Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El cavall de foc

Francesc Gisbert (Alcoi, 1976) és doctor i llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat d'Alacant. Actualment imparteix classes de Llengua i literatura a l'IES Serra Mariola de Muro d'Alcoi. Ha publicat més d'una vintena d'obres, per les quals ha rebut premis com l'Enric Valor de Novel·la, el Bancaixa de Narrativa Juvenil o el de Narrativa Infantil Vicent Silvestre. Entre els seus títols destaquen Els lluitadors, Misteris S.L. o La llegenda del corsari.

El cavall de foc

Mary va plegar els braços en sentir que Gabriel l'anomenava «l'anglesa», com si no tinguera nom:

-L'anglesa es diu Mary Rogers. I sap una cosa que vosaltres ignoreu.

La miraren encuriosits:

-Quina?

-Anit no vaig poder adormir-me fins ben tard. Era la primera nit que passava al poble i estranyava l'habitació.

-I què va passar? -la punxà Adela.

-Va passar que sentia fred. Em vaig alçar per a agafar una manta i, per la finestra, em van cridar l'atenció unes llumenetes estranyes, on està el castell.

-Unes llumenetes? De nit? Tu devies somiar.

-No somiava, Gabriel. Dic la veritat.

-Jo et crec! -botà Adela-. Si ha vist llums, això significa que algú va pu­jar al castell anit. I només va poder accedir-hi pel camí de ca l'avi. Xiulit degué seguir els intrusos i, per algun motiu que desconeixem, acabà caient pel barranc. O potser...

-Potser què?

-Si dius que eixia d'un forat de la muntanya... Potser va trobar l'entrada al túnel del castell.

-Adela, no somies. Això del túnel del castell és una llegenda.

Adela i Gabriel discutiren. Adela era molt so­miadora, en canvi al germà li agradava tocar de peus a terra. Magdalena va restar en silenci, mentre els xiquets raonaven. Finalment, es deixà caure en una cadira de boga i sospirà, amb un filet de veu:

-Una altra volta. El túnel i els llums al castell. Llums al castell, cavall de foc; lluna en el ple, tanca la por.

Els xiquets emmudiren i feren rogle al voltant de la dona:

-Què vol dir això? S'hi han vist llums, abans?

-I tant, Mary. Però fa molt de temps. Va ser quan jo tenia la vostra edat, o encara menys...

Tots van seure al voltant de la taula de la cuina. Xiulit s'havia alçat i Adela l'agafà i el deixà en terra.

-Quan jo era menuda, no hi havia al poble llum ni electricitat. La nit començava en pondre's el sol. A po­queta nit i havent sopat, tots ens gitàvem a dormir. Les nits eren més fosques i llargues que no ara, i les estreles brillaven amb més força i misteri. Una nit, per Sant Joan, va passar una feta de gran anomena­da. Hi hagué una solsida, a la muntanya del castell, i va caure un tros de muralla o una torre, ara no me'n recorde. El cas és que va obrir-se un forat. Una cova llarga i estreta, com el budell d'una serp, als peus de la muralla. La gruta es va obrir al fons del barranc, en una zona de roques llises.

-Eh! La descripció coincideix amb el lloc on he trobat Xiulit.

Magdalena assentí i continuà el relat:

-Hi ha unes quantes llegendes sobre el castell que coincideixen en un punt: l'existència de túnels i galeries secretes per l'interior de la serra. No co­neixeu la història del túnel de les veus?

-Jo no, i tu, Adela?

-Jo tampoc.

-Perquè no vos les han contades. Abans, teníem menys distraccions, passàvem més temps amb els avis i ells ens explicaven històries. Les llegendes i les rondalles són immortals, mentre es conten d'uns a altres. Però moren si es trenca el fil, oblidades entre la pols. A la vostra edat, solíem anar a comprar llet a un pastor, Roda­-serres. I mentre munyia les cabres i ens omplia el pitxer, explicava un bon grapat d'històries. Passava la major part del temps a la muntanya, de serra en serra, de cova en cova, de mas en mas. S'assaben­tava de moltes coses, desconegudes per a la gent dels pobles. I enfilava una història rere l'altra, amb la naturalitat amb què brilla el sol o bufa el vent.

