La desaparició dels gatets

Visc en un lloc fantàstic. Li diuen parròquia, perquè tenim un capellà i una església molt gran. Des de la meua habitació veig l´església sencera. Quan hi ha festa, també veig com els coets esclaten al cel.

Les cases no són massa altes, però tenim molts arbres que són altíssims. Quan el sol està molt de temps sense anar-se´n del cel -això es diu estiu-, els nostres arbres s´omplin de fruita.

Tots els dies passa un senyor que ven peix. També hi ha dues botigues on comprem moltes coses, encara que per a les medecines cal anar a la farmàcia.

Abans vivíem a la ciutat, en una casa que tenia el nom de segon A. Allí no teníem era, ni un cobert amb el terra de ciment; ni quadres darrere del cobert, ni celler, ni un soterrani molt gran, ni dues escales per a entrar per dins o per fora, ni gallines, ni gata! Cuina, bany, sala i habitacions per a dormir sí; però d´això també en tenim ací, a la part de dalt.

He complit huit anys a desembre, i sé ben bé quin dia i quin any vaig nàixer. Molts amics meus ni tan sols saben l´any que van nàixer. Són un poc faves. Sóc bastant major. Tinc els cabells castanys i un poc llargs, així no m´entra fred a les orelles encara que en faça.

Fa poc el papà em va dur a cal metge i li va dir que la meua estatura anava d´acord amb el pes. D´alt sóc perfecte. Si me´n puge al banc de la cuina, sóc igualet que el papà.

Crec que sóc guapo perquè ja m´han demanat moltes companyes de l´escola que fóra el seu xicot. Jo només vaig triar Branca, que és la més guapa de classe. Branca té els ulls bonics, els cabells llargs i bonics, la cara bonica, la veu bonica i també és la més llesta de totes. Sap enfilar-se pels marges sense ensenyar les bragues. Branca quasi sempre du pantalons. Bé, quan anem a una festa, de vegades, du vestit o falda i també està molt guapa.

Branca no té polls com Raquel.

A mi Raquel no m´agrada perquè a més de ser pollosa és espieta, i Branca no acusa ningú. A mi no m´acusa mai. A gener va fer nou anys.

Branca és la meua xicona perquè tenim un secret a mitges, un misteri que hem de resoldre nosaltres sols. Volem practicar. De majors serem policies dels que descobreixen misteris dificilíssims.

El nostre misteri és molt misteriós perquè els meus pares, i això que són més vells que jo, clar, quan els pregunte pel cas, no tenen ni idea de què dir.

Es posen a mirar-se l´un a l´altre com si foren ximples i només responen:

-Ni idea. No ho sabem. És un misteri.

Si pregunte als meus oncles o als pares de Branca, em diuen:

-Pregunta-ho als teus pares.

Jo no els ho torne a preguntar perquè ja sé la resposta:

-Ni idea. No ho sabem. És un misteri.

Per això vull ser policia detectiu, i Branca també. Per a descobrir el que els majors no són capaços de descobrir. Ja tenim preparat un fil de pescar, que es diu llinya, i una bossa amb serradures del gat per a aconseguir les petjades del lladre.

Per tercera vegada, la nostra gata està prenyada, que vol dir que tindrà gatets. Jo ho sé, no perquè ho diguen els meus pares, sinó perquè té la panxa molt grossa, molt grossa. Quasi li arriba a terra, i salta molt poc. Abans jugava molt i ara passa la major part del dia gitada igual que la iaia; però la iaia no tindrà gatets. Aquests dies no vol que l´acaricien ni res. Si li toque la panxa, fuig. Abans de tindre els gatets dins, no era així. Se li podien fer tantes cosquerelles com volgueres, fins per la panxa! De vegades es quedava dormint així i roncava.

Roncava igual que el papà quan es gita al sofà del saló després de dinar. El papà es posa amb la panxa cap amunt i Lluna s´hi amaga davall. Té por d´adormir-se i que li desapareguen els gatets que té dins. I no m´estranya!

Les altres dues vegades que Lluna va parir, va passar una cosa molt rara. El primer dia, allí tenia els gatets. Estaven a l´era, damunt d´una cadira vella que hi havia al costat d´una paret del cobert. Eren tan xicotets que semblaven pilotes de tenis, però no ho eren. Les pilotes són més redones i menys peludes, i a més a més no respiren.

Jo ja sé per on ixen els gatets perquè m´ho explicà la mamà. Em va dir que ixen per un foradet que tenen per davall de la cua. El que encara no he descobert és per on hi van entrar.

La mamà diu que apareixen en la panxa quan la gata s´ajunta amb un gat que li agrada. Si s´arrimen molt, si es fan nóvios i es volen moltíssim, pot passar això. Em va dir que també passa amb les persones, però és mentida. Jo vull molt Branca, i fins li vaig fer un bes on cal fer-los per a ser nóvios, a la boca, i Branca no tindrà gatets ni res.

Crec que cal fer l´amor, que és dormir junts com a les pel·lícules. Com la mamà i el papà, no s´hi val, ells són de la família. I a més no poden estar enamorats perquè són casats. No són nóvios.

A mi m´abellia molt agafar un gatet d´aquells del coll. També volia donar-li´n un, a Branca. Aquella primera vegada que van nàixer els gats de Lluna, estava més content que quan els Reis em dugueren aquella sénia d´aigua. Total, a ma casa no em deixen jugar amb l´aigua, i això que en tenim molta a totes les aixetes.

Els meus pares no estaven tan contents, sobretot la mamà. Parlava sola i això és molt estrany. Deia:

-No tinc per què empassar-me tot això per culpa de l´embolic de la gata.

No sé què deia d´empassar-se. Jo no vaig veure que menjara res. Tampoc vaig saber quin era l´embolic de la gata.

De matí em vaig alçar molt matí, abans i tot que el pescater pegara les seues botzinades, que és quan les mares o els pares baixen corrents cap al cotxe d´aquest senyor amb una safata a la mà. Vaig baixar per veure com estaven els mixets. No estaven!

-Mamààà! -vaig cridar molt sorprés-. No estan els gatets!

Ma mare va vindre, però no corria ni res. Va dir tota tranquil·la:

-No sé què ha pogut passar, però han desaparegut. De manera que oblideu-vos-en.

Branca i jo vam buscar i buscar... Buscàrem fins i tot dins del forn! Per si havien anat allí pel fred. Branca deia que quan són tan menuts no caminen. Ací hi ha part del misteri.

Lluna miolava i estava molt trista. Ella també anava a veure si els trobava. Em va demanar que anara darrere seu per ajudar-la a trobar-los, i jo hi vaig anar. Vam mirar damunt de les rodes del cotxe de la mamà, que allí sempre s´amagava Lluna quan era menuda. Lluna olorava per tot arreu i jo també, però no van aparéixer.