Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Cau una estrella del cel

Cau una estrella del cel

Estic segura que si aquella nit de gener, en lloc de buscar el seu gat entre la gespa i els testos escampats pel jardí, Neus l'haguera intentat localitzar entre les branques dels arbres, estic segura, dic, que hauria vist com s'acostava aquella cosa. Però la xiqueta no va traure el nas de terra ni una sola vegada i per això quan, tot d'una, una claror intensa il·luminà l'espai durant una mil·lèsima de segon, Neus es va sobresaltar i alçà el cap bruscament:

?Què ha sigut això?

Amb els pèls de punta i el cor a mil, escorcollà l'obscuritat amb tots els sentits, però només la va rebre un silenci profund com només ho són els silencis de les nits glaçades de l'hivern. De sobte, però, va sentir un soroll lleuger que provenia de la part del carrer.

?Açò no m'agrada ni un pèl.

Obrí ben obertes les orelles i tornà a escoltar. Aquesta vegada li va arribar ben clar una espècie de xiuxiueig.

?Deu ser el gat ?va voler creure per a donar-se coratge, tot i que no entenia per què Mèu no li havia ja saltat als braços.

?Auxili ?féu sobtadament una veueta de cotó-en-pèl que semblava procedir de l'interior d'un contenidor del carrer.

Neus quedà paralitzada de por i durant uns segons no va saber què fer. Els pares li repetien sovint allò d'«On no et criden, no hi vages», però la xiqueta acabà decidint que no podia desatendre una petició d'ajuda. Per això, deixà la porta de sa casa oberta de bat a bat, per si de cas, i molt a poc

a poc, ara un peu, ara l'altre, començà a caminar, mentre pel cap li passaven les històries terrorífiques de monstres i éssers malvats que poblaven la nit.

Quan va arribar al lloc, comprovà amb desesperació que el contenidor era massa alt per a la seua estatura de xiqueta de nou anys.

Així i tot, es va alçar sobre la punta dels peus, va estirar el cos tot el que va poder, allargà el coll com si d'una girafa es tractara i quan el seu nas va aconseguir passar per damunt de l'obertura del contenidor, en aquell mateix instant:

?Buaaa! ?esclatà la veueta.

?Aaahhh! ?cridà Neus.

I de l'esglai, amollà les mans, caigué de tòs i quedà en terra tota tremolosa, segura que d'un moment a l'altre es desmaiaria de la por.

?No és possible! No és possible! ?repetia la xiqueta, paralitzada per l'impacte de la visió que acabava de descobrir. I és que l'ocupant del contenidor no era un xiquet o una xiqueta, ni un home o una dona, ni tan sols un cadell perdut o un pardalet ferit. Res de tot això. Qui gemegava i tremolava com una fulla a l'altra banda d'aquella paret metàl·lica era... no us ho creureu... una estrella!!!

?Buaaa! Buaaa! Buaaa!

Ara els plors sonaven ben forts i amenaçaven de despertar els veïns que, a aquelles hores, ja devien dormir com a troncs.

Neus s'alçà, escalà ràpidament el tram que la separava de l'obertura i aguaità.

?Oh! ?va dir?. Oh!

?Buaaa! ?li va respondre la veueta, cada vegada més fort.

?Si ets una estrella!

Més valia haver-li dit estrelleta, perquè la pobreta, que observava Neus amb els ulls negats de llàgrimes, semblava ben xicoteta i indefensa.

?Ens... ens coneixem? -aconseguí articular la menuda.

?No, però ja t'havia vist.

?Ah, sí?

?Sí, clar, al cel.

?Oh ?féu l'estrella, que semblava decebuda.

Neus estava en els núvols i hauria pogut romandre tota la nit allà dalt contemplant aquella boleta de llum que llançava llàgrimes diminutes com espurnes, però s'adonà que l'estrelleta tremolava igual que un flam en un terratrèmol i sense pensar-ho ni un segon, exclamà:

?Vols entrar a ma casa?

L'altra la va mirar, s'eixugà els ulls i va fer que sí amb el cabet. Neus va estirar un braç tot el que va poder, l'estrella va allargar una punteta tot el que va saber i... paf! L'estirada va ser tan forta que anaren a caure de morros sobre la gespa humida del jardí.

