La psicòloga infantil especialitzada en antropologia de la criança, Rosa Jové (Lleida, 1961), ha abordat en el Caxton College, el col·legi britànic de Puçol, els pilars bàsics per al creixement feliç dels xiquets i xiquetes. Jové és capaç de donar-li la volta al conte de Caputxeta i convèncer al seu públic, amb determinació i un to afable, que el llop és la víctima de la rondalla. D'esta heterodoxa manera, la psicòloga infantil tracta de demostrar que, en general, «la història està feta per qui l'escriu i les coses poden canviar en funció del punt de vista des del qual es miren».

En el cas de l'educació infantil la història s'ha explicat, a voltes, «pensant en el mateix egoisme dels pares, els quals no estan, en moltes ocasions, disposats a cedir parcel·les personals en favor del seu nounat», assegura Jové. Llavors, quins són els principals problemes amb els quals es troben els pares a l'hora de criar un xiquet o xiqueta? En paraules de Jové, bàsicament són cinc els que més preocupen: l'alimentació, el somni, les enrabiades, el vincle afectiu i el control d'esfínters.

«El plor sempre té un motiu»

«Els pares solem tindre un xip autocentrista que ens impedeix veure les coses amb els ulls dels xiquets», comenta Jové. Per açò, en moltes ocasions, els senyals que emeten els xiquets són malinterpretades pels adults quan en definitiva, per exemple, «el plor és l'única forma que el bebé té perquè li fem cas. El seu plor sempre té un motiu, però moltes vegades pensem que ho fa per a emprenyar-nos i decidim no atendre-lo correctament», apunta.

Per esta especialista, el vincle afectiu amb els seus progenitors és la primera necessitat que té un bebé, ja que la seua activitat cerebral en els primers anys és emocional i no racional. «Un xiquet que se sent volgut genera major autoestima i major activitat neuronal que un altre sense afecte familiar, segons s'ha pogut confirmar en multitud d'estudis científics desenvolupats sobre este tema des de fa dècades, assenyala Jové.

En no poques ocasions, els pares cometen l'error d'enfrontar-se als seus fills xicotets com si foren adults. «Als xiquets cal respectar-los i tractar-los com a persones que són. No podem utilitzar amb els infants mètodes que moral i èticament serien reprovables si els utilitzàrem amb un adult. I amb açò ens referim a cridar-los, donar-los carxots, deixar-los plorar. Tal vegada, els xiquets haurien de portar un cartellet que diguera alguna cosa així com: Perdonen les molèsties però estem aprenent, advertix l'especialista.

«La criança no és una carrera»

D'altra banda, Jové suggereix que «la criança és un camí, una evolució i no una carrera. Cada xiquet aconseguix la seua meta quan està més madur. Per açò, no cal forçar als xiquets a raó de les estadístiques pediàtriques que treballen amb mitjanes ponderades. Afortunadament la forqueta perquè el xiquet aprenga a controlar el seu esfínter, el somni o a gaudir de l'alimentació és àmplia i excepte casos alarmants, no cal preocupar-se».

Finalment, és molt important com es comporten els pares socialment i la relació que mantenen entre ells, ja que són un model educatiu per al menor. «Els pares som el diccionari amb el qual ells comencen a interpretar el món i a tenir criteri», diu Jové, autora de llibres de referència com La escuela más feliz (Esfera de los libros, 2017).