P Com definiria el Col·legi Juan Comenius?
R S'ha fet una cooperativa molt gran. Començàrem amb moltes dificultats i molts problemes econòmics i de gestió. Haguérem de refer tota la cooperativa, els crèdits, assumir deutes... Passàrem de ser una cooperativa de poc més de vint socis al centenar actual i el col·le està ple, amb 1.500 alumnes, un centenar dels quals amb discapacitats motores. Som un centre d'integració amb una plantilla de professorat molt ampla, que també compta amb logopedes, fisioterapeutes, professors d'Educació Especial, cuidadors... És una espècie de gran família, on la gent intenta ajudar-se sempre, i també tindre una bona relació amb l'Administració i els pares.
P Arriba al Comenius el 1982 i en el 1985 ja és directora.
R Entràrem amb tota la il·lusió del món. El primer any encara teníem pocs alumnes i la gestió econòmica era un desastre, insostenible. No vam aprovar la proposta econòmica del director d'aleshores, que acabà anant-se, amb els gestors. Férem un equip de treball molt important i, de rebot, em va tocar ser directora. Donàvem classe, netejàvem banys, arreglàvem el menjador, féiem pati... el que fera falta. D'ahí sorgí el nucli fort de la cooperativa, perquè veiem que o féiem això o ens tancaven la paradeta i ens quedàvem sense treball i sense casa.
P Abans ja havia estat donant classe a Carcaixent.
R Vaig fer una substitució a l'escola pública, i vaig estar a un col·legi de monges, d'on em van dir que me-n'anara perquè no combregava amb les idees. Després, vaig estar molt a gust en un patronat de l'Ajuntament i l'Arquebisbat, fins que vam decidir viure a València. Mentre buscava faena, vaig estudiar Econòmiques, i en 1982 va eixir la possibilitat de la cooperativa.
P Com ha canviat l'educació en estos 30 anys?
R Els mestres tenen moltes maneres de treballar: algunes molt tradicionals i molt «xapades» a l'antiga; i altres estan molt interessats a experimentar i innovar. Sempre hi ha hagut avanços i gent que frena. Amb l'Administració, sempre cal lluitar, perquè la llei no s'adapta. Nosaltres tenim ara dues aules d'integració de Primària i altres dues de Secundària, a més de sis de plurideficients amb logopedes, fisioterapeutes i integradores. Com això no està arreplegat en les lleis tal qual, tots els anys són provisionals i s'han de fer els tràmits.
P Podem dir que el Juan Comenius és pioner en integració?
R Crec que va ser el primer centre en què admetíem a totes i tots. L'any 1986, la integració encara no existia i feren la legislació basant-se en nosaltres. Calia treballar amb els pares, els professors, els conserges, els cuiners... perquè la integració fóra total. Algunes famílies es queixaven de què els seus fills i filles estigueren amb alumnat d'Educació Especial. «Imagina't que fóra el teu fill», els deia. Si s'organitza una activitat, si l'alumnat de les aules d'Integració no va, no es fa. A més, abans alguns xiquets i xiquetes perdien tres matins a la setmana per a anar l'hospital; ara tenen fisioterapeutes ací, i procurem que les sessions coincidisquen amb Educació Física. Encaixar-ho és complicat i necessites l'ajuda de l'Administració, és fonamental que ho entenguen.
P Ara ja s'ha normalitzat la presència de l'alumnat amb diversitat funcional?
R Des dels festivals d'Infantil fins als viatges de final d'estudis, participen en tot. Els companys els tiren una mà, perquè es coneixen des de xicotets i no ho veuen estrany. Cal invertir diners i esforç en reeducar-nos, perquè eixos xiquets i xiquetes tenen els mateixos drets.
P L'ofici d'ensenyar necessita molta implicació personal?
R La gent que estem en gestió o direcció, no tenim horari, no sé quantes hores hem fet... Fa molta ràbia vore a persones que donen classe i que no estan motivades: fins que et jubiles estàs en actiu, cobres igual i has d'implicar-te igual. Ara no pots entrar a una aula de Secundària com si ho saberes tot. Som persones i ens enganyem, i si no saps alguna cosa, pots preguntar a l'alumnat. A més, els encanta. L'últim curs, quan ja no era directora, el vaig passar com a suport en una aula d'Integració i, si tens interés, t'ensenyen molt.
P El sistema educatiu és massa quadriculat?
R Molt. Sempre estem amb «la normativa diu...». La normativa ha de ser flexible perquè cada centre és un món. Ací tenim un ventall des dels tres als 40 anys (d'Infantil a FP), no és com un centre xicotet de Primària, per exemple.
P De què està més orgullosa del seu pas per la cooperativa?
R Una cosa és d'haver sanejat la cooperativa totalment. La meua meta era anar-me'n en 2014 sense deutes i ho vaig aconseguir. Vam arribar a tindre 212 milions de pessetes d'aleshores de deute, no sabia ni què abastava això. També tenim un prestigi i estem molt bé considerats a València i a Espanya. Estic molt satisfeta del sanejament, del funcionament del centre i de les amistats.
P La premien per la seua contribució al món cooperatiu en l'ensenyament i per haver-li donat un impuls. Què li ha aportat a vosté?
R Saber escoltar. Sempre m'han dit que era massa accessible, mai he tancat la porta del despatx, estava oberta a tothom. Això genera una relació de confiança. També ha aprés molt sobre la gestió d'escoles. Fa molta il·lusió que la gent et done suport i, a més, el premi me l'entregaren per unanimitat.
P Com veu el cooperativisme en l'actualitat?
R Hi ha il·lusió i gent amb ganes de fer coses. Hem d'intentar que la gent nova, que ho té més fàcil, ho valore. Al reunir-nos en la unió de cooperatives, tenim molta relació amb Florida, La Comarcal... Eixe intercanvi és molt important i bonic, perquè veus que el teu treball servix.
