Unes llargues cames amb els peus estirats, ungles acabades de pintar i la piscina al fons vista des de l'hamaca, tot adobat d'un sol estival i un ambient relaxat.
Aquesta era la foto que acabava de penjar a la meua aplicació preferida. Una bona imatge de mi mateixa, del meu estat anímic i de la part del meu cos de la qual estava més orgullosa. Una mostra inequívoca de temps lliure, d'estiu, de goig, de caràcter i de ganes de viure. Volia que tothom se n'adonara i per això la publicava, perquè havia de difondre als quatre vents la felicitat que m'embargava, cridar que em trobava bé, que estava de vacances i no volia que s'acabaren.
La imatge anava acompanyada d'una frase que havia trobat feia un temps i que em va semblar que em representava a la perfecció: «L'infinit és
el que queda per fer una vegada realitzats els somnis». La frase expressava l'esperit lluitador que em caracteritzava, la força i la insistència incansables per realitzar els somnis.
Immediatament van arribar els m'agrades, que van ser un injecció d'autoestima, un aire fresc que reforçava l'estat d'eufòria. A continuació, els comentaris, més estimuladors encara, engrescadors. El de Júlia, la millor amiga i confident, «que bé que vius, Atena», em deia, contenta amb la situació; el de Sandra, la tercera pota inseparable del cercle més estret d'amistat, «això és vida, mala... persona» amb un deix d'enveja; el d'Aleix, el millor dels xics, optimista i engrescador: «Aquesta és la meua Atena, sempre positiva!»; Joan només va posar uns cors que em van sorprendre, i Borja un «Passa-ho bé, ens queda poc!».
Borja, el pessimista del grup, no tenia altra idea per a recordar-nos que les vacances s'acabaven, que la piscina i el mòbil a discreció tenien els dies comptats, que el temps d'alçar-se tard i no tindre res a fer arribava al final. Perquè prompte tornàvem a escola i, a més a més, començàvem l'institut. Quina peresa! I quina por! Un fum de sentiments oposats es van apoderar de mi; d'una banda no volia acabar les vacances, però, de l'altra, arribar a l'institut era tota una incògnita o, si més no, entrar en un món desconegut, amb gent nova i més llibertat. Ho sabia pel que m'havien contat les amigues de l'altre col·legi, que ja feia un curs que hi eren i deien que allí no et controlaven tant, els pares s'assabentaven de ben poca cosa i els mestres no t'aclaparaven. Dubtava que fóra tan bonic com ho pintaven, perquè de segur que eren un poc exagerades i caldria treballar més i amb menys ajuda, però les expectatives despertades per les seues històries estimulaven les meues ganes, ja per si mateixes augmentades pel retard que vaig haver de patir per la malaltia.
El fet de portar més d'un curs absent va aconsellar que repetira. A més, el canvi del poble a la ciutat per imposicions laborals de la mare em va obligar a refer tota la xarxa d'amistats. En principi, m'ho vaig prendre molt malament, amb plors i retrets continus als pares per forçar-me a canviar d'ambient sense consultar-me. Però al remat el trasllat de centre em va vindre bé, perquè em va ajudar a no sentir-me desplaçada per repetir sisé. Tot i que gràcies al mòbil mantenia algunes amistats del col·legi anterior, vaig haver de buscar-ne de noves a la força, però no perquè repetira curs, sinó per canviar de ciutat, i la veritat és que vaig tindre menys problemes dels que havia anticipat en la meua imaginació. Fins i tot ser la major del curs em va proporcionar protagonisme i admiració entre els companys de classe. Sort que el meu desenvolupament físic també es va frenar un poc per la malaltia, i d'aquesta manera no es va notar la diferència d'edat amb les noves amistats. El resultat va ser que en acabar sisé havia reconstruït el cercle d'amistats de manera total, i Júlia i Sandra s'havien convertit en imprescindibles en la meua vida, tant que no sabia com havia pogut viure sense elles fins aquell moment.
En el que sí que es notava que jo era un any major era en el fet que tenia mòbil i la resta, no. Aquest va ser el pacte amb els pares; repetia curs i
retardava l'entrada a l'institut, però el mòbil me'l compraven igual. Era la promesa que m'havien fet perquè acabara la primària i el deute a què s'havien compromés pel canvi de ciutat. El resultat va ser que vaig passar el curs fent les dents llargues a les companyes de curs i ara que ja en tenien totes, jo n'era la guia de l'usuari i la principal amistat de la xarxa.
Aquesta situació provocava que les meues fotos i anotacions foren les que més cors acumulaven. Tot i això, no m'agradava posar-hi massa imatges explícites del meu cos. Em limitava a seleccionar-ne les parts preferides, com les cames i els peus que acabava de penjar, o detalls que no em delataven del tot. Ho he de reconéixer: el meu aspecte no m'agrada, un cos menut, encara poc desenvolupat, els pits discrets, uns cabells estorats com un fregall i d'un color indefinit entre el negre i el castany, uns ulls obscurs i vulgars i una boca massa menuda. No sóc la xica en què es fixen els xics, més prompte passe totalment desapercebuda.
Però l'activitat a la xarxa continuava independentment dels meus pensaments. Cinquanta m'agrades en vint minuts! Com es notaven els mòbils nous! I més fotos. Isabel en banyador entrant a la mar perseguida per Aleix; Borja llançant aigua a Cristian; Carla amb un barret graciós prenent el sol; Sandra al pati de sa casa mirant el mòbil, seriosa i concentrada; Joan fent dos cercles amb les mans que s'ajunten... Era evident, la colla estava a la platja i les imatges mostraven un fil continuat que desprenia felicitat i vacances, excepte Sandra i Júlia que no hi apareixien. Joan em va enviar per privat un selfie fent-me l'ullet amb un somriure exagerat. Poc duraria aquesta tranquil·litat, vaig pensar. I continuaven els cors; d'Aleix, de Júlia, de Rània, de Josep, i ja estaven quasi tots els del grup... Hum... I aquest desconegut, qui era? Algú a qui no seguia i no l'identificava, qui devia ser? «Infinit05» era l'àlies que s'havia posat. Curiós. I interessant. La foto de perfil era el símbol matemàtic de l'infinit. Vaja, un estudiós friqui de la matemàtica, vaig pensar. Ah! I havia escrit un comentari a la meua foto. «Estàs molt guapa, però vull que em deixes entrar un poc més amunt, fins a l'infinit i més enllà...» I una careta bavejant seguida d'unes mans en posició obscena.
Però, què era això? Una suor freda em va muntar des dels peus i el cor em va bategar a mil revolucions. Qui devia ser aquest porc? No m'havia passat mai una cosa semblant i no sabia com havia de reaccionar. Em vaig posar molt nerviosa i el mòbil em va caure de les mans. El primer pensament que vaig tindre va ser que això no podia estar passant-me. Sempre havia pensat que només succeïa en les pel·lícules o a persones que es passaven el dia connectades. El cap m'anava a tota velocitat i analitzava diverses possibilitats sobre l'autoria del comentari. Havia de ser algun trol d'aquells que mentien sobre la seua identitat i es dedicaven a passar-se amb la gent, a insultar i provocar sense destapar ells com eren. Com podia respondre a la provocació? Sempre ens deien que no entràrem en contacte amb desconeguts, que alguns eren pederastes o delinqüents. Quin fàstic! Al final vaig decidir bloquejar-lo i d'aquesta manera m'evitava problemes.
