P En què consistix el taller que oferix als centres?
R Normalment treballe amb una classe i posem totes les taules als murs per crear un espai de diàleg. Primer, fem una pluja d'idees sobre què és l'assetjament i ho relacionem amb el bullying, una paraula que està banalitzant-se i gasten per fer brometes. Els conte la història d'una xiqueta que es canvia d'escola i és rebutjada i aïllada. Parlem dels canvis que veuen en el personatge i, per grups han de buscar solucions factibles: Com pot canviar un assetjador, què poden fer els observadors, les víctimes, els adults i l'escola? Com pot tornar a estar bé la xiqueta? Mentre ells pensen, els tutors m'informen sobre el grup i si hi ha algú aïllat o assetjador. Després, debatem les solucions i passem al role playing i teatre fòrum, on pose als assetjadors en la pell de les víctimes, i a l'inrevés. Açò els remou i hi ha tensió en l'ambient, perquè ells saben tot el que passa... i és brutal.
P Què ocorre al final?
R És la part més interessant. Els alumnes s'obrin i els anime que aprofiten i no es callen: poden reivindicar els seus drets i dir que ja estan farts; reivindicar els drets d'altres que no s'atrevixen; agrair si els han ajudat; abraçar-se... Ixen coses íntimes del grup i les afrontem, funciona molt bé i quasi sempre es demanen perdó. És la part més potent, moltes vegades acaben plorant moltíssim, inclús els adults... Però al final sempre acabem d'una forma festiva, cantant i ballant.
P Com se li ocorre la idea?
R Vaig iviure com observador d'assetjament durant un curs escolar en l'edat adulta, quan estudiava Tècnic en Integració Social, justament, amb psicòloges, treballadors socials, infermeres... gent que treballa ajudant. Van afonar a una companya i al final jo li vaig donar la mà, i es va integrar al grup, però d'una forma incorrecta, perquè acabà convertint-se en la pallassa de la classe, fent-se ella el bullying. Això em va marcar i ho porte dins perquè no la vaig saber ajudar i tots vam permetre que passara. Una amiga meua també ho va passar molt mal perquè el seu fill, amb Asperger i només cinc anys, fou assetjat, i em va remoure tot. Havia de fer alguna cosa i se'm va ocòrrer crear un taller amb dinàmiques de grup per abordar-lo. He sigut mestre d'escola nou anys i estos temes pràcticament no es parlen amb els xiquets; s'han fet més visibles, però encara són molt tabú. A l'inici, la finalitat principal era treballar l'assetjament, però ara és crear un espai on els alumnes puguen empoderar-se, protestar, reconéixer, agrair, demanar perdó, suggerir als mestres... per a tot tipus de situacions, i anime als tutors que el mantinguen, perquè fa falta.
P Manquen estos espais?
R És una demanda dels alumnes, per parlar de com se senten, per compartir emocions i millorar la convivència de grup. És una inversió importantíssima i boníssima per als mestres. Una classe en què la convivència està més sana, tindrà un rendiment més alt, perquè els alumnes estan més tranquils i no tenen tanta tensió; açò per a l'escola és més important que les Matemàtiques, el Valencià... que van després. Cal treballar les competències per saber parlar, respectar el torn... A més, els deixe un dossier per treballar l'empatia, l'autoestima... i que la mateixa classe faça el seu conte i prepare un taller com el que he fet jo. Es fa normalment amb alumnes de 5é i 6é perquè visiten la resta de classes del centre i dinamitzen eixos grups, per transmetre valors positius.
P Hi ha perfils concrets de víctimes?
R Sí, moltes vegades són xiquets que han viscut en ambients sobreprotegits i no tenen les habilitats necessàries per defendre's. L'escola és una jungla i la convivència no és fàcil; si no tens eixes habilitats i destresses, és més fàcil que es fixen en tu. Ser diferent respecte a l'estàndard pot influir i és un còctel junt amb la sobreprotecció.
P Quins són els detonants per convertir-se en assetjador?
R Normalment vénen de contextos durs, de models familiars en què els pares i els germans majors tenen formes agressives, s'han criat en eixos patrons. Altres són els que a casa tenen unes exigències enormes, i estan sotmesos a una pressió continua. A l'escola reaccionen de l'única manera que saben i se'n van a l'altre extrem, per traure la frustració i la ira. Alguns han sigut víctimes a altres escoles. No ho fan de manera conscient, és un mecanisme de supervivència, ells també són víctimes i en el taller abordem com ajudar-los.
P També ha fet el taller amb estudiants del màster de Secundària. Està present açò en la formació dels docents?
R Molt poc i això que en totes les aules hi ha alguna cosa: si no és bullying, hi ha rebuig. Es donen un 6 % de casos, és alarmant.
P Els docents, a classe, no ho veuen o no ho volen vore?
R Veuen o intuïxen que la convivència no és bona, però no ho aborden o ho fan puntualment si, per exemple, hi ha hagut algun problema al pati. Es centren en la matèria, de fet jo vaig deixar la docència perquè no suportava treballar sempre amb exàmens i el llibre de text. A alguns tallers hem resolt situacions greus.
P Per exemple?
R En un institut, hi havia una assetjadora en una classe de huit alumnes; els tenia a tot sotmesos i tenia una víctima. Hi havia molta tensió, l'assetjadora no va poder aguantar-ho i es va posar a plorar, malgrat els tatuatges i una estètica dura... Va explicar que quan anava a l'escola la van assetjar brutalment i va començar a fer-se la dura. La víctima plorava, perquè abans eren amigues... Hi ha hagut altres forts, però com este cap; l'assetjadora va aprofitar el taller i es va llevar la cuirassa. A la setmana següent, l'orientadora del centre es va reunir amb elles i es van abraçar i ara es duen bé... En altres escoles, els assetjadors van parar, perquè als tallers els fan xicotets i la víctima s'empodera...