?Oh! Quin bac! He vist les estrelles ?va riure Neus, però veient que l'altra la mirava amb expressió estranyada, optà per deixar-ho córrer i dedicar-se a contemplar, a un pam de distància, una autèntica estrella del firmament.

Era francament bonica, tot i que era una mica més baixeta que la xiqueta. Dues de les puntes li feien de cames i les dues altres li servien de braços. Emetia una llum daurada i suau i tot el seu cos estrellat es bellugava amb moviments graciosos i lleugers. Tenia el rostre d'un groc brillant i la boca, de color de rosa pàl·lid, marcava un deliciós contrast amb la resta del cos. Era una autèntica preciositat, però es veia que aquella estrella tenia un gran, un terrible problema: no podia deixar de plorar.

?Buaaa, buaaa!

Neus estava desconcertada: no solament es trobava xarrant amb una estrella sinó que, a més, no hi havia manera d'esbrinar què li ocorria i què fer per ajudar-la. De sobte, però, quan la xiqueta ja pensava cridar els seus pares, l'altra va fer tímidament:

?M'acabava de dutxar amb la pluja de gener i mira quin aspecte que tinc ara. Si em vera la mare! ?I, tot seguit, rematà:? Buaaa!

?Dona, no et poses així. És normal, has caigut a un contenidor.

?Un què?

?Un contenidor. S'hi depositen les deixalles del menjar, les restes de...

?Oh! La que faltava! Buaaa! Buaaa!

?Però, no patisques. Mira, aquella finestra d'allà dalt és la meua habitació, acompanya'm i veuràs com en un tancar i obrir d'ulls tornaràs a estar preciosa. Vols?

L'estrelleta la va mirar a través de les llarguíssimes pestanyes espurnejants i, sense que vinguera a compte, com si li hagueren donat corda, va xiuxiuejar precipitadament:

?Sóc una estrella, vinc de la Via Làctia, tinc tres germanes: Estel A, Punxeta i Star Farta, i a mi em diuen 1BB. I tu?

?Jo... Doncs, sóc una xiqueta, tinc un pare, una mare i un gat, sóc filla única i em diuen Neus. Neus Bellacara.

Per primera vegada, un somriure va dibuixar una mitja lluna en aquell rostre brillant.

?Que divertit! Neus! I per què no Pluja o Tro?

Neus sempre havia pensat que el seu nom sonava molt bé i mai de la vida se li havia ocorregut que podria ser motiu de broma. Per això, es va quedar una miqueta mosca i va tallar:

?Bé, és molt tard i demà he d'anar a escola. Véns?

Li allargà el braç i quan va sentir una de les puntes d'1BB en la seua mà, va pensar que la seua nova amiga tenia la pell més suau del món.

?Pobreta! ?va sospirar Neus, tot caminant amb 1BB al seu costat?. Deus estar ben cansada, no?

De segur que ho estava. Qui no ho estaria, amb aquell viatge tan llarg, aquelles aventures i aquell disgust que li acabaven de donar i aquelles

emocions tan fortes de les últimes hores? Devia estar ben fluixeta i molleta. Però tot d'una, la menuda agarrà ben fortament la mà de la xiqueta, féu un salt enlaire i estrella i xiqueta van eixir volant. Aquesta vegada va ser Neus qui cridà auxili. El vol, que només havia durat tres segons, li va semblar tan llarg com un viatge d'anada i tornada a la lluna i quan 1BB la va depositar sobre l'ampit de la finestra de l'habitació, la xiqueta, més marejada que un allioli, només va poder articular:

?No sabia que les estrelles volaren.

?Que no ho sabies? I com pensaves que viatjàvem pel cel? Amb tramvia? ?va fer 1BB, tota seriosa. Però, de sobte, canvià de cara:? Per l'estrella polar! Què és tot açò, xiqueta?

I Neus, amb una paciència infinita, va haver d'explicar-li en què consistien els diversos objectes que poblaven la seua habitació infantil.

Compartir el artículo

stats