Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El conte del dimecres (Juvenil)

El naixement d'Oliver Twist

El naixement d'Oliver Twist

Entre els edificis públics del poble de Mudfog, en destaca un molt típic i comú a la major part dels pobles. És l'hospici. Oliver Twist va nàixer a l'hospici de la parròquia de Mudfog. I si bé el fet de nàixer en un hospici no és gens envejable, sí que cal destacar que això mateix va ser el millor que li pogué passar a Oliver.

La veritat és que no va ser fàcil convéncer Oliver perquè seguira respirant mentre pantaixava en un matalaf de borra i feia tentines entre la vida i la mort. Al part només havien assistit una vella indigent enterbolida per la cervesa i el metge de la parròquia. I ni la vella ni el metge confiaven que Oliver sobrevisquera. Però el cas és que Oliver va decidir viure, i després d'agafar aire va anunciar a plens pulmons que a la parròquia acabava d'arribar una altra boca a alimentar.

La mare d'Oliver, una jove desconeguda que havien trobat de nit tirada al carrer, va alçar el cap del coixí quan va sentir els plors del seu fill.

-El vull veure, el vull veure abans de morir-me -va dir.

La vella indigent, que es deia Sally Thingummy, li va posar el xiquet en braços i la mare li va fer un bes amb els llavis gelats. Aleshores la mare es va traure una bosseta de pell que duia penjada al coll i li la va donar a la vella.

-Guarde açò per al meu fill. Algun dia no s'avergonyirà de pronunciar el nom de sa mare -li va xiuxiuejar.

La vella Sally, d'una manera molt dissimulada, s'amagà la bosseta entre la roba abans que el metge la poguera descobrir.

-Déu meu, no deixes que el meu fill es quede a soles en aquest món de misèries! Apiada't d'un pobre xiquet desemparat! -exclamà la mare a continuació amb la mirada perduda.

Tot seguit acaricià la careta del xiquet i després d'un últim sospir la mare es va morir.

-Ja no hi ha res a fer, senyora Thingummy -va dir el metge.

-Ai, pobreta! -va dir la vella-. Duia les sabates destrossades quan la van trobar. Però ningú sabia d'on venia ni on anava. No la coneixia ningú.

El metge va comprovar que la mare d'Oliver no duia anell de casada i va moure el cap, contrariat. Tot indicava que si res ho impedia -i res ho impediria-, haurien de ser les autoritats de la parròquia les que es feren càrrec de l'orfe.

Durant els huit o deu mesos següents, sense recursos suficients per a alimentar el xiquet, les autoritats de la parròquia van preguntar a la junta de l'hospici si no hi havia cap dona que poguera fer-se'n càrrec. La junta contestà humilment que no. Així que les autoritats de la parròquia van prendre la decisió de dur Oliver a una casa d'acolliment, de la qual també s'encarregaven. Allà hi havia uns vint o trenta xiquets mal alimentats i pitjor vestits, a càrrec d'una vella, la senyora Mann, que rebia set penics i mig per cap a la setmana. Però la senyora Mann sabia molt bé què li convenia a ella i què els convenia als xiquets. Per això es quedava la major part dels pagaments, sense importar-li gens que els seus protegits patiren fam, o fred, o se n'anaren a l'altre món per a reunir-se amb uns pares que no havien conegut.

No obstant això, Oliver Twist va sobreviure a la senyora Mann i a les racions escasses de menjar fastigós. Potser va ser això, la fam, el que va fer possible que hi haguera espai de sobra dins del cos d'Oliver perquè es desenvolupara l'esperit de supervivència que duia clavat a l'ànima. El cas és que, encara que patint fam, Oliver va arribar a complir de miracle els huit anys.

