En estos dies s´acaba de recuperar el refugi de l´edifici municipal. La regidoria de Cultura, encapçalada per Glòria Tello, ha fet un intens treball per a tornar al poble una part del patrimoni que li pertany i que estava amagat. Els historiadors i les historiadores vivim amb especial intensitat eixos moments de dignificació dels elements patrimonials. El ritual de la inauguració, al qual es van afegir les sentides notes musicals del Cor de l´Eliana dirigit per Nelo Juste, va significar més que un acte oficial. Els professionals de la història dediquem els esforços a interpretar científicament. A més lluitem perquè la memòria, de qualsevol temps i circumstància, torne a les generacions presents i no caiga en l´oblit. Una tasca en la qual també els cronistes municipals invertim el nostre temps. No sols es tracta de tindre patrimoni en les poblacions sinó de conservar-lo amb dignitat i donar-li el paper que li pertoca.

Tota esta reflexió ve a compte perquè malauradament encara existixen persones que entenen que fer justícia amb el passat és innecessari i sols causa mal. Així s´expressava des d´estes pàgines el polític Miquel Domínguez. Amb les seues línies, pròpies d´un professional del dret, s´atrevia a endinsar-se en la història. Afirmava que esta «hauria de quedar només per als estudiosos i poc més». Resulta trist que es pense que el passat ha de ser empresonat per part dels científics de la història. Ningú dubta que la medicina ha d´estar practicada pels metges. Tanmateix s´entén que els resultats dels avanços mèdics han d´arribar a la societat. Així ha de succeir també amb la recuperació dels fets històrics. Ha d´estar tractada per professionals però cal que passe sempre a mans de la ciutadania.

La història per si no és agressiva, si la tractem amb cura. Cal conservar-la sempre dignament. Alguns s´esforçaren per fer desaparéixer el refugi municipal i que no quedara res. Si no s´haguera actuat d´eixa forma parcial, i de moltes maneres similars, ara no s´estaria «donant-li voltes a la Guerra Civil», com diu el senyor Domínguez. Actituds com eixes, durant molt de temps, són les que han fet que ara per ara encara s´estiga treballant per revaloritzar un patrimoni que també és nostre. Els qui no feren possible la recuperació d´un refugi i d´altres elements patrimonials, en compte de criticar ara, podrien demanar disculpes per no haver-ho realitzat.

Este articulista és nét d´un iaio que fou empresonat al palau del Temple. Ell, bona i honrada persona, com tant altres, fou l´únic que es va salvar de ser afusellat del grup de persones que hi estaven tancats. Però eixe no és motiu per a renunciar a la recuperació íntegra de la història. No és raó per a negar a ningú la justícia més elemental a ser soterrat amb dignitat, independentment de la seua ideologia.

Tots els esdeveniments antics han de passar als llibres. També aquells que mai havien estat perquè no volien alguns. Els seus hereus són precisament els qui rebutgen la memòria històrica. La justícia és universal i no ha de caducar. Tant de bo una llei com eixa no fóra necessària. Malauradament ho és mentre que alguns pensen que aplicar-la suposa posar en pràctica «plantejaments rancis».

En definitiva, discursos com els de Miquel Domínguez criden a la reflexió. No es pot oblidar un capítol pretèrit ni deixar de fer justícia mai. Els qui guanyaren en el passat també són part de la història però ni els únics ni els principals. Cap fet històric forma part d´un bucle sinó que ve per a quedar-se. La memòria d´un poble ha de ser ampla, tolerant i justa. Impedir-ho empobrix les societats i no les permet avançar.