La xiqueta que porta un cabàs mig ple d'arena és Cristina. Es veu que li pesa, perquè fa els passos curts i la cara mostra una expressió d'esforç.
Els seus pares van comprar un mas a Vistabella fa pocs mesos. L'edifici era vell i menut. Calia fer-hi obres. I com son pare és un atrevit, a més de ser oficinista, encara que no entenga res de la feina, es va animar a emprendre ell mateix les reformes necessàries.
Al principi tenien tanta il·lusió que els caps de setmana que la feina els ho permetia, agafaven el cotxe i cap a Vistabella.
Però Cristina no hi anava molt de gust, en aquells primers viatges, i tenia dos motius. Un, perquè viatjar dues hores mal asseguda compartint el seient amb rajoles, un cabàs d'arena, ferramentes i algunes fustes no li feia cap gràcia.
El segon motiu era que havia d'ajudar els pares en la feina: els duia l'arena des d'un muntó a la pastera, els portava aigua d'una bassa propera i els ajudava a buidar d'escombreries el corral.
Encara sort que de tant en tant la deslliuraven del treball.
Deixem-la descansar i et contaré uns fets que li van ocórrer el cinqué diumenge. En un dels moments de descans, mentre els pares intentaven col·locar un prestatge entre les pedres de la paret, Cristina va eixir a caminar un poc.
-No te'n vages lluny!
-No has de perdre mai de vista el mas, Cristina.
Són els consells que li van donar.
Ella, contestant «bé, d'acord», va deixar la bassa a l'esquerra, va seguir una sendera i es va dirigir cap a un bosc.
Quan era a tocar dels primers arbres va veure una ombra moure's per allí dins. Una dona eixia del bosc cap a ella. Duia un vestit negre amb una faldeta que quasi li arribava als peus i un mocador al cap també fosc. A les mans portava una cistella de vímet. La xiqueta de ciutat va quedar parada de la sorpresa.
Abans que poguera reaccionar, la velleta li va parlar.
-Bon dia! Tu deus ser Cristina, veritat?
-Sí€ senyora -es va atrevir a contestar.
-Ui, quina cara -va comentar la dona veient la seua expressió entre vergonyosa i inquieta-. Em diuen Alberta i visc en aquell mas, prop del vostre. Què fas per ací?
-Anava al bosc€
-Ah! Molt bé. Doncs ves amb compte. Al bosc hi ha coses bones, però també hi ha perills.
I dit això, va fer un xiulit llarg i un altre de curt i van aparéixer dos gossos enormes saltant entre les bardisses.
-Escolteu, és Cristina. Si mai la veieu sola, ajudeu-la. Entesos?
Els animals, com si entengueren el llenguatge de les persones, van abaixar el cap, es van acostar a la xiqueta i li oloraren les esportives mentre movien la cua alegrement.
Sense més paraules, la velleta i els gossos van continuar el seu camí.
En arribar a casa, ho va contar als pares. Lluís i Anna van comentar a Cristina que ells ja coneixien la senyora Alberta, perquè tenia la clau del mas que ara era el seu i els va acompanyar el dia que el van veure per primera vegada.
El diumenge següent, quan ja arreplegaven les coses per tornar a Castelló, Cristina va anar a la bassa per fer un darrer viatge d'aigua. La necessitaven per a llavar les ferramentes, fregar el sòl i escurar. No t'he descrit la bassa, potser ara en siga el moment. És un clot redó que té una paret de pedra seca envoltant-lo quasi per complet, llevat d'un sector on hi ha una rampa de terra, per on es pot baixar fins arribar al nivell de l'aigua, que està més alta o més fonda, segons les pluges de l'any. A la part superior, prop de la paret i enfront del baixador, hi ha tres oms enormes que segurament beuen d'aquella aigua clavant les arrels ben endins; al costat, formant una massa punxosa, hi creixen esbarzers que donaran mores ben dolces a l'estiu, i vora l'aigua, algunes plantes aquàtiques.
