Marta Comas defensa que la relació entre professorat i família ha de basar-se en la confiança i el reconeixement del rol de cadascun i que «intentar escapar dels judicis morals» és una de les claus que els docents han de tindre en compte per afavorir la participació dels pares i mares a l'escola. Lamenta que a mesura que creixen els fills i les filles, la participació disminuïx a pesar que es torna més necessària en Secundària.
Per què és important la participació dels pares i les mares a l'escola?
Perquè l'educació dels xiquets i les xiquetes la fem conjuntament, mestres i pares, i si no hi ha una bona vinculació poden trobar-se missatges contradictoris. En la mesura en què les dues institucions socialitzadores que eduquen més directament vagen a una, el procés educatiu serà més efectiu.
No obstant això, durant anys la família s'ha mantingut al marge de l'escola. Per què?
Perquè s'ha volgut segmentar un tipus d'ensenyament més formal, que és el de l'escola, i un tipus d'ensenyament més quotidià, que és el de casa, com si foren dos mons separats. Ara hi ha una idea més integral de l'educació i necessitem els uns i els altres.
Això ha motivat el canvi i que més escoles aposten per involucrar a mares i pares?
Sí. Té a veure amb això que es diu que per educar es necessita tota una tribu: l'escola sola no pot fer-ho; el món és molt complex i l'escola ha d'obrir els seus murs a l'entorn, ha de fer un esforç per acostar-se a les famílies treballadores que es queden en la porta i no entren. Els i les mestres són persones llicenciades, normalment de classe mitjana, autòctones i amb altres pautes culturals. En este sentit, costa establir ponts.
Com ha de ser la participació dels pares i mares a l'escola? En què poden participar?
Hi ha tres nivells de participació i implicació. El primer és l'individual, que és el més fàcil i el que fan el 96% de les famílies, que és ocupar-se individualment del fill quant a estar informat, anar a les reunions i a la tutoria, vetllar perquè faça els deures... Després hi ha una participació més informal, a les festes de l'escola, que és on els docents també s'han adonat que les famílies poden aportar molt a l'escola? L'últim pas ésun nivell de participació més formal, però molt important, que és el del Consell Escolar, de la presa de decisions. Estos nivells són com una piràmide i en la punta estan els representants, els que assumixen càrrecs.
Les mares seguixen sent les que majoritàriament participen en l'escola?
Sí. Hi ha una diferència brutal de presència de les mares respecte dels pares, que creix també a mesura que creixen els xiquets. L'única excepció és en els últims cicles de Secundària: en les tutories que molt sovint són sobre temes d'autoritat, de posar límits, apareixen els pares, a última hora.
Com es pot trencar amb açò?
Amb molts 8 de març com l'últim? Es tracta d'anar desfent la tradició cultural del patriarcat, de molts i molts anys on els treballs de cures, de reproducció, d'estar per la família, requeien sobre la dona. Açò ha fet que, a nivell laboral, no estiga ben vist que un pare demane festa per a anar a una tutoria. Açò és una revolució més gran. Té a veure amb la conciliació, amb el món del treball.
La participació és similar en tots els nivells educatius?
Claríssimament baixa en Secundària, però no perquè les famílies no volen estar sinó perquè els instituts tenen una actitud en la qual prescindixen molt d'elles. Si el teu fill o la teua filla no és dels problemàtics als quals han de renyir, de vegades ni et criden. Això és molt trist perquè vol dir que només et criden de l'escola si hi ha problemes, i just el vincle del qual parlem hauria de ser molt important en Secundària.
Per la complexitat de l'adolescència?
Clar, perquè ells també estan en un moment d'autonomia, que no expliquen tant les coses i, o fas un triangle entre alumne, mestre i pares, o se't pot escapar de les mans i no sabràs com ajudar-lo, com orientar-lo.
Què condiciona que els pares i mares participen?
Per part de l'escola ho definim com a clima democràtic. L'escola ha d'escoltar la veu de tot el món, que tothom se senta representat i reconegut en igualtat de condicions.
I per part de les famílies?
Els condicionants desgraciadament són molt estructurals de classe social, origen, capital cultural... En les enquestes, les famílies amb més nivell d'ingressos, d'estudis i autòctones, participen com deu punts per sobre de les quals no tenen tants ingressos, estudis, etc. Com a sistema ens hem de plantejar perquè deixem sistemàticament a estes fora; quan es repetix amb tanta freqüència és perquè alguna cosa se'ns escapa: no és la persona en concret, sinó l'estructura del sistema.
Com ha de ser la relació entre la família i el professorat?
De confiança i reconeixement del rol. Els pares que entren a l'escola (els formats), com estan empoderats, es creuen en el dret de dir al mestre com ha d'educar, els mestres acaben farts.
Aleshores?
La idea és que els pares i mares respecten als mestres i que els mestres entenguen que totes les famílies volen el millor per als seus fills, que a cap pare o mare per pobre o estranger que siga o per poc que domine l'idioma no li interessa el futur del fill. Des d'este reconeixement ens entendrem.
Quines claus dóna als docents per afavorir la relació amb els pares?
Moltes vegades diguem que fem molt malament l'orientació escolar. Els mestres han d'intentar escapar de judicis morals. Parlem de criança, que és un tema molt privat, sensible, íntim, i algunes famílies troben que a escola els renyixen i diuen que no ho estan fent bé. I a ningú li agrada això.
Què opina dels grups de Whatsapp que s'usen per criticar al professorat?
Són un fenomen que trastoca la comunicació a tots els nivells, també al món escolar. Això té dos problemes. Un és que hi ha un punt d'anonimat, i altre és que fa d'altaveu amb rapidesa: en cinc minuts el fet que dues alumnes s'han barallat es pot convertir en una crisi d'escola perquè corre com la pólvora en Whatsapp. Cal ser conscient de l'ús que fem. Els grups també van bé per tenir més informació de l'escola. Es tracta d'usar-ho amb responsabilitat.
