Fins fa menys d'una dècada no hi havia evidències que els animals que bussegen podien sofrir la síndrome de descompressió, o malaltia del bussejador. Però el descobriment en 2014, per part d'investigadors de la Fundació Oceanogràfic, a València, de que moltes tortugues atrapades en xarxes de pesca morien per esta malaltia a causa de l'acció humana ha obert tota una nova àrea d'estudi. Ara, els mateixos autors descriuen en la revista Journal of Experimental Biology el mecanisme fisiològic darrer d'este fenòmen.

El nou treball, liderat pel veterinari de la Fundació Oceanogràfic Daniel García-Párraga, posa el focus en un esfínter específic situat en l'artèria pulmonar de les tortugues marines. Quan estos animals bussegen amb naturalitat, este esfínter tanca l'accés de la sang als pulmons, mentre que en situacions d'estrès, com quan queden atrapades en les xarxes, ocorre el contrari: l'esfínter es relaxa i la sang arriba als pulmons, posant a la tortuga en risc de patir la síndrome de descompressió.

L'aire conté sobretot nitrogen i oxigen. L'oxigen s'usa en la respiració, però el nitrogen ha d'exhalar-se de nou. Quan un bussejador humà se submergix, el nitrogen passa dels pulmons al torrent sanguini i als teixits; durant el seu retorn a la superfície ha de parar, per a donar temps a que el gas torne als pulmons per a ser expulsat; en cas contrari, es formen les bombolles que donen lloc a la malaltia del bussejador.

Les tortugues marines no fan parades en pujar, perquè tanquen el seu esfínter en l'artèria pulmonar des de l'inici de la immersió, evitant que el nitrogen arribi a la sang.

«El nostre treball demostra que quan la tortuga busseja normalment el seu sistema circulatori funciona de manera diferent de quan està estressada», explica García-Párraga. «Quan la tortuga busseja tranquil·la aguanta bé, perquè té la capacitat que la sang no passe pel pulmó -o que passe molt poca-, però quan es queda enmallada i allibera adrenalina, l'esfínter es relaxa».

La primera demostració per arribar a estos resultats es va fer in vitro, amb teixits de cinc tortugues que tenien ferides letals. Els animals van ser exposats als neurotransmissors que s'empren per a estudiar fisiologia dels vasos sanguinis i del múscul llis respiratori (acetilcolina, serotonina, epinefrina i histamina). Els animals secreten estos compostos en funció del grau d'estrès que sofrixen, així que els investigadors van simular situacions de busseig «normal» i d'estrès, per a comparar-les.

En l'article, els autors proposen «un mecanisme que permet a les tortugues restringir el flux sanguini a través dels pulmons i limitar l'intercanvi de gasos durant el busseig, per a reduir el risc d'embòlia gasosa». Atès que en situacions d'estrès l'esfínter es relaxa, «este mecanisme es torna un desavantatge, i augmenta el risc de malaltia descompresiva quan la tortuga queda atrapada en les xarxes».

Canvi de paradigma

Estos avanços es sumen a la troballa inicial que les tortugues també poden sofrir la síndrome de descompressió. Açò, va suposar al 2014 un important canvi de paradigma, ja que «es donava per fet que les tortugues marines, com altres animals bussejadors, haurien desenvolupat mecanismes d'adaptació als canvis de pressió, i que per tant no sofrien la descompressió», explica García-Párraga. Però cada any arriben a l'Oceanogràfic quasi un centenar de tortugues marines, principalment comunes (Caretta caretta), que han estat capturades accidentalment o apareixen malaltes en la costa i sofrixen esta dolència.

Investigadors de la Fundació Oceanogràfic i la Woods Hole Oceanographic Institution a Massachusetts (EUA) han proposat esta nova hipòtesi sobre l'embòlia gasosa i l'estrés a la revista Proceedings of the Royal Society B.