Com definix la situació actual quant a inclusió educativa?
Per una part està el decret d'agost i, per altra, la creació del Cefire específic i del Servei d'inclusió educativa de la conselleria, i l'ampliació de la xarxa d'assessors territorials. En total, som al voltant de 40 persones, encara que és un treball de tots.
Quin és el model ideal d'inclusió educativa que es perseguix?
És el model al qual es compromet Espanya i l'agenda 2030; a més de totes les declaracions internacionals i les normes autonòmiques. Pensem que una escola més justa i equitativa requerix cultures, polítiques i pràctiques inclusives. Hem d'eliminar barreres i crear centres més accessibles, amb organitzacions, metodologies i estratègies que promoguen la inclusió. L'ensenyament i l'aprenentatge han d'anar units perquè ningú es quede fora.
En què s'ha d'incidir més?
El primer és canviar l'actitud del professorat des de la seua formació inicial. Hem de treballar amb la universitat, quan algú decidix ser mestre. S'ha de donar des de l'escola la millor resposta a la diversitat.
Estan preparats els docents per fer front a la diversitat d'una aula?
Han de canviar els plans d'estudi. Hi ha docents d'Educació Especial, però tot el professorat ha de saber treballar amb eixa diversitat, perquè la normalitat no existix i no hi ha alumnes diferents. Hem d'adaptar les nostres classes, espais, materials i activitats; i treballar amb distintes maneres de mostrar el material, d'expressar-se, d'avaluar... des d'un disseny universal.
Per a esta nova realitat és important la baixada de les ràtios?
La clau és personalitzar l'ensenyament -no individualitzar-lo, que és excloent-; i que a l'aula hi haja distints nivells d'aprenentatge (multinivel). Partint d'ahí, les ràtios són importants i també la docència compartida (dos professors a classe).
Per tant, no es busca fer grups per nivells...
És més eficaç organitzar grups heterogenis, perquè millora l'aprenentatge de tots i els prepara per a un context més real. L'escola és un assaig per a la vida, que és diversa.
El conseller Vicent Marzà i el secretari autonòmic Miguel Soler digueren a principi de curs que la idea és acabar amb els «centres guetto». Està d'acord?
En eixos contextos l'alumnat no millora i en els heterogenis tots aprenen. Necessitem treballar la convivència i la participació, però la inclusió educativa perd sentit si no mirem per la inclusió social, perquè en la vida estem molt més temps fora que dins de l'escola.
Com treballa el Cefire?
Una primera línia és la sensibilització i l'avaluació inicial. Els Cefire acompanyem, assessorem i formem amb diferents kits; treballem amb els claustres i les direccions; i oferim cursos. També volem recuperar les jornades d'intercanvi i són fonamentals les visites pedagògiques i crear xarxes de centres. Una altra línia són les metodologies per a la inclusió, que hi ha moltes. Partim de l'accessibilitat (absència de barreres) a nivell físic, sensorial, cognitiu i emocional, perquè quan hi ha barreres emocionals els alumnes no aprenen, no participen o no van a classe. Una altra línia és l'organització dels centres; a vegades no és qüestió de tindre més recursos, sinó d'articular-los de manera diferent. A més, s'han de vincular els plans dels centres i la comunitat educativa ha de participar. De forma transversal estan la compensació educativa, les unitats específiques, les escoles d'Educació Especial (CEE), i la coeducació i la diversitat sexual. Per últim, tenim itineraris i seminaris per a diferents professionals.
Com qualifica la nova figura dels coordinadors d'igualtat?
Prou bé. És cert que hi ha una sobrecàrrega de treball i fan un sobreesforç, però previndre estalvia problemes després. Donen suport als equips directiu i d'orientació. Amb el consell escolar, treballem amb les famílies i l'entorn: creem xarxes entre els agents d'igualtat dels barris, els coordinadors del centre i el Cefire de la zona.
Com s'evita que l'alumnat reproduïsca a les aules les actituds roïnes que veu a la societat?
És complicat no repetir estereotips ni prejudicis, però no impossible. L'educació emocional és clau; i la sexual és fonamental per previndre la violència de génere.
Una part de l'alumnat rep atenció específica però és marginat als patis. S'hauria de treballar més amb la resta?
Alguns van molt bé a nivell acadèmic, però la inclusió també és participar. Ara, en la mesura del possible, no es trau a l'alumnat de l'aula per a treballar, com abans, la idea és que estiguen junts, amb menys ràtios o més professorat. Canvia el punt de vista, perquè l'alumnat no és el problema, ho és la interacció amb el context.
Per això es deriva cada vegada menys alumnat als CEE?
Cal estudiar cada cas perquè les etiquetes no ens servixen: cada alumne té una necessitat i, malgrat casos molt específics, hem de vore què cal canviar perquè continuen a l'aula. Gradualment la inclusió ha de ser major i les aules de PT (Pedagogia terapèutica) i els CEE reforçaran.
És el canvi de cicles una de les etapes en què qualsevol estudiant pot necessitar ajuda?
El Cefire es diu «Escola Inclusiva i Transició entre Etapes» i el nom no és casualitat. És un moment molt vulnerable perquè s'han de prendre decissions i, si ens enganyem, el sistema ha de tindre mecanismes per tornar arrrere.
Per exemple, de Primària a Secundària disminuix el nombre d'aules CiL (Comunicació i Llenguatge). Per què?
Les CiL són un recurs intermedi entre aules ordinàries i CEE. Es tendix a la normalització i a poc a poc els centres s'adapten perquè l'alumnat romanga a l'aula. A l'ESO és més complex; hi ha més assignatures.
Pensa que el treball en inclusió anirà sempre a més? Per exemple, es parla de diversitat sexual o famíliar i fa dècades era impensable.
Sembla que sí, però si avancem, el Cefire d'Inclusiva ha de ser cada vegada menys necessari. Ara cal donar un impuls i pensar tots en el mateix, perquè per inclusió s'entenen coses diferents i no és integració.
