1
Ho va saber. Simplement així. Va aixecar els ulls i va observar el seu pare mentre estava parlant amb la mare, i va estar segura que passaria.
-El papà morirà -digué.
La conversa va quedar tallada. Tots dos la van mirar sorpresos i es van acostar on ella estava jugant amb la seua joguina preferida, una nina amb uns rínxols tan negres com els seus. La mare li va acaronar els cabells per ocultar que les mans li tremolaven.
-Què dius, petita? -li preguntà forçant una veu dolça.
Ella a penes podia articular paraula. Ja tenia quatre anys i sabia parlar molt bé, tots li ho deien, però en aquell moment no era capaç d'expressar la certesa i el neguit que sentia.
-El papà morirà -repetí finalment amb un fil de veu-, i jo no vull que passe.
El pare se li apropà i l'agafà en braços. Era un home fort i la va aixecar sense esforç. Leiza podia veure la seua pell negra i brillant i l'energia que li desprenia el cos, però malgrat això estava convençuda que era la darrera vegada que son pare la sostenia així.
-No et preocupes, Leiza -li va dir ell besant-la sorollosament a la galta-, no m'ha de passar res. Sóc un home jove i tu i jo tenim moltes coses per a fer junts.
Leiza va negar amb el cap. No podia parlar perquè sabia que, si ho feia, ploraria.
-Ara juga amb la teua nina i estigues tranquil·la -insistí el pare somrient i aclucant-li un ull.
Leiza s'abraçà al coll del pare i no va voler baixar.
-Però què t'ocorre, princesa? -li digué ell amb veu càlida-. Tot està bé. La mamà i jo estarem sempre al teu costat per a ajudar-te a créixer i serem molt feliços junts. Ja ho veuràs.
Leiza el mirà als ulls i negà amb el cap.
-No, papà. Això no passarà.
Ho va dir tan seriosament que per un instant el pare i la mare se la van creure, i van pensar que era molt estranya la seua filla, que de vegades semblava una adulta dins d'un cos petit. I els va passar pel cap aquell dia que va encertar que venia la seua tia abans que hi arribara, i el dia que va trobar l'anell de boda de la mare perdut entre les fustes d'un calaix i el dia que... i van tallar de soca-rel aquells pensaments perquè allò no podia ser i, a més, no els agradava on conduïen aquells records. I el pare i la mare ni tan sols es van mirar perquè sabien què trobarien en la mirada de l'altre.
-Prou! -cridà la mare, deixant que s'escapara amb una veu estrident que denotava preocupació.
Leiza es va espantar i la va mirar. La mare tenia els ulls aigualits i l'observava amb temor.
-Ves a la teua habitació i juga allí -ordenà.
Va costar que la separaren del coll del pare. Després, a la petita cambra on ella dormia, Leiza va comprendre que mai no la creurien i que, en el cas que ho feren, segurament tampoc no s'hi podria fer res. Plorà una estona perquè ja no tindria mai més un pare que jugara amb ella i que l'estimara, i se sentí molt sola. El fred de l'hivern es filtrava dins de la casa a través de les parets primes i li glaçava les mans i l'ànima.
A la nit, quan els pares dormien i tot semblava oblidat, Leiza va eixir de l'habitació i va entrar a la dels pares. Es va atansar al costat on descansava el seu papà i el va mirar una estona en la penombra, detenint-se en els contorns d'un rostre que aviat no podria veure més. Després li va dipositar un bes càlid al front, com ell li feia abans d'anar-se'n a dormir, i li va acaronar la galta amb tota la tendresa que el seu petit cor de quatre anys era capaç de reunir. Sabia que aquella era l'última carícia que li faria.
2
Tenia deu anys i les coses eren molt diferents. De la Leiza d'abans només conservava els rínxols foscos i la mirada profunda i seriosa que adreçava a un entorn que trobava cada vegada més hostil.
Havia aprés a callar i, de tant no dir les coses que sabia, s'havia convertit en una nena silenciosa que jugava poc i no reia.
Ja no vivia el pare. Tal com ella havia advertit una llunyana vesprada d'hivern, va morir l'endemà mateix. La mare gemegà d'impotència i la mirà amb rostre horroritzat quan li donaren la notícia. Potser per això no havia anat al seu costat a abraçar-la i a consolar-la, i Leiza havia hagut de plorar la pèrdua del pare sola en la seua habitació, agafada a la nina que se li assemblava. Des d'aleshores, la mirada de la mare sempre estava plena de llàgrimes i de retrets, com si fora culpa de Leiza que el cos del seu marit estiguera dins d'un taüt.
Tot havia canviat aquell dia. Leiza recordava que abans ja havia tingut aquells instints extraordinaris, aquells reflexos en el cervell que obrien finestres al que succeiria després. Però a partir de la mort del pare va
ser conscient que era diferent. Potser eren els ulls inquisidors de la mare perseguint-la el que li recordava a cada segon que ella era distinta dels altres, una mirada on l'amor havia desaparegut i havia estat substituït per la por.
Ni tan sols residien al mateix lloc on havia nascut. La mare deia que la gent era dolenta, i per això s'havien mudat i s'havien refugiat en una casa allunyada en un petit poble. Però Leiza sabia que havien canviat de domicili per ella, pels rumors que corrien sobre aquella nena desconcertant que intuïa coses i preveia les morts.
Ara la mare treballava al camp. Feia llargues jornades collint fruita i quan tornava a casa estava tan cansada que a penes parlava. No coneixien ningú en aquell indret i ningú no les coneixia. L'únic contacte amb la gent era l'obligació d'assistir a escola cada dia, una petita escola rural amb nens de diverses edats. Cada matí, abans d'anar-se'n a treballar, la mare li feia la mateixa advertència: «No digues res, a ningú». I Leiza ja sabia a què es referia amb aquell res, perquè en aquell mot estava la seua desgràcia.
Tot anava pitjor que abans i sentia que en certa manera era culpa seua. Veia el seu entorn i sabia coses que els altres ignoraven. Contemplava homes i dones vivint una vida normal i era conscient que només ella endevinava les malvestats que el futur immediat els tenia reservats. Sabia quan algun d'aquells somriures estava a punt de transformar-se en llàgrimes o quan aquella abraçada que contemplava era l'última que algú podia donar. Aprenia de pressa que les vides canviaven en un instant, i sentia pena i impotència. Pena perquè, encara que era molt petita, ja havia descobert que els dies només amaguen la mort. Impotència perquè li estava vedat advertir a ningú del que li passaria.
Aina tenia dos anys més que ella i potser per aquesta diferència d'edat l'havia acollida des del primer dia a l'escola com una germana petita. Ni tan sols semblava molesta pels silencis constants d'aquella nena de color amb accent estranger que tot ho mirava sense dir res. Leiza li va tenir estima de seguida. La seguia com un gosset perquè feia molt de temps que ningú no li demostrava cap afecte i per això l'acompanyava en els seus jocs com una ombra. De vegades, fins i tot, Aina era capaç de fer-la somriure.
No va poder evitar-ho. Va plorar quan ho va veure i, malgrat ser conscient de les amenaces, va trencar totes les promeses fetes a la mare.
-Moriràs -li va dir mentre estaven assegudes en els gronxadors del pati de l'escola.
Aina la va mirar sorpresa. Estava acostumada a les escasses paraules de Leiza, però en aquella ocasió no acabava d'entendre què li volia dir.
-Jo ho veig -va insistir Leiza-. No sé per què, però ho veig. Tu moriràs aviat, i jo no vull que passe.