Quan Cristina estava estirant de la corda per traure el poal va sentir un brunzit entre els joncs de la vora. Hi va mirar pensant descobrir algun insecte gros i hi va veure una serp verdosa i llarga. Quina por que va sentir!
La bestiola s'arrossegava cap a ella traient la llengua. A Cristina se li van eriçar els pèls i va tancar els ulls espaordida.
De colp, un altre soroll la va sobresaltar més encara. I puc fer la comparació, perquè després ella ho va contar tot als pares. Així que saltant-me l'ordre de la narració posaré ací les paraules que Cristina va dir més tard.
-He sentit remugar a la meua esquena. Notava la presència d'alguna cosa gran, sentia l'alé calent contra la meua esquena.
-I què et va vindre al cap? Les pel·lícules on algú mor engolit per monstres? -va preguntar el pare per llevar importància.
-Crec que sí. Estava cagadeta de por! Per què m'havia de tocar a mi si només tinc 8 anys?
Tornem a aquell moment. Qui produïa aquell soroll amb la gola era un dels gossos d'Alberta, la dona del matí. Tenia la boca tancada, però havia arrufat els morros i mostrava les dentotes ben serrades. La serp s'havia aturat a una distància que degué considerar de seguretat i, en comprovar que el gos li plantava cara, es va alçar amenaçadora. El gos no s'ho degué pensar dues vegades, perquè es va llançar contra ella lladrant molt fort i ensenyant-li els ullals. El rèptil va tindre clar que tenia les de perdre. Es va amagar entre les brosses i serpentejant, com només ells ho saben fer, va desaparéixer.
El gos es calmà després de fer uns quants lladrucs més i es va arrimar a Cristina. Encara respirava alterat, però olorava les esportives i movia la cua totalment submís. Ella li va gratar el cap un instant, l'animal se'n va anar i la xiqueta va tornar corrents a trobar els pares. Allí va esclafir a plorar. Quan els sanglots li ho van permetre, va relatar la por que havia passat i com el gos l'havia salvada d'aquell perill.
-Quina sort que has tingut, filla -deia el pare-. De tota manera, si tornes a veure una serp, te'n vas d'on ella està i prou. No solen fer res; si s'ha posat així deu ser perquè ha vist el gos.
-No, pare, quan he fet el camí cap a la bassa no estava. El gos de la senyora Alberta ha aparegut misteriosament.
-Ah! Aquest detall no ens l'havies contat. De manera que el gos que ha acudit en la teua ajuda és seu?
-Clar, i saps per què ha vingut? Perquè li ho ha explicat aquest matí.
-No deus creure que els gossos entenen la tia Alberta quan parla? -va preguntar la mare.
-Sí. Jo em pense que és bruixa.
-Vinga, Cristina, com pots dir una cosa així? -comentà el pare-. Mira, el que farem serà anar al mas i agrair-li el que ha fet el seu gos. Però que no se t'escape ni una paraula sobre aquests pensaments que tens, d'acord?
Una vegada van tenir endreçat el mas i el cotxe carregat, es van dirigir a casa dels veïns.
La senyora Alberta els va atendre amablement i va escoltar amb atenció la versió de Lluís.
-Deu ser Valent el que t'ha ajudat. Aquesta vesprada els he donat solta. Roig sol quedar-se pels voltants del mas, però a Valent, li agrada anar muntanya amunt. No para, sempre està olorant, buscant rastres, gratant amb els peus€ per això li vam posar el nom.
Li van donar les gràcies i es van acomiadar.
En el viatge de regrés a la ciutat va ser la primera vegada que Cristina va notar ganes de tornar a Vistabella. D'una banda, les obres estaven pràcticament acabades, quedava pintar i arreglar el mas per dins; poca feina, en resum. A més va començar a pensar que Alberta reunia les característiques dels personatges dels contes que tenen poders. Li semblava una bruixa.
-De les bones, eh? Una bruixa amb bons sentiments.
