Es deia Samuel Tyker Blum, tenia dotze anys i, si bé encara no ho sabia, aquell dissabte anava a convertir-se en el guardià d'uns llibres molt especials.
Era dissabte, sí, el tercer que Samuel passava en la casa nova a Sant Telm, el poble al qual els seus pares s'havien traslladat per començar «una nova vida». Però, quina nova vida?, s'havia preguntat Samuel. Per a Samuel, Sant Telm era el típic poble perdut al cul del món; un poble massa tranquil. A la part vella on residia Samuel, molts carrers encara empedrats li recordaven les antigues vies romanes.
En canvi, la casa on havia aterrat no li semblava malament. Es tractava del palauet d'un ricatxo solitari i sense hereus que, a la seua mort, havia llegat les seues possessions a l'església de Sant Telm i una agència immobiliària s'havia fet càrrec de la venda per un preu raonable. La casa era antiga i gran, amb dos pisos, moltes reixes, i un porxe presidit per dues columnes de marbre al qual s'accedia per quatre escalons de pedra gastada. Samuel havia trobat el lloc perfecte per a morir-se d'avorriment quan, encara sense amics, el tedi el feia eixir a la porta de casa. Tan sols petits detalls sense importància, que atribuïa a un encara descontrolat procés d'adaptació, l'havien fet pensar que a la casa hi havia un fantasma desficiós que es dedicava a obrir portes, a bellugar engronsadores, o a canviar les coses de lloc a la seua habitació. Però Samuel no creia en fantasmes, i la casa, a pesar de tot, li agradava. De fet, pensar en fantasmes i cases encantades era l'únic que li havia resultat divertit en les últimes tres setmanes.
Aquell dissabte en què tot va canviar, Samuel es va llevar d'hora, va desdejunar-se, i va rondinar per la seua habitació com un ratolí engabiat. Poc després es va vestir i va eixir a la porta de casa. Aleshores, inesperadament, va ocórrer. Duna va tombar per una cantonada del carrer. Samuel la va reconéixer de seguida. Al col·legi seia dues fileres per davant d'ella. Samuel havia sentit que els companys, sempre en un to burlaner, l'anomenaven Zeta; Zeta, la bruixeta. I fins i tot havia vist que li deixaven graneres velles i espelmes pintades de negre a la taula. Tanmateix, Samuel també s'havia adonat que, per regla general, ningú parava massa atenció en Duna. I de vegades li havia fet tot l'efecte que la tractaven amb una estranya indiferència. Però ell a penes la coneixia i no li havia importat dedicar-li un somriure o intercanviar-hi algunes paraules. Tampoc massa, però no per motius ocults, sinó perquè Samuel era tímid i reservat per naturalesa.
-Hola -li va dir ella després d'aturar-se davant dels escalons. Samuel va fer cara de sorprés. No s'ho podia creure; però, sí, sens dubte era ella, Duna: cabells arrissats, negres i abundosos, nasset menut i delicat, barbeta amb clotet i, com a novetat, la mirada desperta i intensa d'uns ulls blaus que Samuel quasi sempre havia vist apagats i sotmesos per l'entorn escolar.
-Hola -digué ell alhora que feia per espolsar-se l'ensopiment de la cara.
Duna va fer una ullada a la casa. La coneixia de sobra i des de feia dies s'havia dedicat a vigilar la família Tyker com el fantasma entremaliat que es veia obligat a obrir portes, que entropessava amb engronsadores, o que, per curiositat, agafava un llibre de Samuel que de sobte es veia obligada a deixar en qualsevol lloc perquè ningú el poguera veure flotant en l'aire com una bambolla de sabó. Duna, no cal dir-ho, jugava amb avantatge. Durant dies havia passat les hores mortes observant Samuel fins a quasi convertir-se en la seua ombra. Els pares de Samuel li havien semblat bona gent i no havia trobat cap indici que fera pensar en relacions familiars conflictives de cap tipus. Ben al contrari, la casa dels Tyker era com una bassa d'oli. I després d'haver-lo observat a fons, Samuel, sempre tan prudent i moderat, l'havia convençuda que tan sols ell podria ajudar-la en l'assumpte que es duia entre mans.
