El guardià de la muntanya

Quan per fi va obrir els ulls, sa mare, que anava al seient del copilot, el mirà amb un somriure i li digué que ja arribaven. Albert mirà per la finestra de l'esquerra amb els ulls encara en procés d'activació i descobrí unes quantes casetes, camps interminables i hortes que s'estenien quilòmetres i quilòmetres en la llunyania. Després va moure el cap arrimant-se a la finestra de la dreta i els seus ulls van topar amb una extensa paret de pedra i terra que es perdia cap avant i en totes les direccions de tan alta i llarga com era. Era la serra del Benicadell. Estaven aplegant a Beniatjar. El poble del iaio i on també havia nascut la mare.

A Albert no li agradava anar al poble, ja que Vicent, el seu avi, no tenia Internet; no tenia ordinador, ni consola, i els pares no el deixaven endur-se-la perquè deien que eren dies per gaudir de la natura. Un rotllo, vaja.

Estava fent-se un xic de ciutat, com deia el seu avi. Què hi podia fer ell, si preferia els jocs d'ordinador a passejar per la muntanya? Era cansat, avorrit i sempre acabava punxant-se amb alguna planta si se n'eixia del camí.

Feia temps que no anaven a fer la visita a l'avi. A la ciutat sempre hi havia coses a fer, però el camp era un rotllo. Feia temps, els seus pares li havien dit a l'avi que se n'anara a València a viure amb ells, que no era bo que estiguera a soles al poble. L'avi, en canvi, sempre responia que d'això res. Que ell no tenia res a fer a la ciutat i que havia d'estar prop de la serra per protegir no sé què.

Les visites al poble solien ser cosa d'algun dissabte de tant en tant. Només en alguna ocasió recordava haver estat tot un cap de setmana.

Però ara la visita era diferent. Amb l'escola acabada i tot l'estiu per davant, els pares havien decidit que Albert es quedara dues setmanes al poble amb l'avi. Pensaven que massa ordinador i telèfon no era gens bo per a un xiquet de nou anys, que l'aire del camp li aniria bé. Sense comptar que, d'eixa manera, se'n podrien anar els dos sols a fer un viatget. Que ja en feia temps de l'últim.

Amb aquest panorama, imagineu quines previsions tenia Albert d'avorrir-se durant uns quants dies. Perquè a part de la piscina, els gelats i la companyia de l'avi, poc més li podia oferir el poble a la falda d'una muntanya plena de terra que embrutava i amb plantes que punxaven.

El dissabte es va acabar i els pares se n'havien d'anar. Besades per ací, abraçades per allà. El pare carregava bosses en el cotxe. La mare, com qualsevol mare que no acostuma a deixar el seu fillet massa temps fora de la vista, no parava de fer abraçades a Albert i de donar consells i orientacions a l'avi, que l'escoltava fart d'ella dient-li que sí a tot, que no es preocupara i que se n'anaren ja.

Una última besada a son pare, dues més a sa mare, i després d'un «porta't bé», un «menja-t'ho tot» i dues abraçades més, Albert veié el cotxe dels seus pares allunyar-se per la carretereta fins que es va perdre en la primera revolta.

Avi i net es miraren un instant, rebufaren en un sentiment d'alliberament i soltaren una forta riallada. Després tornaren a entrar en casa parlant d'açò, d'allò i de les coses que podien fer durant els dies que Albert havia d'estar allí.

Mentre l'avi començava a fer el sopar, Albert va acabar de desfer l'equipatge i de deixar bé les seues coses en l'habitació. Sa mare li havia col·locat tanta roba a les maletes, que més que passar quinze dies en casa de l'avi, pareixia que anava a independitzar-se.

Quan acabà, mirà a un costat i després a l'altre. Cap ordinador, cap televisió i el telèfon mòbil en sa casa a València per prohibició dels pares. Feu un llarg esbufec i se n'isqué al corredor pensant amb què podia entretindre's.

Després de pegar-li moltes voltes al cap, decidí investigar la casa més a fons. La coneixia de memòria, però què més podia fer per passar el temps?

La casa tenia tres plantes i un pati al darrere amb un hort. El lloc més interessant, però, era a l'última planta, que feia la funció de traster.

Albert pensava que, com en les pel·lícules, si buscava bé per allí dalt, potser trobaria alguna cosa interessant per viure alguna aventura extraordinària. Així i tot, no havia trobat mai res que fora mínimament inusual.

Al traster tan sols hi havia pols i trastos vells. Així que una vegada més, després d'una recerca decebedora, decidí passejar-se per les estances que trobava pel camí. Dormitoris, corredors, el pati, lavabos... Res de nou. Res d'extraordinari fins que aplegà a l'habitació de l'avi Vicent.

Havia entrat en eixa habitació més d'una vegada, però fora per les raons que fora, fins aleshores no s'havia adonat mai d'un detall que aquella vegada sí que li cridà fortament l'atenció i que anava a ser el desencadenant d'una experiència que canviaria la vida d'Albert per sempre.

En passar la vista distreta per una de les parets, descobrí un paper estrany i arrugat que penjava emmarcat darrere d'un vidre. Pareixia un diploma, però estava prou vell i desgastat com per a estar-ne del tot segur.

Encuriosit per la troballa, agafà una cadira, l'arrimà a la paret just davall del quadre i se'n pujà. Ara tenia el quadre davant dels ulls. A pesar que el paper es veia groguenc, molt antic i que estava escrit en llapis, encara s'hi podia llegir alguna cosa.

Albert afinà la mirada i tractà de desxifrar el major nombre de paraules possible.

Albert no va entendre gran cosa, però tingué prou per pensar que sí que hi podia haver un misteri o una aventura oculta. Guardià de la serra? Secrets?

Despenjà el quadre, baixà de la cadira i anà a buscar el seu iaio que encara era a la cuina.

-Iaioo! Què és açò!?

-Què vols dir amb «açò»? -li respongué sense girar-se mentre tallava un encisam.

-Aquest quadre diu que eres un guardià de la serra del Benicadell i d'uns secrets. Què és un guardià? Quins són eixos secrets?

En escoltar el que deia el net, Vicent deixà el que estava fent i feu mitja volta.

-Aah! -exclamà amb un gran somriure a la cara.

Albert se'l mirava amb el quadre a les mans.

L'avi se li va acostar i agafà el quadre. El contemplava i recordava alguna cosa que només ell sabia. Aleshores llegí en veu alta:

-«Jo, Pepa Reig, guardiana del Benicadell, nomene el meu net, Vicent Pastor, el meu successor i li atorgue el gran honor de ser el nou guardià de la serra i dels seus secrets, amb els drets i les obligacions que això comporta». Açò és un diploma que em nomena guardià de la serra del Benicadell i dels secrets que conté.

L'ansietat començà a créixer en el cos d'Albert.

-Què és un guardià, iaio?

Vicent va reflexionar uns moments sobre alguna cosa i respongué:

-És un títol que ha passat per la nostra família de iaios a nets des que el món és món. Estava esperant que fores un poc més fadrí per a contar-t'ho, Albert. Però supose que amb nou anys que ja tens deus estar preparat per a saber-ho.

En escoltar eixes paraules de la boca del seu avi, Albert no sabia què pensar. Però Albert començava a emocionar-se. Estava clar que eixos dies no anava a tindre consola de videojocs per a viure emocions fortes, però la paraula secret sempre portava diversió al darrere.