Va succeir aquesta història en temps remots, quan la saviesa era sovint confosa amb la bruixeria i perseguida pels poderosos i per les religions, quan la vida d'homes i dones valia molt poc i per a guardar-la convenia sovint passar desapercebut.
Lluna era una xicota jove, quasi encara una xiqueta, de pell bruna i cabell negre com la nit. Era prima i àgil, perquè estava acostumada a córrer entre els arbres i de vegades sobre ells quan l'ocasió així ho requeria. La seua aparença era la d'un animalet espantat, però quan et mirava des del fons del carbó dels seus ulls sabies que dins d'ella s'amagava una tremenda força.
Vivia amb sa mare en el cor del bosc de Gàrgala, en l'interior d'una cova de molt difícil accés, l'entrada de la qual, oculta per la vegetació, era absolutament invisible des de l'exterior si no en coneixies prèviament l'existència. Sa mare coneixia tots els secrets de les herbes del bosc, tots els seus poders medicinals i Lluna suposava, encara que mai n'havien parlat, que aquella era la raó que visqueren allí, allunyades d'Arània, la ciutat més pròxima, perquè per a molta gent la saviesa i els coneixements de sa mare podien ser considerats com a bruixeria i en aquella època a les bruixes les cremaven en la foguera. El bosc de Gàrgala estava travessat per nombrosos camins, sendes i atalls que el convertien en un lloc en què era molt fàcil perdre's si no el coneixies molt bé o te n'eixies del camí principal que conduïa a la ciutat, però Lluna transitava per ell com ho fas tu pels carrers del teu barri, perquè allí havia nascut i coneixia cada racó, cada rierol, cada arbre del bosc i fins i tot coneixia molts animals a qui posava nom i amb els quals es comunicava amb paraules secretes que ni tu ni jo coneixem ni coneixerem mai.
L'interior de la cova era un lloc meravellós en el qual no feia ni fred ni calor, vull dir que si a l'exterior l'hivern era cru, dins s'hi estava bé, i si era l'estiu el que fora d'ella agostava els camps, dins de la cova s'estava bé i fins i tot fresquet. M'agradaria moltíssim mostrar-te l'interior de la cova perquè sé que t'encisaria, però crec que encara que algun dia tu i jo viatjàrem junts al bosc de Gàrgala, mai no aconseguiríem trobar-ne l'entrada. Al llarg dels anys la mare de Lluna havia aconseguit fer de l'interior de la cova un habitatge molt més acollidor i còmode que la immensa majoria de les cases de la ciutat. Lluna tenia un bell llit fet de fusta i cobert per les pells dels animals que caçaven i que després es menjaven en una tosca taula que elles mateixes havien construït, així com tots els altres mobles que poblaven els diversos racons del refugi. Per increïble que et puga paréixer, fins i tot tenien prestatgeries cobertes de tota mena de llibres que al llarg dels anys sa mare havia anat aconseguint a la ciutat o canviant-los per altres productes als caminants i viatgers que travessaven el bosc. Molt poca gent sabia llegir en aquella fosca època i menys encara les dones, que eren allunyades de la cultura pels homes i per la duresa de les seues vides, però la mare de Lluna va aprendre a llegir de xiqueta ningú sap com i va ensenyar Lluna des de molt xicoteta, de manera que les dues sabien moltíssimes més coses que la majoria de les persones d'aquella època. Lluna caçava, pescava al riu, arreplegava fruita i llenya al bosc, fabricava boniques cistelles amb vegetals trenats que després venien o canviaven a la ciutat els dies de mercat, conversava amb els animals i els contava històries que llegia als llibres de sa mare o que s'inventava. No tenia, doncs, temps per a avorrir-se ni trobava a faltar res en el que tu estigues pensant.
Els últims temps estaven sent especialment durs. La fruita escassejava al bosc i cada dia resultava més difícil trobar quelcom comestible; també els animals fugien cercant desesperadament aliment i les trampes amb què les nostres protagonistes caçaven estaven sempre buides. Pescar resultava igualment difícil pel fet que pel riu a penes baixava aigua i per a arredonir la situació Lluna i sa mare trobaven cada vegada més gent deambulant pel bosc a la recerca desesperada dels aliments que no podien aconseguir a la ciutat. Molts s'havien quedat sense els seus treballs als camps perquè a causa de l'absència de pluja les collites s'havien perdut. Altres, encara que tenien diners, no podien comprar res perquè no hi havia res per a comprar. Així, famílies senceres començaven a abandonar-ho tot creient que al bosc seria més fàcil sobreviure.
Lluna, en despertar cada matí a la seua cova, eixia corrent a l'exterior amb l'esperança de trobar-se el sòl humit i poder respirar les fragàncies que el bosc regala quan se sent acarcanyat d'aigua. Però sempre hi trobava els arbres ressecs que semblaven demanar ajuda amb les seues branques retorçudes com si foren braços.
Un dia Lluna va trobar un pardal mort davall del vell roure que ocupava el centre del seu racó favorit, on solia asseure's quan llegia els llibres de sa mare. Va parlar amb els escassos animals que van anar aquell dia a escoltar les seues històries. Tots estaven molt preocupats i dèbils; fins i tot una cérvola jove li va contar que aquella nit el seu xicotet fill havia mort perquè no el podia alletar. Al riu, els peixos començaven a morir per desenes als tolls que quedaven, boquejant desesperats a la recerca d'aigua on poder respirar.
Lluna s'alçà del tronc en què s'havia assegut quan va començar a caure el sol entre els arbres i es va dirigir pensativa cap a la cova.
-Açò no pot continuar així -pensava-. Quelcom molt estrany està passant i he d'esbrinar per què la pluja se n'ha anat.
Va decidir que passaria tota la nit buscant entre els llibres una explicació al rar fenomen que estaven vivint. Abans d'entrar pel secret forat mirà el cel i va contemplar apesarada que sense núvols fins i tot el capvespre era molt menys bonic.
En acabant de sopar i sense dir res a sa mare es va tancar a la biblioteca i va buscar tots els llibres que parlaren del bosc de Gàrgala, d'aigua, de núvols, de meteorologia i fins i tot un llibre molt antic i mig trencat que parlava de sortilegis estranys, fórmules màgiques i llunyans misteris. No va dormir en tota la nit, però tampoc va trobar res que projectara un poc de llum sobre el problema.
Quan la claredat del dia començava a filtrar-se entre la vegetació que amagava l'entrada de la cova, Lluna va recordar un personatge estrany a qui temia i respectava tot el bosc. Era una vella dona d'edat incalculable que habitava a l'interior d'un arbre centenari i colossal, les arrels del qual s'estenien sobre la terra molts metres al voltant d'ell. Vestia sempre de negre i portava la cara tapada amb un vel. Tot el món li deia Morgana, com la famosa bruixa de la llegenda; o potser fora ella mateixa...
Lluna es va armar de valor i va decidir, malgrat la por que li causava, que aniria a visitar Morgana perquè podria ser que ella, des de la immensa saviesa i el poder que tots en el bosc li atribuïen, sabera com fer que tornara la pluja o, almenys, poguera informar-la del que havia passat.
