Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Entrevista

Rosa Regàs: "De l'escola Freinet vaig aprendre a tirar endavant sense remordiment ni por"

La filòsofa i escriptora assegura que el Govern "s'ha d'enterar que per a fer un projecte educatiu primer s'ha de consultar els mestres"

Rosa Regàs: "De l'escola Freinet vaig aprendre a tirar endavant sense remordiment ni por"

Acostuma a fer trobades amb l’alumnat, com el de l’IES Blasco Ibáñez de Cullera. Per què? Què li aporta i què intenta transmetre’ls?

Per a mi és molt important. Estar amb joves de 15 o 16 anys em dóna la sensació que seguisc viva, que d’alguna manera m’entere del que passa al món. Per altra banda, intente compartir amb ells l’experiència que he acumulat amb els anys i, sobretot, els done molts ànims i els faig entendre que si no coneixen el seu passat, no coneixeran mai el seu present i difícilment podran treballar pel futur. També els parle de la importància que té ser adults autònoms, que sàpiguen qui són, el que pensen...

És difícil generalitzar, però a través d’esta experiència, com definiria la joventut actual? S’ha parlat molt dels «ni-nis», ara s’empra l’etiqueta «milenial»...

A la joventut actual li passa el mateix que a la joventut de tots els temps, hi ha de tot: «ni-nis» que no fan res; altres que es passen la vida llegint; que estudien; els que els agrada el que fan; que practiquen esports; que tenen valors heretats de la família... Em costaria molt dir que hi ha hagut canvis; en algunes coses hi ha més llibertat que en la meua època, naturalment, però no crec que tinguen resolts alguns problemes que teníem pendents, com les relacions personals, la sensació d’igualtat... encara queda molt.

Parlant d’igualtat, alguna de les xarrades que ha fet a l’alumnat ha portat per títol «La desgràcia de ser dona», com un dels seus llibres. Quina és esta desgràcia? Està en mans de l’estudiantat solucionar-la?

La desgràcia de ser dona és la mateixa que la de ser negre en un país de blancs i de racistes. Vivim en un món que està fet pels homes, la majoria dels quals encara són masclistes, i en el qual les dones ens hem de buscar la vida amb molta més dificultat. Una dona quan vol ser lliure el primer que ha de fer és traure’s de damunt totes les coses que per tradició o per la societat té ficades dins: el sentit de la culpa, el remordiment, que ha de viure per als demés i que la seua vida no té importància; que ha de renunciar a qui és...

Parlem de la seua experiència personal. Vosté naix durant la Segona República, però sent xiqueta s’exilia a França, on acaba a l’escola de Freinet. Se’n recorda? Com li ha marcat?

Vaig estar a França només tres anys, era molt xicoteta, però m’enrecorde. Moltes vegades quan em veig actuar a mi mateixa estic segura que el que vaig aprendre a l’escola Freinet és la sensació de tirar endavant, sense cap tipus de remordiment ni por. Alguna cosa m’ha quedat i m’ajuda molt, perquè no tinc sensació de culpa, no m’ha costat obrir-me camí ni lluitar molt en unes èpoques en què les dones no podíem ni tan sols obrir un compte en el banc i estàvem dominades pel marit, els pares, els germans... Sempre he tirat endavant sense excessiva dificultat.

Tres anys després, amb només sis, tornà a l’Espanya franquista.

Vaig entrar a un col·legi de monges, però vaig tindre la sort que el director era un capellà que els feixistes van relegar perquè havia sigut el director del seminari de Barcelona a la República.

Què creu que li falta i que li sobra a l’escola actual?

Li falta que el Govern s’entere que per fer un projecte educatiu els primers que s’ha de consultar són els mestres. A l’esborrany de les modificacions actuals, no se’ls ha consultat perquè aporten quines són les mancances i quins són els grans desitjos del sistema educatiu. Els mestres també han d’estar millor considerats socialment i cada any haurien de tindre una formació d’almenys un mes en noves ensenyances de tot el que passa pel món i tot el que va millorant. També els falta tindre més autoritat respecte als pares, perquè alguns fan el que volen; i més consciència de la igualtat. Em sembla fatal que hi haja escoles concertades, perquè unes quantes mantenen els valors de l’època franquista i, a més, cobren del govern democràtic. No té sentit, perquè són diners que lleven a les escoles públiques. Les escoles concertades són una excusa per no tancar les de monges i capellans, que tenen una arrel franquista i feixista que ens ha perjudicat molt.

I com està actualment la Filosofia a les aules?

La Filosofia ensenya a pensar i a meditar, a comparar i a profunditzar, a més de conéixer el pensament d’esta i altres èpoques. Si la traguem de les aules, tindrem més dificultats per a pensar. També fa que ens coneguem més a nosaltres mateixos. Açò ajuda a tindre un criteri, el que és fonamental en el món en el qual vivim, amb tantes influències.

A la Trobada de Professorat de Valencià parlarà de «Referents femenins a l’aula». Hui dia no apareixen en la majoria de llibres de text i si es donen a classe és per voluntat del professorat...

Franco ens va ensenyar no a oblidar el passat, sinó que va prohibir pensar en el passat. La major part de la gent no saben qui eren les escriptores de la República o d’abans, les mestres de la República... Hi ha una quantitat de coneixement que és important que tinguera tota la ciutadania, però més en l’àmbit educatiu. Tinc pensat parlar de Marta Mata i de les mestres republicanes que van lluitar i pense que paga la pena que les recuperem. Tingueren mires molt amples i ensenyaren moltes coses.

Va escriure el seu primer llibre amb 57 anys i fou directora de la Biblioteca Nacional amb 70. L’edat és un límit?

No, el que passa és que no hem de fer cas a la societat, perquè ens fan fer un paper; s’ha de ser valent.

Va entrar a la universitat amb dos fills i quan va acabar en tenia cinc. Això ara és una gesta, què li deien aleshores?

Em deien de tot per anar a la universitat i deixar els xiquets a casa, amb una persona que els cuidava. Crec que no hi ha llibertat sense llibertat econòmica. No volia renunciar a tindre fills i volia guanyar-me la vida i col·laborar a casa. Així ho vaig fer, lluitant contra família, amics, capellans, polítics... m’era absolutament igual i vaig tirar endavant simplificant molt les tasques de la casa.

Compartir el artículo

stats