L'escriptor Juli Capilla i Susana Gisbert, fiscal de la Secció de Violència sobre la Dona de València, aconseguiren el premi del Jurat i del Públic, respectivament, del Premi convocat per Edicions del Bullent, l'EMT València i la revista Descriu.
LÍNIA 8
Isabel Ribes
Fa dies que agafe el mateix autobús. La línia 8. Puge a la parada d´Ausiàs March i vaig fins l´Hospital Nou La Fe. El primer dia tinc una sensació de fastidi perquè fa mal oratge. Busque el seient de la finestra. Plou un poc i les gotes corren pel vidre en totes les direccions. El vidre està fred, ho sé abans fins i tot de tocar-lo amb el dors de la mà.
Pedreguer€ Pianista Empar Iturbi€, es van quedant enrere les parades.
El segon dia canvia l´oratge. Pel vidre veig els arbres moure´s per la ràfega del vent. És curiós veure la gent, com si jo no formara part de l´escena.
Passen els dies de la setmana. Un cel ras il·lumina el vespre i en alçar la cara veig una casa. El bus té la parada just davant. Pugen al bus dues dones. La marquesina tapa part de la façana. Una finestra al segon pis atrau la meua mirada. Una curiositat s´apodera de mi. Qui hi viurà? Com serà? Pense que potser és un home que viu tot sol. Demà, en passar em fixaré més. Què m´haurà fet pensar que hi viuria un home? Des del matí cavil·le perquè no se m´oblide, en pujar al bus, mirar la casa. No vull passar sense veure-la.
Segurament l´home almenys tindrà seixanta anys, i porta allí vivint molt de temps sol.
Cada vegada m´importa menys anar a la Fe, quasi és l´excusa per agafar l´autobús i imaginar-me com serà l´home del segon pis. Vaig inventant-me dia a dia la seua fesomia, el seu caràcter. Retalls que ja formen part d´un tot. L´home té el pèl canós, i curt i quan arriba a casa porta un batí sedós, d´eixos de caixmir granat. Porta un perfum d´un flaire potent, matisos de fusta i canella i té els ulls grisos.
El cas és que jo vaig començar a arreglar-me fa un parell de dies. Una camisa amb piguetes que feia temps que no portava, un suèter comprat abans de l´accident i que no havia estrenat i vaig anar a la perruqueria a posar-me el tint. Intente no pensar que ho faig per l´home que només viu a la meua imaginació. Només faltaria que al meu problema amb la cama afegírem un del cap.
Avui és l´últim dia que faig aquest trajecte de la liínia 8. Em donaran l´alta. El cas és que no sé si me n´alegre. Quin disbarat! Falten tres parades, dues, una i mire nerviosa a la finestra del segon pis mentre el bus s´atura i ell està ahí. No pot ser! És exactament igual com jo l´havia imaginat i porta la bata de caixmir. Obri la finestra i em mira. Fa un senyal amb la mà dient-me que puge, que m´estava esperant.
S´obri la porta, baixa un home i jo, per últim. Borejant la marquesina que tapa la façana ja sent el xiulet del porter automàtic obrint la porta de la casa.
Com caminar a la vida si és que agafes el bus
Esther Climent
Nicolau ha hagut de baixar al metro perquè ha perdut el bus. Mai no li ha agradat el metro i menys per a un viatge llarg com aquest. Es perdrà València des de les finestres: la ciutat vista com a dins d´una bola de vidre. En entrar al vagó subterrani, veu que hi ha un seient lliure. Decideix no seure. Ha oblidat com comportar-se. A l´autobús, si veu entrar des del seu seient un vellet, mentre aquest dóna monedes ben comptades al conductor o passa la targeta per la pantalla del clic, li dóna temps a aixecar-se per deixar el seient bordeus i gris buit, sense necessitat de dir la típica frase de sega vosté ací.
Sempre ha pensat que de més major a ell el molestarà, no sap ben bé per què, que li recorden la seua visible vellesa. Potser, tot això d´estar complagut d´arribar a certa edat no és més que una farsa dels que no han sabut viure bé els anys. Obvia fer un repàs a la manera que ha viscut els seus i pensa que, tal vegada, podria seure.
