L'illa només tenia dues poblacions importants. Berema, on vivien Toni i la seua família, era a la costa est de l'illa. Es tractava de la segona localitat en importància respecte a la primera, Arema, la capital del país. Incastruç estava limitada al nord per l'oceà Septentrional, al sud per l'oceà Meridional, a l'est per la mar de Llevant i a l'oest per la mar de Ponent. Els seus mariners fugien de l'oceà Septentrional, on les aigües eren molt més salades i cap peix gosava creuar-les. En canvi, a l'altra banda, l'oceà Meridional oferia una pesca molt més rica, gràcies a la barreja constant de l'aigua de la mar amb la de les pluges que relliscaven pels penya-segats de la serralada de Migjorn. Es tractava d'una mar quasi dolça. Els corrents arribaven gairebé a les portes d'Arema i de Berema, de manera que a les mars de Ponent i de Llevant també era fàcil veure les barques que tornaven ben plenes de peixos de tota mena. Per aquells penya-segats, a més de l'aigua, també queien a la mar els ous de l'incastruç, una au que vivia en aquelles terres i que no havia vist ningú. Potser per això mateix l'illa havia rebut el nom de l'au que mai ningú havia albirat. Es deia que havia sigut la primera habitant d'aquell espai i, per això mateix, només tenia consistència energètica, com d'una ànima sense cos. Els ous que deixava la femella, arran de la força de l'aigua, s'escorrien pels rierols i acabaven finalment a la mar. Eren l'única manifestació física de la seua existència. Tan bon punt els ous fecundats es trencaven i un petit incastruç n'eixia, la seua part física es convertia en energia en estat pur i es feia transparent per als éssers humans. Els mariners que trobaven els ous sense fecundar pels mascles surant a l'oceà Meridional es veien obligats a cedir-los a les autoritats del seu poble per tal que foren repartits a cada família per l'Any Nou i així poder elaborar el pastís de la Creació.
La seua illa era l'única porció de terra del planeta on l'astre que els il·luminava feia el recorregut a l'inrevés, com també succeïa amb la Lluna. Per això, les postes de Sol al seu poble eren tan boniques i màgiques alhora, molt més que no les albades de l'altra banda de l'illa, perquè el vell astre s'amagava per la seua banda, per l'est.
Les classes eren sempre de nit. Tan bon punt es ponia el Sol, s'iniciava la primera lliçó. En aquell any, Toni, Mireia, Felip i Arnau havien començat la setmana amb les matemàtiques. Els venia de gust, perquè l'última lliçó del dia, al voltant de la una de la matinada, se'ls feia més pesada. Per això els responsables de l'institut posaven la gimnàstica a última hora la resta dels dies. A Felip i a Arnau els agradava fer esport. Tot el contrari que a Toni; ell s'estimava més caminar per l'illa, descobrir el paisatge, localitzar espais nous, que no practicar cap dels esports de l'illa. Ni el futbàsquet, ni el tennisbol, no, cap ni un li agradava. Sobretot en el segon, on les pedres anaven embogides en cada moviment. Trobava difícil i avorrit alhora haver de jugar amb les pedres poroses del cap Farrutx que eren les que s'usaven per a les dues disciplines. La pedra farrutxera era una roca especial que quan li pegaves una empenta iniciava una elevació de més de deu metres. L'última vegada que Toni hi havia jugat, una pedra d'aquestes li havia caigut directament al cap.
Per això, a Toni només li venia de gust fer carreres a la llum de la Lluna o a la fosca de les estrelles. Això sí que era esport! A més, sempre resultava victoriós! Una nit de lluna plena, quan feia una carrera amb Arnau, aquest va explicar-li que més enllà de la mar, uns indrets que el pare coneixia a través dels viatges en barca, els joves anaven a l'institut o a l'escola de dia.
-No sempre de nit com ací, a la terra d'Incastruç. Però què hi farem! Ens hi hem acostumat, no?
També va contar-li com en aquells països llunyans les pedres no volaven com les farrutxeres, allà els nens jugaven amb uns objectes redons elàstics d'una matèria desconeguda anomenada pilota. Això de les pedres pilotes li va interessar, però sobretot va quedar corprés pel descobriment que les classes pogueren fer-se amb la llum del Sol.
-I quan dormen, doncs? Perquè si van a l'institut a les huit del matí, això vol dir que, com a màxim, a les onze o les dotze de la nit, deuen anar a dormir, no?
Aquest horari seria impossible a l'illa de Toni. Els matins dels dilluns, dimecres i divendres la terra s'omplia d'aigua. Ningú podia anar pels carrers, tan sols les barques podien fer la seua faena a la mar. Tothom dormia en aquelles hores. I al voltant de les dues del migdia, a mesura que la pluja minvava, les mares començaven a despertar els fills. Calia fer de seguida un bon àpat per a iniciar la jornada. Toni estimava alçar-se d'hora, una mica abans, cap a les nou del matí. Eren els moments de solitud completa, quan podia sentir-se lliure. Durant els tres dies de pluja encara podia escoltar els mariners que preparaven les xarxes per anar a la mar. Els dimarts i els dijous, quan no plovia, no sentia cap remor, ja que els pescadors salpaven més tard. Toni se sentia bé, eren els moments que tant estimava; amb el silenci podia engegar el vol de la seua imaginació. Cap amunt, mar enllà, per albirar les terres on els joves van a l'institut en aquella hora terrible que és el matí.
Després de dinar quedava amb Arnau i Felip, al voltant de les quatre de la vesprada. Tenien si fa no fa quatre hores per a estar junts abans d'anar a l'institut. Però cada vegada més, optava per dormir fins a migdia i quedar amb els amics de vesprada. Deixava de tenir el plaer de la solitud per l'illa per assaborir la companyia. S'havia fet més gran, d'això no hi havia cap dubte. Havia guanyat pes, l'esquena se li havia eixamplat, les cames eren més llargues i una incipient filera de pelets li travessava el llavi inferior. I sentia com, amb el pas del temps, cada vegada li costava més eixir del llit i passejar per l'illa. Sabia que els pares dormien, per això havia aprés a escapar-se sense despertar-los. La mare n'estava al corrent.
-Antoni, on vas a aquelles hores? A ton pare... no li agradaria saber-ho... Jo no li ho diré, però no vull que vages sol de bon matí... si almenys ho feres de nit! Veges tu, un xic jove de dia pel carrer! Amb els perills de la pluja! I recorda que tens els cabells i la pell molt blanca i, amb la força del Sol, ho pots passar malament!
Toni mentia i deia que quedava amb Felip i Arnau, i explicava com també s'estimaven anar a les cales a les hores del dia que altres joves d'altres països anaven a l'institut, que el pare d'Arnau els ho havia contat.
-Pobre fill meu, sempre tan enyoradís del que no coneixes. Ja et faràs gran i podràs viatjar, ja, però has de tenir paciència, que com saps fins que no tingues trenta anys no t'està permés prendre cap vaixell per anar més enllà de les nostres costes. Tampoc tenir una esposa... vorejar la nostra mar, sí que ho pots fer, com ho feu amb el pare d'Arnau... però aigua endins, no! I no faces cap bestiesa i no intentes fugir cap a l'horitzó! No et vull perdre, com el meu cosí Jeremies va perdre el seu fillet Pol. La mar se'l va engolir. Recorda que l'oceà no permet fugir de la terra on has nascut abans dels trenta anys. Així ho diu la Norma i així ho has de complir!