El dia de l'aniversari trobà Oliver Twist pàl·lid, no molt alt i bastant esquifit. Oliver celebrava que havia complit huit anys amb dos xiquets més a la carbonera de la casa d'acolliment. La senyora Mann els havia deixat tancats perquè li havien dit que tenien fam. La senyora Mann ho feia sovint, això, quan els xiquets li deien que tenien fam o fred, però no ho feia mai quan esperava la visita del senyor Bumble, l'agutzil de la parròquia. I això és el que precisament va passar el dia de l'aniversari d'Oliver, cosa que va agafar la senyora Mann del tot desprevinguda, perquè no s'esperava la visita de l'agutzil.

La senyora Mann el va veure per una finestra, lluitant per obrir la porta del jardí que l'anciana sempre tenia ben tancada perquè ningú de fora poguera entrar-hi i descobrira com maltractava els xiquets.

-Susan -va dir la senyora Mann a la seua ajudanta-, trau Oliver i els altres dos de la carbonera, llava'ls i pentina'ls. Afanya't! I que queden ben nets.

Tot seguit va eixir a l'encontre de l'agutzil, el senyor Bumble, fingint una gran alegria.

-Mare de Déu! Com m'alegre de veure'l, senyor Bumble!

El senyor Bumble era gros i tenia molt mal geni. Així que, davant de la impossibilitat d'obrir-ne la porta, li va clavar un puntelló que resultà d'allò més efectiu.

-És que no l'esperava, senyor Bumble -digué la senyora Mann, amb una dolçor tan falsa com encisadora.

-Què vol dir això de tenir esperant un funcionari parroquial a la porta del jardí! La porta havia d'estar oberta -protestà el senyor Bumble-. Hi vinc per assumptes relacionats amb els orfes que són al nostre càrrec. Vosté treballa per a nosaltres. No em pot impedir el pas així com així.

-Tinc tancat pel bé dels xiquets. Criatures! -va dir ella fent-se la humil-. Quan juguen no miren on van, i si algú isquera i es perdera... Angelets!... Per cert, com es troba la senyora Corney?

-Bé, bé -contestà el senyor Bumble notant que se li enrojolaven les galtes.

La senyora Corney era la supervisora de la parròquia. Era viuda des de feia uns vint-i-cinc anys. Entre el senyor Bumble i la senyora Corney hi havia una relació d'afecte que el senyor Bumble havia convertit en una espècie de festeig que la supervisora, mostrant-se sempre molt dolça i afalagada, havia acceptat. L'agutzil no volia viure a soles quan haguera de deixar el càrrec a la parròquia, i la viuda tampoc es mostrava massa entusiasmada havent de viure acompanyada només dels gats que tenia. Totes les velles tafaneres de la parròquia ho sabien. I la senyora Mann també. Però el fet que la senyora Mann haguera preguntat al senyor Bumble per la viuda Corney només havia sigut una manera de desviar la conversa que havien iniciat.

La senyora Mann va acompanyar l'agutzil a una saleta i el convidà a seure. Molt orgullós, el senyor Bumble es va llevar el barret bicorne del cap i el deixà damunt de la taula, al costat del bastó. El bicorn el feia sentir-se important. Solament els agutzils com ell en duien. L'abric amb punys de randa daurada se'l va deixar posat.

-Li abelleix una copeta? -li preguntà aleshores la senyora Mann.

-Deixe-ho, deixe-ho -va dir el senyor Bumble allisant-se l'abric.

-Sí, home, sí, un ditet, amb una miqueta d'aigua i un terrosset de sucre.

El senyor Bumble va tossir.

-Un ditet... de què?

-De ginebra. És el que tinc per a barrejar amb el xarop dels xiquets quan cauen malalts -contestà la senyora Mann.

El senyor Bumble va fer un glop i deixà la copeta a la taula.

-Bé. He vingut pel xiquet que va ser batejat com Oliver Twist. Hui ha complit els huit anys.

-Beneït siga, l'àngel!

L'agutzil va continuar.

-A pesar dels esforços que hem fet per trobar algun familiar d'Oliver, començant per son pare, no hem aconseguit res després de tant de temps. El cas és que Oliver és massa major per a viure ací, i la parròquia ha decidit que torne a l'hospici per fer-se càrrec de la seua educació. Vinc a endur-me'l.

Compartir el artículo

stats