La jutgessa de guàrdia, Sofia Roig, havia arribat al número 54 del carrer de Ciril Amorós de València passades les cinc de la vesprada. Feia molta calor a la ciutat, una xafogor humida i enganxosa. Un cel pesant i gris aombrava els carrers malgrat l'hora. Havia plogut al llarg del matí; en realitat, sols quatre gotes grosses i brutes de fang, arrossegades pel vent de xaloc des del distant desert.
Amb les vacances d'estiu tot just començades, la ciutat havia adquirit d'improvís una aparença quasi irreal, inhabitada i silenciosa. Hi havia aparcaments lliures per tot arreu, però la jutgessa va preferir deixar el cotxe damunt de la vorera, al costat de la furgoneta de l'Institut Anatòmic Forense, on li havia indicat un policia local. Abans de baixar del vehicle, mentre es perfilava els llavis i es repassava amb els dits la perfecta cabellera rossa, es va entretenir uns minuts observant la façana d'una església d'aparença medieval un poc sinistra, adossada a un edifici noucentista i a uns altres habitatges de construcció relativament recent. Encara que residia a València des de feia alguns anys, Sofia Roig estava segura que mai no havia parat atenció en aquella construcció tan singular, enmig d'un dels barris més exclusius de la ciutat.
Abans d'endinsar-se en la basílica, la jutgessa encara va parar atenció a una moderna bastida de ferro, la funció de la qual ignorava.
-És que cau a trossos la façana, senyoria -li havia indicat, mirant a dalt, el vell policia local que l'acompanyava-. Per això han hagut de muntar tots aquests paraments, per protegir els caps dels feligresos que hi assisteixen a la missa, mentre duren les obres de restauració.
Travessant la porta de l'església, s'obria davant de la vista de la jutgessa la llarga nau central, el creuer, el cimbori, la capçalera, l'altar... Tot l'edifici presentava les característiques pròpies de l'art gòtic més ortodox, encara que es tractava en realitat d'una construcció del principi del segle XX, alçada arran de l'Exposició Regional de 1909.
Els passos de la jutgessa ressonaren sobre el marbre del corredor central de la nau. Un grup poc nombrós de persones encerclava el punt on devia haver-hi el cadàver, just als peus de l'escala en espiral, que ascendia per una columna principal a un púlpit elevat de decoració senzilla. Els dos funcionaris de l'Institut Anatòmic Forense li indicaren el camí amb la mirada. Eduard Fuster, subinspector de la policia científica, vestit de paisà, ja guardava els seus estris en un maletí metàl·lic i es desprenia dels guants de làtex. A prop, asseguts en un banc, a una certa distància, un membre de la policia judicial, una dona molt jove, prenia declaració al pare rector de la congregació de Sant Doménec a la ciutat.
L'olor de putrefacció del cadàver es feia present abans de pujar al púlpit, confosa entre la pertorbadora aroma de l'encens sacramental i de les nombroses flors que omplien l'altar.
-El difunt era fra Josep Martí; dominic. Deu ser-hi, si més no, setanta-dues hores mort; des del vespre de dimecres 29. El rector, el frare que hi ha amb l'agent Sara Pínter, havia denunciat la desaparició just ahir -va avançar el subinspector Fuster mentre li oferia una màscara profilàctica-. Precisament ha sigut l'olor de putrefacció que ha delatat la presència del cadàver, en un casament, aquest matí. Alguns feligresos, en acabar les noces, han avisat de la fetor insuportable.
-Tens cap hipòtesi? -va sol·licitar la jutgessa.
-És una mort violenta, no hi ha dubte. El coll del cadàver presenta una laceració important amb algunes erosions i una marca circular, més intensa, per la laringe. El cos és disposat d'una forma artificial; amb les mans juntes, plegades. Entre els dits penja una cadeneta daurada amb una petita medalla d'or.
La jutgessa va pujar els dotze graons de l'escala de caragol que menava a dalt de la trona de predicar. Es protegí la respiració amb la màscara profilàctica, que se sostenia amb una mà. En aquells moments, va lamentar haver dinat, perquè l'estómac se li començava a descompondre abans fins i tot de poder veure el mort.
El cos inert era el d'un home vell, prim i de cabell escàs, de talla mitjana. Vestia un pantaló senzill de color gris fosc i una camisa també grisa, sense alçacoll, de màniga curta, molt destenyida. Les sandàlies negres semblaven canviades de peu. Es tractava, segons que li havien comunicat per telèfon, d'un pare predicador dominic jubilat, que feia encara algunes tasques pastorals i educatives com a tutor d'adolescents en un col·legi de la congregació. Com li havia avançat Fuster, era disposat de manera no natural, mig assegut en la base del púlpit, amb el cap lleugerament inclinat a l'esquerra, sostenint entre les mans plegades una medalleta amb una creu en una cara i en l'altra, la imatge d'alguna santa. El coll presentava una marca morada que el voltava, com un collar irregular, fet segurament en escanyar-lo amb una corda, i també presentava una marca violàcia més intensa en la base de la laringe, que podia ser produïda pel nuc de la corda, o també per un colp sec. Els ulls oberts, mig descompostos, del mort miraven l'eternitat com espantats encara; de la boca relaxada penjava una purulència groga.
-Has fotografiat la medalla? Potser les imatges ens podran ajudar a esbrinar alguna cosa...
-Ja ho he fet. La imatge de l'anvers no la conec... No ho sé. Ho comprovaré. Per l'altra banda, a la creu, hi ha una empremta parcial. Haurà notat, senyoria, que el cadàver té les sandàlies canviades de peu -va dir el subinspector Fuster, que ja havia coincidit amb la jutgessa altres vegades i que coneixia de sobres la mania que tenia d'interposar-se en aspectes de la investigació que no el concernien-. També he fotografiat aquest detall.
-Supose que també has fotografiat les ulleres? -va inquirir la jutgessa.
-Les ulleres? -se sorprengué abrusat Fuster.
-Té dos hematomes petits en els laterals del pont del nas i un petit tall enmig. Li degueren caure mentre forcejava amb l'assassí. Són a fora, sota la bastida metàl·lica, entre la bardissa. Espere que ningú no les haurà tocades encara.
La jutgessa va descendir del púlpit i va inspeccionar amb la mirada la basílica, després va anar al lloc on la jove investigadora de la policia judicial prenia declaració al pare rector.
-Era un bon cristià, un dominic pietós, savi, d'actitud exemplar; tothom se l'estimava. No m'ho puc explicar... -es lamentava el sacerdot.
-Aleshores, era jubilat, però encara feia missa -va inquirir l'agent Sara Pínter, de la policia judicial, mentre apuntava sense parar en el seu quadern, com una estudiant de primera fila.
-Els sagraments sacerdotals no es perden amb la jubilació. La fe no es jubila.
-Clar... Així és que va fer missa encara dimecres, a les huit de la vesprada, horari d'estiu; i degué acabar a tres quarts de les nou, si no va estar-se confessant encara una estona...
-Això és... més o menys.
-Quanta gent hi podia haver?
-Finals de juliol i entre setmana... La senyora Antònia i la seua germana, són de missa diària... Són molt velles. Potser també la senyora Rosa Font, amb la seua criada... Potser algú més. Tot açò és un autèntic trastorn.