Mary començava a impacientar-se. Magdalena narrava amb una veu que canviava de modulació per a re­presentar la sorpresa, la por, l'alegria...

-I què té a veure la llegenda del castell, amb la cova i les llums?

-Roda-serres ens contà que temps era temps, el castell va ser d'al-Azraq. El castell es troba al capdamunt d'una penya, és ben bé inexpugnable. Només el podien rendir per fam, després d'un set­ge. Roda-serres explicava que, quan els enemics tancaven els accessos i paraven el setge, als ocupants no se'ls acabava mai l'aigua ni el menjar.

-I això com podia ser?

Magdalena va somriure mentre clavava els ullets grisos en Adela:

-Pel secret del castell.

-Quin secret? Va, no ens tinga en punxes!

-Conten els que saben que antigament existia un túnel que comunicava el castell amb el poble, fins a la partida de les Hortes. I un altre que conduïa a la punta contrària de la serra de Caminants Perduts. Els de­fensors del castell n'eixien d'amagat, arreplegaven menjar, poaven aigua al riu i tornaven al castell. Tot el món pensava que els túnels eren una llegenda. Quan al-Azraq va rendir la fortalesa als cristians i s'encastellà a la plaça més forta de Benissili, va ma­nar emparedar els túnels, perquè els cristians no els pogueren aprofitar. I des d'aleshores ningú no n'ha sabut res. Fins que un terratrémol va fer caure una part de la muralla i obrí la boca d'una cova. Una cova que ningú no havia vist fins aleshores. Però sí que l'havien sentida. La Cova de les Veus, les veus misterioses que, de tant en tant, ressonaven dins de la muntanya i eriçaven la pell als llauradors que treballaven prop del castell. La llegenda diu que les veus presagien l'arribada del cavall de foc. I si la mateixa persona les escolta dos dies seguits, mor al tercer, i la seua ànima se l'emporta el cavall de foc.

-I per què no continua oberta?

Gabriel escoltava amb els punys crispats, com més anava més interessat estava en aquella història:

-Quan l'accés va quedar al descobert, els veïns planejaren entrar i explorar els túnels. Imaginaven un tresor amagat. Molts en parlaren, però pocs hi entraren. El túnel era fosc i estret, empinat i esvarós. A més, el castell i les terres que l'envolten tenien propietari. Només era qüestió de temps que algun desesperat s'hi aventurara. Podia ocórrer qualsevol desgràcia. I va ser en això, quan aparegueren els llums.

Magdalena va restar en silenci, atenta a la re­acció dels rostres dels xiquets. Raonava amb veu cadenciosa, com el vent que bufa a les nits. Fins i tot Xiulit estava mut, amb l'orella tesa:

-Una nit sense lluna, vam veure una gran res­plendor. Procedia de l'interior del castell. Pensàrem que es tractava d'un incendi. L'endemà, en pujar al castell per a investigar, descobrírem que no hi havia rastre de cap foguera. Ni cendra, ni brases, ni res. Tan sols unes marques negres en les roques d'accés a la fortalesa. Unes marques de socarrat, com cascos de cavall. Les nits següents tornà aque­lla resplendor. Ara al castell, ara a les sendes de Caminants Perduts, ara als peus del Calvari. Una resplendor estranya, no s'estava quieta, es movia a gran velocitat. Sabeu què era?

Els xiquets negaren amb el cap. Magdalena obrí uns ulls com unes llunes:

-El cavall de foc! El protagonista d'una lle­genda antiquíssima, que pocs recordaven, però que aquelles nits va tornar a la realitat. El cavall de foc cavalcava per la serra, rondava el poble, pujava al castell, baixava als masos... Quan bufava el vent, sentíem els renills i ressonaven les potes de la bèstia, contemplàvem llums inexplicables per la serra i, si paraves l'orella, t'arribava la remor de la Cova de les Veus, la senda de les ànimes en pena que el cavall de foc guiava a l'infern després d'haver-les arreplegades. El cavall de foc i el ge­net sense nom sempre busquen algú. I sempre el troben. I se l'emporten! Cada volta que apareix el cavall de foc hi ha una mort, la mateixa nit. En cada viatge al nostre món s'ha d'emportar una ànima de tornada. És el preu que ha de pagar per eixir de l'infern.

Compartir el artículo

stats