Mentre la reina Marla, abocada a l'ampli balcó del saló del tron, veia combatre el seu àngel, va rebre la notícia de l'assassinat del comte Aren. El missatger li parlà a cau d'orella, de manera que ningú més va poder escoltar-lo, però ella va contraure lleument els llavis. Aquella va ser la seua única reacció.
No va comentar l'afer amb ningú més.
La reina Marla tenia dèsset anys, i era la sobirana d'una nació esplendorosa, però envoltada de reis ambiciosos que desitjaven ampliar el seu territori. Marla havia aprés des de ben xicoteta a no mostrar els seus sentiments, ja que no ignorava que hi havia espies a la cort. Tothom sabia que no confiava en ningú. Excepte, potser, en el seu àngel.
A baix, al pati, dues figures es batien en un duel d'espases. Una d'elles era un bàrbar ferotge que havia vingut des de les planes de l'est per mirar d'aconseguir fama com a combatent als Jocs de Karíshia, la capital del regne. Durant els tres mesos que feia que lluitava encara no havia perdut ni un sol combat. Quan saltava a l'arena, tots cridaven el seu nom, enardits. Però quan caminava pels carrers de la ciutat, lluint la seua poderosa musculatura, la gent s'apartava al seu pas, intimidada.
Havia fet fortuna als Jocs i era admirat i respectat. Una nit, en una festa, havia afirmat que seria capaç de véncer l'àngel de la reina Marla. Quan ho va dir estava begut, però, de tota manera, la notícia del desafiament havia corregut per tot Karíshia, i ell no havia tingut altre remei que fer arribar al palau un repte formal.
Tothom sabia que, a l'àngel, no li agradava participar en combats banals. Però el bàrbar era famós, i el desafiament havia aixecat molta expectació. La mateixa Marla li havia demanat que lluitara.
I, ara, ella era allà. Es cobria el cos amb una armadura d'or, lluent com el mateix sol. Els seus cabells negres, recollits en un complicat pentinat de trenes, se li escampaven per les espatlles, rectes i orgulloses. Havia estés les seues grans ales blanques, i semblava com si la seua ombra ho cobrira tot. Era gairebé tan alta com l'enorme bàrbar, però infinitament més bonica. El seu nom era Ahriel.
El mercenari va grunyir, alçà l'espasa i es llançà contra ella. Ahriel va esperar, seriosa i serena, amb els músculs en tensió. Es va moure àgilment a l'últim moment i s'apartà de la trajectòria del bàrbar, que va estar a punt de perdre l'equilibri.
No havia estat un moviment gaire airós per part seua. Els espectadors van riure, i el bàrbar rondinà. Però Ahriel no somrigué.
-Per què no fas servir les ales, ocelleta? -va escopir el mercenari-. Per què no voles?
Ningú s'havia atrevit mai a parlar d'aquella manera a l'àngel de la reina Marla, però el bàrbar estava furiós, ja que el seu orgull d'home de l'est havia quedat ferit.
-No estaríem en igualtat de condicions -digué Ahriel suaument; la seua veu sonava clara i profunda com el toc d'una campana.
El bàrbar va grunyir de nou i es llançà damunt seu amb un crit salvatge. Aquesta vegada, Ahriel no es va apartar. Les espases van xocar. Van saltar espurnes.
Els colps d'espasa del lluitador sens dubte eren poderosos, però l'àngel feia anar la seua arma amb elegància i una seguretat quasi sobrehumana; com si estiguera completament convençuda d'estar fent a cada moment el moviment correcte.
I devia ser així, ja que, al cap d'uns instants, l'espasa del bàrbar va eixir volant per l'aire i aterrà sobre les rajoles del pati amb un sonor esclafit metàl·lic. Es va produir un silenci d'incredulitat.
El bàrbar, estupefacte, caigué de genolls davant l'àngel.
Hi va haver alguns tímids aplaudiments. Ahriel era sempre molt reservada. Tots l'admiraven i la temien, però ella no tenia amics. Excepte, potser, la reina Marla.