Basa la hipòtesi en el fet que hi ha joves asseguts al vagó i per ordre cronològic els tocaria a ells alçar-se abans que a ell. Però, aleshores, recorda com una sentència que la gent jove d´ara no és ni de lluny com la de la seua època, així, es disposa a esperar. Pensa una estratègia: esperarà que es buide almenys un seient més. D´aquesta manera, hi haurà un lloc per al iaio que entre al vagó, i quan aquest l´ocupe, Nicolau s´alçarà perquè quede, de nou, el seu lliure. Però, això és esforçar-se força a fer el ridícul. Abandonaria el seu seient i no baixaria en aquella parada€ Els altres viatgers es riurien interiorment d´ell, altres menys educats ho farien per fora. Qui fa això? Alçar-se per a anar dret. Solta una rialla mental i es rasca el front perquè li ha fet pessigolles. Fa temps que no riu amb ganes. Passen per un túnel sense gaire il·luminació, evoca la ciutat envidrada, respira, s´enyora. A l´eixida del túnel veu tot un mar de gent esperant sense respectar cap línia groga. No pot amb l´excés de pressió urbana i ix a la parada següent. Les portes automàtiques, que tanquen a la velocitat d´una llum parpellejant en passar el bitllet, li atrapen el turmell. Coixejant, busca una parada d´autobusos. Diu pròxim. Li fa un senyal amb la mà al conductor. Espera pacientment, sempre amb la por que les portes de sobte algun dia s´òbriguen cap a ell. Superat aquest temor il·lògic, entre i fa clic. Ja està tot ple, es passarà tot el trajecte dempeus.
Aquest mes, la seua dona encara no li ha tenyit els cabells. Una jove s´alça i li cedeix el lloc. Nicolau, còmodament assegut, es mira els peus i recorda tot el temps perdut transcorregut entre parada i parada, i pensa que, potser, així es camina a la vida.
Un passeig per París
Paula Calabuig
L´autobús s´apropava, i senyor Lluís no arribava. Arribaria tard? La primera volta que el vaig veure em va imposar. Tenia posat aristocràtic, encara que l´altura no l´acompanyava i el temps marcava la seua pell. Així i tot, els ulls blaus traspassaven.
Descobriria d´ell que l´apassionava la història, i això ens convertia en companys d´autobús: el senyor Lluís pujava a la meua parada, Tres Forques-Pérez Galdós, línia 71, i baixava a la Facultat de Geografia i Història. Havia decidit estudiar als vuitanta-cinc anys.
—¿Puc? —es va asseure al meu costat i va assenyalar el meu llibre—. Perdona, però, per què lliges eixe llibre?
—El coneix? L´autora és la meua historiadora preferida, Carme Gallart.
—I què penses?
—Sobre el que diu?
—Sí —va assentir—. Estàs d´acord?
Va ser la nostra primera discussió sobre història. El senyor Lluís va resultar un apassionat de tot el que m´interessava. No hi havia època, guerra o tractat que desconeguera. De jove no havia pogut estudiar perquè havia hagut de fer-se càrrec del negoci familiar. Però els seus deliris per saber el portaven a visitar biblioteques i llibreries, i així va conéixer el seu millor amic, i la germana d´este. El que començà amb visites a la facultat on ella estudiava va acabar en matrimoni i una filla, Marina. Em parlava molt dels estius que passaren els dos a París. Deia que voldria tornar a visitar la ciutat amb la seua dona, i que només passejar per València s´assemblava a fer-ho per París.
Però Lluís no va arribar eixe dia, ni cap més. I de sobte: «Empar?». La cara d´aquella xica, d´uns trenta-i-molts, m´era familiar.
—Empar, no? —vaig assentir—. Sóc Marina.
—Marina! —per què venia? I el senyor Lluís? Ella va acariciar el meu muscle per reconfortar-me.
—El meu pare em va parlar de tu. Em sap greu no haver pogut avisar-te, però bé... ens ha deixat —els ulls se m´ompliren de llàgrimes—. Per fi està amb ma mare. Em va donar açò per a tu.
Va traure un sobre i ens vam acomiadar. A l´autobús vaig buscar el meu seient, i el vaig obrir: hi vaig trobar un quadern i una carta:
Estimada Empar,
Si lliges estes paraules, significa que per fi podré tornar a passejar per París amb la meua dona. La meua filla et farà arribar açò. Si mires la foto de l´autora d´aquell llibre del primer matí, trobaràs que Marina s´assembla a la seua mare. La teua passió per la història em recordava a Carme. Trobar una joveneta llegint-la em va emocionar.
Els moments que hem compartit em van donar força i esperança. Des que et vaig descobrir amb aquell llibre vaig saber que comprendries que hi ha tant per saber i entendre, tant per ensenyar, que les possibilitats són infinites. Per això et deixe el diari d´investigació que Carme i jo vam escriure. Pots començar a llegir-lo ara mateix, a l´últim seient del bus, on em retrobaràs sempre.
Molt afectuosament.