-De manera que és ací on vius -li digué ella dissimulant certa sorpresa.
-Sí.
Duna mostrava un ample somriure. Samuel volgué pensar que s'alegrava de veure'l. Però també pensà que això no tenia sentit.
-I què fas?
Les espatles de Samuel es bellugaren indecises.
-Ara, res. Quan em canse d'estar dins, isc ací.
Duna ja ho sabia, això. Ho sabia tot. I també sabia molt bé què li anava a contestar Samuel quan li fera la pregunta següent.
-I no vas enlloc?
-Ni sé, ni tinc on anar. Però ací estic bé.
Prudent, moderat, i un pou de sinceritat. Duna estava segura que no s'havia equivocat amb Samuel.
Com si res, va seure al seu costat. Samuel es quedà mirant-la. La seua manera de comportar-se el deixà un poc parat, sobretot quan recordà que, al col·legi, Duna no feia massa lliga amb ningú.
-I tu?
-Jo? -digué ella, i es va fregar les mans com si estiguera pastant la resposta-. Jo, bé, jo t'estava buscant.
-A mi?
-Sí, a tu.
-No pot ser. A mi no em pot buscar ningú. I encara menys, tu.
-I per què no?
-Bé -dubtà Samuel, a punt de deixar caure una estupidesa com a conseqüència del desconcert-. Tu ets... tu ets una xica... I les xiques van amb xiques... A més, jo sóc nou a l'escola. No em coneix ningú.
-Jo, sí.
«Tu, sí?», li digué Samuel amb la mirada.
-Ets tímid i t'agrada passar desapercebut -continuà ella-. També ets intel·ligent i deus formar-te les teues pròpies idees sobre les coses, i això ho sé perquè al col·legi no t'has deixat dur per les xafarderies dels companys i no m'has deixat de costat.
-I per què em buscaves? Com sabies que visc ací?
Duna no va confessar obertament, gràcies a un secret molt ben guardat, que havia estat espiant-lo de prop durant dies. No obstant això, contestà:
-No ho sabia. Però quan et veia eixir d'escola mai te n'anaves pels carrers que menen a la part nova. I ací, a la part vella, conec tot el veïnat i sé quines cases estan buides. Tu vas arribar fa unes setmanes a Sant Telm. I en alguna d'elles havies d'estar.
-M'ho podies haver preguntat al...
-Al col·legi? Ho havia pensat, però també vaig pensar que si els companys ens veien junts, potser també acabarien mirant-te de dalt a baix, com fan amb mi.
Samuel va assentir amb el cap.
-Ja m'ho conec, això -digué-. Sense saber per què, algú t'agafa mania i acaba fent-te la vida impossible.
Amb certa indecisió, Duna bellugà el cap a dreta i a esquerra.
-El meu cas és un poc... diferent. Ningú em té mania. Senzillament, o em fan la llesca o m'ignoren. Tots. Per això he hagut de buscar-te a tu.
-A mi? I per què a mi?
Duna tornà a bellugar el cap. De sobte, però, es quedà ben parada. Un mala peça del col·legi acabava d'aparéixer per la cantonada del carrer. Duna el coneixia de sobra. El xicot caminava amb pas decidit per la vorera de davant. Quan passà per davant d'ells, de sobte afluixà el pas. No s'hi aturà del tot, però es quedà mirant Duna i Samuel fins que cuità el pas i va passar de llarg.
-Bé -continuà ella-, ja sé que no ens coneixem massa. Anem al mateix col·legi i tot això, però no som amics ni res. En qüestions d'amistats, ara per ara estem igual. Jo no en tinc. I tu, de moment, tampoc. Estem sols. Per això em preguntava si em voldries ajudar en un assumpte que no puc resoldre sola.
-Un assumpte? -dubtà Samuel-. Quina classe d'assumpte?
Duna contestà amb fermesa.
-La classe d'assumpte que tan sols es pot compartir amb un amic, amb el millor amic que pugues tindre.
