El prestigiós científic Edward O. Wilson (torne a recomanar el seu llibret La creació) explica per què portar una part de la natura a la ciutat resulta altament beneficiós: «Atés que el món natural està encara inscrit en els nostres gens i és impossible esborrar-ho, hauríem de vore els efectes no solament en les nostres preferències pel que fa a l'hàbitat, sinó en altres aspectes del nostre benefici físic i mental. Tant és així que els psicòlegs han descobert que la simple contemplació d'ambients naturals alleuja els temors i la ira, i genera una sensació general de tranquil·litat». Wilson cita estudis amb pacients en hospitals que es recuperen més ràpid, o amb persones que treballen en oficines amb menor estrés, si en tots dos casos poden contemplar arbres des de les seues estances.
En una de les imatges que acompanyen l'article, podem vore el doctor Sanchis Bergón, en la seua breu etapa d'alcalde de València (1906-1907), plantant el primer arbre al solar del Convent de Sant Francesc. Potser el fet que es tractara d'una eminent figura de la Medicina, té a vore amb la seua gran dedicació a la millora de la higiene pública.
A partir de la consolidació de la ciutat industrial, i davant l'incipient amuntegament i la falta d'higiene a les ciutats, les respostes més o menys utòpiques van començar a oferir alternatives de vida que tenien el camp com a element protagonista. Són moltes les experiències pràctiques que van fracassar, però algunes hi van deixar, d'alguna manera, empremta. La ciutat jardí, una experiència de principis del segle xx, pretenia albergar les necessitats bàsiques de les persones, inclòs el treball, per a proporcionar una forma de vida alternativa a la gran ciutat. «El confort de la ciutat, la vida sana del camp», així es promocionava el primer projecte de ciutat jardí a Letchworth, Anglaterra, en 1905.
Confort climàtic
És ben sabut que la ciutat presenta un microclima diferent al del seu entorn. La diferència rau, bàsicament, en l'activitat que es desenvolupa en els edificis, i sobretot, en la presència dels vehicles en circulació, una tropa equipada amb radiadors que emeten „a més de gasos nocius„ una gran quantitat de calor. L'asfalt, al seu torn, actua com un acumulador d'eixa calor, que es retorna a poc a poc a l'ambient.
La nostra ciutat, per la seua proximitat a la mar, s'ha beneficiat durant segles dels avantatges d'un règim de brises que ha suavitzat els efectes extrems dels dies de calor sufocant. En les últimes dècades, però, una sèrie de transformacions han empitjorat la situació, ja que s'han taponat els canals de ventilació. Pensem en el cas del corredor del riu, hui obstaculitzat per nombroses construccions. No ha sigut, però, l'únic factor responsable de l'agreujament del confort climàtic durant l'època estival. Nombrosos canvis en l'espai públic han contribuït a empitjorar la situació. Un capítol anterior d'aquesta sèrie, dedicat a l'avinguda del Port, mostrava l'oportunitat perduda en l'última remodelació del Vell Camí del Grau (2007) per a recuperar l'esplendor d'uns temps en els quals eixa via era un autèntic túnel verd. L'Ajuntament, imbuït pel miratge de les regates mundials, es va entestar a construir una pista ràpida. I així, de carrer dissenyat inicialment amb quatre fileres d'àlbers, hem acabat en la pista d'asfalt que és ara.
Altres zones de la ciutat, potser amb menor posició estratègica, han mantingut importants masses de vegetació que proporcionen ambients saludables. És el cas, també analitzat en aquesta sèrie, dels polígons pròxims a l'avinguda del Cid (la Fuensanta...), zones típicament residencials en què es percep una atmosfera de tranquil·litat, propiciada per l'abundància d'arbrat i per l'absència de soroll.
Per contra, al carrer de Xàtiva, el duríssim desplegament d'asfalt genera unes condicions climàtiques especialment dures a l'estiu. Precisament allà on se situa la major porta de la ciutat, l'estació del Nord.
Recorreguts d'ombra
Intentem, com suggereix Santiago Uribarrena, realitzar un recorregut per la ciutat en un dia calorós mantenint la protecció de l'ombra, per a comprovar com de lluny estem encara d'aconseguir una ciutat confortable. La meitat del temps del nostre recorregut es gasta en esperes per diversos motius, com és el cas dels semàfors. Les voreres necessiten arbrat, però l'estretor de la majoria d'aquestes impedix mantindre eixe compromís.Altres vegades són les xarxes de servicis, situades per davall de les voreres „una anomalia que mantenim des de fa dècades„, les que expliquen l'absència d'arbres. És el cas de la recent renovació dels carrers de Padilla-Azzati, per mitjà de la qual s'ha eliminat un carril d'asfalt i s'han desplegat àmplies voreres plenes de trapes d'eixes xarxes. Dels 3.600 carrers de la nostra ciutat, només el 50 % estan arbrats. Buscar l'itinerari a peu per l'ombra exigix a priori un càlcul de la ruta per al nostre recorregut. Si, a més, intentem que el viatge no estiga subjecte a l'impacte sònic i de l'estrès del trànsit, l'empresa resulta pràcticament irrealitzable. No oblidem, però, que de l'aire brut de la ciutat, és impossible fugir-ne.
Els parcs i l'horta no són suficients
Tot i ser importants, l'horta que envolta la ciutat i el sistema de parcs urbans entre els quals destaca el Jardí del Túria, no són suficients per a la ciutat. Els arbres són necessaris en la ciutat dura, de ciment i rajoles; en les carrers, les voreres i els monuments, tal com reclamava en aquestes mateixes pàgines Trini Simó (18.3.2007): «L'arbre urbà, per tot el que ens aporta, bellesa, filtració de l'aire, pluja, drenatge del sòl, ornamentació per als edificis, filtre del soroll, potenciació dels sentits, reducció de l'estrès urbà, ombra „tan necessària per al nostre clima, cada vegada més calorós„ humanitat, i hauria d'estar present, com en les ciutats arbrades del nord, en tots els carrers, en totes les places, en tots els racons, en totes les avingudes». A més, com em diu S. Uribarrena, «aporten a la ciutat colors, formes, textures i olors, són refugi de l'avifauna i elements imprescindibles per a la biodiversitat urbana. Així mateix són els vertaders indicadors estacionals en la ciutat pel cromatisme de les seues fulles, flors i fruits».
L'arquitecte Carles Dolç apuntava recentment (15.10.2017) que cal superar la idea que són els jardins, espais acotats, els únics protagonistes de la vegetació, i construir una xarxa verda que articule i connecte carrers i avingudes, parcs i barris, enllaçant la ciutat amb els seus entorns agraris i forestals.
No són només els arbres els que poden naturalitzar la ciutat. A més d'altres elements, com l'aigua, hi ha altres varietats de vegetació que són més fàcilment adaptables a espais complicats o també a les pròpies edificacions, com és el cas de les cobertes vegetals que explica Vicent García en este capítol.
En qualsevol cas, són els tècnics especialistes els que han de planificar, renovar i gestionar adequadament el patrimoni vegetal de la nostra ciutat, adoptant les espècies més adients i les de menor cost de manteniment, i fugint de capritxos o ocurrències de persones alienes a esta disciplina, siguen promotors o responsables de govern.
