Andrés González Bellido, llicenciat en Psicologia, catedràtic en Orientació Educativa i expert en convivència i gestió de conflictes, és l'autor del programa «Tutoria entre iguals» (TEI) que desenvolupen prop de mil centres de Primària i Secundària a Espanya i Llatinoamèrica. Està dirigit a la millora o modificació del clima i la cultura del centre respecte a la convivència, els conflictes i la violència.
Quines són les línies generals del programa?
L'objectiu és sensibilitzar a la comunitat educativa de la importància que té la violència, ja que una part d'esta s'ha convertit en habitual. El «gordo», l'«elefant», el «Dumbo» són tan normals que no es consideren violència, però sí fan mal. Este programa posa l'èmfasi en les xicotetes coses que faciliten la convivència, busquem que els alumnes sàpiguen, mitjançant l'empatia, que hi ha certs comportaments d'exclusió o de malnoms, sobrenoms o insults de baixa intensitat que causen malestar. Si evitem els insults o la violència de baixa intensitat, evitem la violència d'alta intensitat perquè no es produeix mai una agressió física si no hi ha hagut abans una d'exclusió o verbal.
En què consistixen les tutories entre iguals (TEI)?
El programa utilitza la tutorització emocional entre iguals, que és tindre un company de referència dos anys major. En el cas de Secundària, els alumnes de tercer són tutors dels de primer; en Primària, els de cinqué ho són dels de tercer, i en Infantil, els de 5 anys són tutors dels de 3 anys.
Quin procés seguix?
En Primària i Secundària partim d'un procés de desaprenentatge o de conscienciació de les conductes que fan mal per a després crear altres positives. En Infantil, este aspecte no s'ha de treballar perquè no s'han creat estos comportaments negatius, per tant s'inicia un procés de generació de conductes positives a través de models igualment positius. I és que els valors, les normes i les conductes positives no s'aprenen de forma abstracta, sinó a partir de models positius. Amb tot això, aconseguim l'objectiu final del projecte, que és crear una convivència favorable al centre.
Qui ha d'evitar estes actituds?
Ni els professors ni la família, la força del grup és la que evita l'assetjament. Estadísticament, del 15 % estes situacions s'assabenten els professors, d'un altre 15 % les famílies i més del 90 % són conegudes pels alumnes. Hi ha una característica que definix l'assetjador i és que ha de tenir públic, que està format pels seus companys. Si a partir d'ara no li riuen les gràcies, no ho reforcen ni callen, acaba no fent mal. I això no és màgia, és sentit comú. Hem de fer un centre que siga positiu, on les conductes siguen aquelles que no fan mal.
Aleshores, es tracta de treballar des d'allò positiu?
Sí, però sabent que hi ha límits i que no es poden passar. Hem de reproduir models positius sense caure en el buenismo.
Creu que hi ha una tolerància molt alta cap a la violència per part de la gent jove?
Sí, perquè no hi ha algú que, mitjançant l'empatia, li haja demostrat que hi ha conductes que tenim sistematitzades i que fan mal.
La normalització de la violència és un reflex de la societat?
La societat és un impediment, però mai una justificació. El professorat ha de garantir el respecte dels alumnes quan estiguen a l'aula i els entorns educatius poden modificar els familiars.
Este programa inclou als pares i a les mares?
Ells també tenen un procés de formació, se'ls explica què poden fer pels seus fills quan estan en l'escola. Se'ls donen una sèrie de pautes, entre elles que es queixen quan ho consideren necessari, però sense instal·lar-se en la queixa. La comunitat educativa està formada per tres elements: alumnes, professors i família, per la qual cosa cal treballar junts. Encara que és cert que a nivell general hi ha pors del professorat cap a les famílies, i això cal trencar-ho.
El professorat està preparat per afrontar casos de violència?
Un aspecte fonamental de la TEI és la preparació del professorat perquè manca d'una formació específica sobre prevenció de violència i assetjament escolar. Es fa un procés de sensibilització per a no permetre situacions com «quatre ulls», «orelles de Dumbo» o «elefant». Quan ocorre això cal intervindre. Qui primer canvia la mirada és el professorat del centre; després es forma als alumnes i també a les famílies. El pas següent és estar en una ciutat TEI, on tots els centres d'Infantil, Primària i Secundària porten este projecte, més els monitors de menjador, d'extraescolars, esportius i serveis socials. Si canviem la conducta dins dels centres educatius, modificarem la ciutat.
El telèfon mòbil és una eina d'agressió?
En un 18 % de situacions de violència hi ha bullying i ciberbullying. Unes naixen als centres educatius i es desenvolupen a través de les xarxes i en unes altres ocorre el contrari. Per això, fins a quin punt un centre pot intervenir en el ciberbullying? Quasi mai, ja que els ordinadors estan bloquejats i teòricament no es permet l'ús del mòbil. L'assetjament a través de la xarxa es realitza fora del centre i el docent no pot controlar-ho. Les possibilitats de fer situacions de ciberbullying dins dels entorns educatius és pràcticament zero.
Què s'ha de fer?
Els centres tenen la responsabilitat del procés d'educació. Cal conscienciar que cada vegada que fas això i algú diu «m'agrada», els culpables són, tant el que ho fa com qui ho aprova perquè legitima esta conducta. Per tant, el primer que cal fer és un apoderament dels alumnes i un procés de sensibilització perquè algú digui que s'està passant, i no es reforcen les conductes, que és el que fem socialment.
