Una de les aules de tercer de Primària del col·legi públic Platero y yo d'Aldaia s'alçava dilluns de matí amb cançons populars. «Ara són dies de Pasqua, que són dies de jugar, d'empinar el catxerulo i després a berenar», sonava a les 10 del matí en una classe plena de xiquets i xiquetes.

Era el dia del taller de catxerulos, com ja és una tradició en les festes de Pasqua des de fa 15 anys. Així ho conta Antonio Rz. Casaña, un artesà de l'Horta Nord que, des de 1983, es dedica a l'art dels «avions de Pasqua» i que, des de 2004, ho du a terme també en les escoles.

Dilluns fou el torn a Aldaia, a una classe de 25 alumnes. «Agafa eixe color! Ara que ja he acabat el meu, ajudaré a fer els catxerulos que falten», deia Julio, un dels xiquets de la classe.

Emocionats és poc per a definir com estava l'alumnat mentre creaven els seus exemplars. «Quan fan volar els catxerulos és màgic. No saps quina alegria produïx veure els xiquets volant-lo i la il·lusió que els fa», diu Antonio Rz. Casaña. «No em faré ric, però tinc el cor ple», sentenciava.

«No s'ha de perdre»

Casaña és de Moncada, a l'Horta Nord. Allà va començar tot. «Jo tenia un xicotet quiosc i un dia comencí a fer catxerulos com a afició i, a poc a poc, vaig anar millorant la tècnica». Primer els feia de canya, conta. Després va anar descobrint noves formes d'armar els objectes fins a aconseguir un sistema de model plegable.

Seguidament es traslladà a Alaquàs i, d'allà, al poble veí, Aldaia. Des d'aleshores no ha parat de fer creacions artístiques al més pur estil tradicional valencià al seu xicotet taller, que no s'atura durant tot l'any. Segons explica, Pasqua és l'època dels catxerulos al territori valencià, però també es volen per tot el món en diferents moments de l'any. Per això, ell sempre té treball. «M'agrada innovar i renovar les tècniques. La tradició també ha d'evolucionar amb el temps, però mai s'ha de perdre», diu l'artesà.

En este sentit, el «catxeruler», que ja té setanta anys, fa menció a les noves generacions. Encara que ell està «fort com un roure», destaca la importància que hi haja una regeneració en l'art i que mai no es perda. «En un poble amb tanta tradició artesana com Aldaia, amb el palmito, no ens podem permetre que volar el catxerulo es perda».

Tot i que amb el pas del temps ixen noves formes de diversió „Casaña admet que les noves tecnologies i les consoles estan fent molt de mal„, l'artesà defensa el valor que tenen els jocs tradicionals que «ens conviden al carrer, que ens agermanen i ens fan crear bons records». En el seu cas, viu «molt pagat».

«Tu saps el que és veure els xiquets un dia de Pasqua pel carrer amb el seu catxerulo? La il·lusió als seus ulls acaba sent la teua», diu. I continua, «quan em veuen caminant pel carrer i em saluden: 'Antonio, mira!', jo ja n'estic més que satisfet». I amb el somriure d'aquell que fa el que l'apassiona, Antonio nuga l'últim catxerulo que acaba de crear.