«Vilanova. Esbozo histórico anécdotico sobre los Poblados Marítimos» (1965) és un llibre essencial per a la historiografia de la València marítima, amb el qual Joaquim Díez i Pérez va obtindre el Premi Ateneu Marítim. Vilanova fixa les arrels dels orgullosos pobles de la València marítima des de la fundació per Jaume I de la Vilanova Maris Valentiae. L'obra despertà un encés entusiasme.

Nascut en el Canyamelar, Ximo Díez va ser advocat i diplomat en Psicologia però les seues passions foren la política i la història. Com a valencianiste i republicà milità de forma activa, des dels seus orígens, en Esquerra Nacionalista Valenciana. Amb els anys i la jubilació va decantar-se per la història i ens deixa un llegat imprescindible. A més de Vilanova, publicà Historia de las bandas de música del Marítimo (1966), La Villanueva del Grao y su Cristo (junt a Josep Vicent Boira, 2006), Valencia y su patrimonio marítimo (2010) i Crónicas del Marítim (que consta de tres volums, editats en 2012, 2013, 2015; i un quart i últim amb eixida prevista per a la pròxima Fira del Llibre). Va col·laborar també en Houses from el Cabanyal (2013).

Va ser croniste de Torres Torres, poble on tingué casa i llaços familiars, i publicà «Torres Torres, apunte histórico i Torres Torres, luces y sombras». Fon directiu dels Cronistes del Regne de València i li agradava recordar que de jove col·laborà en la revista Valencia Atracción, dirigida per Francesc Almela i Vives. Ximo no anava al futbol ni a missa però era un acèrrim defensor del Llevant UD i de la Setmana Santa Marinera, la Festa, de la qual aplegà a ser president.

Joaquim Díez va faltar la vesprada del dissabte 18 de febrer. Un mes i mig abans li vaig portar a casa a mon fill Felipo, per a que el coneguera, i el meu València al mar, en el pròleg del qual queda escrit: «Joaquim Díez, amic, generós, humil, afable i infatigable rastrejador del nostre passat. Este llibre beu directament dels coneiximents que ell m'ha transmés i de la passió en què ho ha fet».

Imagine al meu amic, amb la rabasseta encesa, penjant-li dels llavis, i el Levante-EMV obert sobre la taula, en el ritual quotidià que mantingué fins als últims dies, sorprés, en llegir este, el seu propi, obituari. I despertant de sobte del malson que sempre és la mort. Díez era un home sà i robust, lúcid, i estàvem segurs que estaria al nostre costat fins als cent anys, ensenyant-nos coses del Marítim i de la vida. Ximo, discret i generós fins a l'últim sospir, decidí donar el seu cos a la Facultat de Medicina, per a fer, ja mort, allò que sempre havia fet en vida: ajudar als altres. Amb els llibres, amb la paraula i amb els fets.