De Carles es podria dir que quasi va nàixer orfe. La pobra criatura mai no havia conegut el caliu d'una casa, els càntics d'una mare o les carícies d'un pare.
Les imatges que la seua memòria guardava no eren diferents de les que vivia un dia rere l'altre, perquè mai no havia viscut fora de l'edifici gran, vell i humit, situat als afores de la ciutat, ni tampoc havia gaudit de més família que els altres xiquets i xiquetes que, com ell, habitaven aquell casalot. Tot el que sabia de la seua nissaga era que el pare havia estat jardiner i que la mare havia mort arran del seu naixement. El pare, això li contaren, no havia pogut superar la falta de la seua esposa i, al cap d'uns quants mesos, també va morir.
Alguns dels seus companys de dormitori sí que havien gaudit durant alguns anys d'un pare o d'una mare fins que la mort els havia conduït sense cap altra alternativa a ingressar en la Casa dels Orfes -així és com es deia l'edifici gran, vell i humit. Carles els demanava una i mil vegades que li contaren com era una mare o un pare, quines coses feien junts o com era la casa on jugaven amb els amics o amigues... D'aquesta manera, la criatura tractava de reviure, com si ell fora el protagonista, les anècdotes que els companys li contaven.
Carles només veia els carrers de la ciutat el diumenge al matí, quan el director els permetia anar-hi a passejar, sempre de dos en dos i sense eixir-se'n de la filera. Era el millor dia de la setmana. Els xiquets i les xiquetes de la casota l'esperaven amb deler, amb una il·lusió renovada al llarg dels altres sis dies.
Cada matí de diumenge, Carles passava pels mateixos carrers, recorria les mateixes places i mirava les mateixes cases amb la mateixa emoció de sempre, com si fora la primera vegada que ho feia. De tant en tant, veia algun xiquet de la seua edat agafat de la mà d'una persona gran i a Carles se li n'anaven els ulls al darrere i un gest malenconiós i trist ocupava el seu rostre.
La resta de la setmana era sempre igual, sense sorpreses. El xiquet anava a classe, feia el que li manaven i llegia una vegada i una altra els contes que hi havia a la biblioteca de la Casa dels Orfes. Se'ls sabia de memòria, però tampoc això no li importava massa.
A través de les pàgines d'aquells llibres s'imaginava una Caputxeta Vermella jugant pels boscos, un llop famolenc intentant menjar-se les cabretes mentre esperaven la mare o aquell xiquet tan menudet tan menudet que tothom el coneixia com a Patufet. Com vivia les històries! Com desitjava visitar els llocs que veia a través dels dibuixos, a través de les imatges que li suggerien les lectures!
Prompte començà a rondar-li una idea que no el deixava dormir a les nits: fugir d'aquella casa grisa i trista per buscar els indrets dels contes, per trobar algú que l'estimara i que l'agafara per la mà per anar a passejar cada diumenge al matí...
Passaren alguns anys i, el dia que en va complir dotze, preparà la fugida.
-Me n'aniré el proper diumenge, quan el director s'haja adormit.
I aquell mateix diumenge, quan els companys del dormitori havien entrat al món dels somnis, Carles s'alçà del llit, es vestí de pressa, agafà un llençol i, després de doblegar-lo, el convertí en una mena de farcell on guardà les escasses propietats que tenia: una pedra quasi transparent, una foto que es va trobar durant un passeig, un llibre que li va regalar el darrer Nadal una senyora molt elegant i important que els va visitar, i l'altre equip de vestir de què disposava. Seguidament, baixà les escales que el conduïen a l'entrada de l'edifici i es dirigí a la porta. Intentà obrir-la, però no va poder. Estava tancada i ben tancada amb pany i clau. Carles no comptava amb això. Amb el desconcert a l'ànima, notà que li creixia un nus a la gola i, quasi de seguida, dues llàgrimes brollaren dels seus ulls negres com la nit. Ja es disposava a tornar al dormitori quan li va vindre al cap que les claus devien estar al despatx del director.
-Com no se m'havia acudit abans? Només he d'anar-hi i agafar-les.
El xiquet, sempre vigilant, feu cap al despatx del director, però en empentar la porta s'adonà que estava tan tancada com la del carrer.
-Ostres! -exclamà mentalment-. De segur que el director té la clau a la butxaca de la jaqueta.
Carles començà a dubtar. Les coses no estaven eixint com ell havia imaginat que anirien. Potser el millor seria tornar al dormitori i confiar en l'eixida del diumenge següent. Es quedaria l'últim de la filera i, a penes veiera el moment oportú, s'escaparia...
-No! -es digué, valent-. No pense esperar més! Aniré al dormitori del director i trobaré les claus. Jo me'n vaig d'ací aquesta nit!
El xiquet, amb el cor a mil, es dirigí on dormia el senyor Carismàtic, director de la Casa d'Orfes, i a mesura que s'hi anava acostant, els roncs i bufits d'aquell home gran però de geni curt anaven sentint-se amb més intensitat. La valentia del primer moment començà a minvar, però amb tot, la criatura continuà cap endavant. Enfront de l'habitació, Carles comprovà amb felicitat que la porta estava oberta, possiblement per poder sentir els sorolls, en cas que se'n produïren, dels dormitoris dels interns.
A través dels vidres de la finestra entrava la claror d'una lluna redona, gran, bufona, i això li va permetre discernir amb claredat tot el que hi havia a l'alcova; una habitació que li va fer una mica de por a Carles. Una ullada va ser suficient per a advertir l'enorme llit i una tauleta de nit, damunt la qual es distingien un grapat de claus.
Amb el cos tremolant-li s'hi acostà i les mirà. La clau gran de la porta semblava dominar tot l'espai de fusta on descansava amb totes les altres. Carles no s'atrevia ni a respirar. La troballa li facilitava les coses, però agafar aquella clau sense produir cap soroll podia resultar difícil.
Amb tota la cura de què era capaç l'agafà, però amb tan mala sort que el contacte amb la del costat va produir un so de metall. Els roncs van parar de sobte i la criatura, amb la clau dins la mà, es va ajupir instintivament. Quin horror si es despertava i el descobria!, pensava i repensava.
Un moment més tard, que a Carles li paregué etern, tornaren a sentir-se els bufits de l'homenàs i el xiquet, cames ajudeu-me, va eixir ràpidament del dormitori.
Encara tremolava quan va posar la clau al pany de la porta d'entrada. Li feu les tres voltes que li havia de fer i la portalada s'obrí sense dificultat.
Sota el mantell blavós de la nit i acompanyat de l'enorme fanal de la lluna, Carles començà a córrer com si el perseguiren deu, cent, mil llops d'un conte de por. Necessitava allunyar-se el més aviat possible d'aquell indret, de manera que l'endemà, quan descobriren la seua absència, ell es trobaria ben lluny. Potser l'anirien a buscar i, si l'agafaven, el castigarien severament. I això el xiquet ho sabia ben bé.
Després d'algunes hores per camins desconeguts, la lluna li mostrà un bosc com el que havia vist en alguna de les lectures i s'hi endinsà. El cansament era tan gran que les cames ja no l'obeïen i decidí deixar-se caure sota un arbre de branques enormes i acollidores. Una sobtada pluja de fulles li va fer de matalàs i, amb un somriure de satisfacció als llavis, se li van anar tancant els ulls.
