El passat dilluns 28 de gener, ens deixava el nostre estimat Abelardo Tobar Cremades. 67 anys ens saben a poc al teu costat, però a tu et varen donar molt de si. Germà, marit, pare i iaio; amic, company i mestre; vares significar discretament tantes coses, que deixes un sabor agredolç entre els teus. Agre, perquè no és fàcil imaginar la vida sense tu; dolç, perquè ens sentim molt afortunats d'haver compartit el teu temps.
Saforenc, nascut a Bellreguard, va voler seguir la tradició familiar i es va dedicar a la docència. Li encantava ensenyar, i tenia els ingredients fonamentals: una paciència infinita i una imaginació desbordant. Va cultivar ments a Requena, Benifaió, Mislata, Manises i Campanar.
La seua inquietud i experimentació constant, el van fer convertir-se en mestre de mestres, tant a la pròpia quotidianitat de l'escola, com al Centre de Formació, Innovació i Recursos Educatius (Cefire) de València. No de bades, Abelardo va ser un dels pioners en l'ús del programari lliure valencià als centres docents, el que hui tots coneguem com a Lliurex.
Amant de la nostra llengua, es va esforçar de valent per normalitzar-la a l'ensenyament i va aconseguir posar en marxa una de les cinc primeres línies en valencià de la història. Ho va fer al Col·legi Públic Félix Rodríguez de la Fuente, de Manises.
Enamorat de les matemàtiques, va continuar ideant problemes i maneres d'ensenyar un cop jubilat. «El meu iaio és un mestre de números» diuen els seus nets.
Abelardo també va estimar com ningú la música. Va pujar a l'onada de la Nova Cançó amb la innocència de la joventut, amb els amics de sempre, cantant i tocant sobre l'arena de la mar de Bellreguard. Amb aquesta alegria de viure va nàixer el grup de folk 13 d'Agost, l'any 1971.
Va transmetre la seua passió per la música als seus fills i els seus nets. En especial a la xicoteta, Maria, amb qui va formar part de la Societat Instructiva de l'Obrer Agrícola i Musical de Benimàmet. En la seua escola, Abelardo es va iniciar amb el clarinet, mentre la seua filla ho feia amb la flauta travessera.
El nostre pare va ser un home creient i tolerant. Una persona bona que t'ho deia tot només amb una mirada. Els últims anys, quan la salut el va posar a prova, va tirar endavant. Es va recompondre increïblement, gràcies a una voluntat de ferro i a la tenacitat de la seua inseparable dona, Amparo. Però aquesta última batalla, no l'ha pogut guanyar. Tenia un cor tan gran, que no li cabia en el pit.
El recordarem cantant i ballant, enraonant i en silenci, sorneguer i seriós, discret i pacient, lleial i honest. Ens ha transmès a tots una herència en valors, un amor immens per la família, una vocació per la docència, una estima per l'escola pública i per la nostra llengua. Eixe fil invisible sempre ens unirà a ell.