-Bruixeria -va murmurar el bàrbar.
Ahriel replegà les ales, però no va respondre. No tenia res a dir.
El lluitador no gosava mirar al seu voltant. Havia estat vençut de manera humiliant. Tot i que l'àngel no s'havia acarnissat amb ell, la seua absoluta impertorbabilitat, que deixava en evidència la violenta fúria del bàrbar, havia fet que la seua derrota fora molt més vergonyosa per a ell. Sense crits, sense escarafalls, sense soroll, aquella dona amb ales de ploma blanca l'havia deixat en ridícul davant de tots. Prompte tot Karíshia coneixeria fins el més petit detall d'aquell combat.
La seua carrera havia arribat a la fi.
El bàrbar va alçar el cap per a mirar l'àngel. Ella no somreia. No hi havia cap expressió al seu rostre. El lluitador es fixà en l'absoluta perfecció de les seues faccions i va pensar que, a la gent, li podia semblar bonica. No pas més que una estàtua de marbre, es va dir el bàrbar. Pura i perfecta, però freda i sense vida.
-Mata'm -demanà a Ahriel.
Ella va negar amb el cap. Va embeinar de nou l'espasa, estengué les ales i, amb un poderós impuls, s'alçà enlaire. Tots van veure com volava, resplendent, amb els rajos solars reflectint-se sobre la seua armadura daurada. Era un espectacle magnífic.
Ahriel, però, no es va entretindre en floritures. Va obrir una mica més les ales i romangué suspesa en l'aire, davant de la reina Marla, que continuava abocada al balcó.
-Salutacions, Ahriel -va somriure ella-. Has lluitat bé.
-Senyora -l'àngel inclinà el cap davant la sobirana de Karish.
-Ara has de descansar, però supose que no tindràs cap inconvenient a vindre'm a veure més tard. Sempre m'agrada gaudir de la teua companyia.
-Si així ho desitges.
Ahriel es va acomiadar de la reina Marla i s'enlairà cap a les cúpules més altes del palau. Aviat la van perdre de vista.
La reina es va retirar del balcó, seguida per la seua comitiva. Els espectadors del pati s'anaren dispersant.
Al cap de poca estona, només el bàrbar restava allà, enfonsat i abatut sobre les àmplies rajoles de pedra.
* * *
Ahriel havia canviat l'armadura d'or per una senzilla túnica blanca. Continuava tenint, però, l'espasa enganxada al costat.
Ara es trobava asseguda davant la reina Marla, a les seues estances privades. Molt poca gent tenia permís per a entrar-hi. Ahriel tenia l'obligació de fer-ho, sempre que fora necessari.
La reina Marla la va mirar, pensarosa, mentre joguinejava amb el medalló que li penjava del coll i que sempre duia posat, perquè era un regal d'Ahriel.
Les dues dones eren molt diferents. Ahriel era imponent, alta, serena, segura i resplendent com una deessa. Marla era menuda, pèl-roja, impacient. Amb els anys, havia aprés a dominar el seu nerviosisme, ja que l'hi anava la vida.
Ahriel li ho havia ensenyat. Ahriel era al costat del seu bressol quan va nàixer.
Molt pocs, a les terres dels humans, sabien d'on procedien els àngels. Hi havia qui assegurava que baixaven dels núvols. La majoria creien que eren tan sols criatures llegendàries.
Per aquesta raó, entre moltes altres, hi hagué tant d'enrenou a la cort el dia en què va nàixer Marla quan ni més ni menys que un àngel es presentà al palau, sol·licitant audiència al vell rei Briand. Van parlar en privat, i cap dels dos va fer saber a ningú què es va tractar en aquella insòlita reunió. Però, a partir d'aleshores, Ahriel va acompanyar Marla, per protegir-la i servir-la fidelment, al llarg de tota la seua vida com a princesa, primer, i com a sobirana de Karish, després de la mort del seu pare.
