients que la torbació que sent ve produïda per aqueixa invasió invisible i ensordidora de legions de decibels que destrueixen el nostre equilibri sensorial i danya, a més de la nostra sensibilitat musical, el nostre aparell auditiu.

Però açò no queda ací, l'absurd continua. En la sala principal, la Iturbi, d'excepcional acústica, assistim a un acte de bruixeria en el qual vam veure com uns músics, professionals i excel·lents, eren convertits en brossa musical, sorolls i cridòria. Aquest fosc art de nigromància era dut a terme per uns bruixots situats en el costat oposat de l'escenari que manipulen unes taules amb molts botonets. Els grups que vaig poder veure, estaven absolutament distorsionats per una amplificació desmesurada: veus metàl·liques i desagradables, paraules i lletres incomprensibles, balanços descompensats, instruments estridents...

I perquè tan freqüentment és així? L'amplificació és, o ha de ser, l'art de reproduir i expandir el so, amb la major fidelitat possible, a majors audiències, i açò requereix professionals, almenys, a l'altura dels músics. El pitjor de tot és que els músics no saben el so que rep l'audiència i per tant ni poden intervenir ni corregir aquest despropòsit.

Sé molt bé com un músic arriba on arriba i quin és el seu ardu camí, com defensen el seu art i el seu nom actuació després d'actuació però desconec la trajectòria o la preparació d'aquests personatges anònims que poden destruir músiques, músics i públics amb una impunitat absoluta. És hora que apareguen en el programa, que donen la cara -i la talla- i que isquen a saludar. Si s'atreveixen.