P Ha parlat a València de «Pedagogies emergents en temps complexos», que era el títol de la seua ponència a Edusiona't. Per què són estos temps «complexos?
R La idea és situar l'educació en estos temps. Estem en el moment que Zygmunt Bauman anomena «interregno», perquè allò vell ja no ens servix i allò nou encara no està consolidat i esta situació pot fer que emergisquen estes pedagogies. La bona notícia és que estem en una primavera pedagògica, és un bon moment; però la mala notícia, o el que hem de tindre en compte, és que hem de donar temps perquè això cristal·litze, no matar abans de consolidar.
P Quines són estes noves pedagogies?
R El que hem de posar en qüestionament és si és, o no, nou. Molts són models que ja teníem a principi del segle passat, i que ara li posem un altre nom i sembla que siga nou, però si rasques és Escola Nova, Montessori, Freire... els grans clàssics de la pedagogia, als quals ara els posem un nom en anglés perquè mola més, però no hi ha massa novetat en l'essència. Com a mestres, educadors, pares i mares hem de ser molt crítics i saber destriar què és realment interessant i què no.
P Per això, al seu bloc alerta sobre la «innovació estètica» o les «metodologies superficials»... Innovar és anar més enllà de posar un vídeo a classe, no?
R Has de saber per què ho estàs fent. La innovació és un canvi sobre una cosa que ja es fa o una novetat que pots consolidar, avaluar i analitzar, perquè si no, és un «minicanvi». Perquè hi haja innovació ha d'haver-hi un pas més i una avaluació, perquè si realment no millora l'aprenentatge, amb innovar per innovar no fem res en l'educació.
P I, com podem formar a l'alumnat si, com deia abans, el que coneixíem fins ara no servix però encara no s'ha consolidat l'educació del futur?
R No podem predir el futur, que seria la mala notícia; la bona és que el podem crear. Necessitem, sobretot, xiquets, xiquetes i joves amb una gran capacitat d'innovació, d'imaginació i de creativitat. Per una banda han de tindre esperit crític per saber destriar el que interessa del que no, el que té una evidència científica del que no. D'altra banda, ments creatives que puguen construir el futur que vulguen.
P Sembla que la neurociència, que dóna moltes pistes per saber com treballar, està molt de moda últimament, però hi ha pseudociència o falses creences a les aules?
R La neurociència no és una moda, ens porta l'evidència científica; és com si un metge haguera trobat una vacuna o la manera de fer una operació i els altres diguessen que amb el que sabien ja està bé. Sí, és cert, però s'estarien perdent un avanç. Gràcies a la neuroeducació, ara sabem com aprén el cervell i la tecnologia ens permet vore realment què està passant. Podem ignorar este saber, però no farem millor la nostra faena, perquè és un saber que ens ajuda a prendre decisions. Amb el que sí que hem de tindre compte és amb posar-li «neuro-» a tot, perquè no sempre ho és. Això sí està de moda, i parlar de neuromàrqueting, neurolideratge... però hem de ser crítics i vore si realment hi ha una base científica i neurològica, o no.
P Alguna vegada ha escrit sobre que l'avorriment és la clau de la creació, en el sentit que no deixem als xiquets temps per investigar i explorar per si mateixos. És curiós.
R Sí, el més important per ser creatius és badar, en eixe moment és quan tots els circuits neuronals connecten i arriba la idea i la inspiració; la informació de totes les experiències prèvies viscudes es consolida i es relaciona. Sense eixe temps, no s'haguera produït això.
P Però també ha d'haver un equilibri entre deixar que s'avorrisquen i motivar-los...
R Clar, però ara tenim una tendència de què tot el temps s'ha d'omplir i omplir, així que un moment sense fer res també és molt interessant.
P Vosté, que està en nombrosos grups d'investigació i recerca, creu que és important que els centres intercanvien experiències innovadores?
R Sí, és vital. El futur és això, compartir. El fet que el professor tanque la porta i el que passa a l'aula es quede ahí, està desapareixent. L'important és que el que jo estic fent a l'aula, tal vegada, tu pots replicar-ho o millorar-ho. Així i aprenem tots de tots, perquè el que no se m'acudix a mi, se t'acudix a tu. Tot el que siga compartir coneixement és tendència de futur.
P Ha tingut nombrosos càrrecs a les facultats d'Educació i pedagogia de la Universitat de Barcelona (UB) i de la Ramon Llull. Què creu que és el més important en la formació dels futurs docents?
R El més important és que tinguen vocació. La faena de mestre te l'has de creure, no la pots fer només per tindre un sou (que és lícit voler-ho...), has de posar passió en el que fas. Es treballa amb «material» sensible, que són els xiquets i les xiquetes, i cal fer-ho des de la vocació.
P Ja que parla de què els menors són sensibles... què pensa de l'educació de les emocions? Abans de treballar-ho amb l'alumnat cal que el professorat ho haja fet?
R Evidentment, perquè la major font d'aprenentatge també és el modelatge. Si com a mestre no t'has treballat, poca cosa pots ajudar... Tot el treball emocional és molt important, i també tractar les frustracions.
