La innovació a les aules va més enllà de la tecnologia. El com un mestre o una mestra ensenya a l'alumnat és el punt de partida per a l'èxit professional. Cap aula és igual a una altra, cap alumnat és igual a un altre, ni cap centre és igual a un altre. És per això què, encara que tots compartixen el mateix currículum, cadascú haurà de posar en pràctica aquells mètodes que consideren més adients al context educatiu del moment.
Una opció són les arts. L'educació física, les arts plàstiques i visuals, les arts escèniques, audiovisuals i la música poden ser les ferramentes perfectes per a posar en marxa la innovació. De tot això es va parlar ahir en les IV Jornades de didàctica de l'expressió musical organitzades en la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló en les que el Cefire Artisticoexpressiu, amb seu en la capital de la Plana, va explicar als futurs mestres la importància «d'avaluar-se a un mateix» i saber «què funciona i què no funciona», va explicar Roberto García. Ell mateix va qualificar de «mal docent» aquell que no vol escoltar l'autocrítica. «Una classe magistral pot no funcionar en l'aula del costat. En este sentit, la formació permanent atén a aquest desenvolupament professional», va dir García. Un desenvolupament professional en què no s'aprofundix en la formació universitària i que dependrà de cadascú i cadascuna.
En este sentit, tindre una visió amplia de les arts contribuïx a innovar per a facilitar la transmissió del coneixement, al mateix temps que es lluita per fer que assignatures com l'Educació Física, la música o la plàstica deixen de ser considerares fàcils d'aprovar i poc decisives per a passar de curs. Des del Cefire Artisticoexpressiu, Susanna Marí va apuntar a la necessitat d'aplicar esta innovació amb «humilitat», però sense por.
«La formació contínua dóna al mestre o a la mestra una motivació i refresca del que estem fent, a més a més, s'ha d'intentar enfocar-les d'una manera com més motivadora possible. I tot, tenint en compte que encara hui no hi ha un equilibri entre el canvi social i el canvi educatiu als centres. Hi ha un poc de desfasament entre l'un i l'altre. Hui en dia hi ha una escola més innovadora però el que trobem en una escola o un institut, és possible que no complisca les nostres expectatives, i no corresponga a la imatge de la societat de hui en dia. Cadascú podem posar el nostre gra d'arena amb humilitat», ha afegit.
García va comentar que ensenyar el currículum «no és tot». «El currículum és el marc normalitzat però quan arriben a l'aula els contextos són diferents. Em poden dir 'què' he d'ensenyar però mai ens diuen 'com', perquè 'com' és l'autèntica llibertat de càtedra, i és molt enriquidor donar una resposta d'altura. Els objectius van canviant, per la qual cosa, com més recursos metodològics tinguem, millor podrem fer-los front», va explicar García.
A més a més, se suma el repte de fer-ho amb una metodologia «d'altura». «No hem de deixar-nos contagiar pel discurs depressiu de què no hi ha res a fer sinó que cal buscar opcions per a seduir estes oportunitats. Com a docents d'arts hem de posar les nostres assignatures a l'altura de la resta per a saber defensar-les en les juntes. Hem d'empoderar-les», va concloure García.
El director artístic de Cefire, Ximo Motañés, va ser l'encarregat de tancar la ponència amb un missatge clar als alumnes i futurs docents: «Per damunt de tot som mestres». De música, de teatre, de plàstica o de qualsevol altra especialitat, però mestres. «I en esta visió global és important també tindre una visió àmplia de les arts. Perquè com deia Augusto Boal, l'art és el camí», va concloure Montañés.
