-Raimon, ja n'hi ha prou! T'he dit mil vegades que no mires la tele abans de fer els deures!
-Però mare, si estan fent Spiderman! Espera que acabe i ara em posaré a fer la faena per a demà.
-D'això, res. -I la mare va apagar el televisor. De sobte, la pantalla es va ennegrir tant com la bandera d'un vaixell pirata, i l'home aranya va haver de deixar per a un altre dia la lluita amb el roí que li tocava.- A més, has de llegir el llibre que t'han posat a classe!
Raimon, amb el cap mirant a terra i els punys tancats, tan enfadat que s'enfilava per les parets, remugava per allò que considerava una injustícia. De sobte, va tenir ganes d'encendre la tauleta digital o la videoconsola, i de comentar-ho tot amb els seus amics pel Whatsapp, però quan ja estava a punt de fer-ho, va pensar-s'ho millor -de segur que a sa mare no li faria cap gràcia!-, i va decidir deixar-ho córrer.
-No hi ha dret! Sempre igual! -I va tancar d'un colp la porta de la seua habitació.- Veges tu, i ara m'he de llegir un llibre. Quin rotllo. De segur que serà avorridíssim, una vara com tots els llibres que ens posa el mestre Culdegot -havien posat aquell malnom al professor de llengua per les ulleres tan grosses que portava-. Doncs, hala, no em dona la gana llegir-lo!
I tot rabiós, com si li picaren mil puces, va obrir la finestra i va llançar-lo al carrer des del quart pis on vivien. Però el llibre, en lloc de caure en picat a terra, va alçar el vol, i amb les pàgines obertes començà a planar com si fora una gavina majestuosa. I, com si tal cosa, va aterrar tan feliç en un camp ras ple de brossa i deixalles que hi havia al costat de la casa d'enfront. Amb els ulls més oberts que un mussol, Raimon estava tan al·lucinat que no s'ho acabava de creure. Però, xe, sense dir ni pruna, agafà la porta del pis i se n'anà escales avall, com si estiguera tan boig com la seua gata Tilda. Corrent corrent no hi va veure la veïna del tercer -una dona ben antipàtica, tot s'ha de dir-, i de ben poc no hi hagué un desastre, perquè va quedar-se tota tremolosa amb una dotzena d'ous ballant-li a les mans.
-Raimon, Raimon! -cridava sa mare, quan havia vist de refiló un llamp que pareixia un xiquet llançat cap a la porta-. Açò no està clar, açò no està clar -deia per a ella mateixa, tota pensarosa, després de veure que ni de xamba li havia fet cas-. Quan vinga son pare aquesta nit ja ho enraonarem els tres. A veure si aconseguim que el nostre fill pose el cap en una cadira, i deixe de fer el borinot d'una volta.
Des de la porta del carrer no es veia el llibre, perquè havia anat a parar darrere una paret que queia a trossos, tota plena de cartells, de corets dibuixats i de grafits. Així, com si res, amb tota la precaució del món, Raimon va traure el cap i va mirar dins aquell pati que estava al descobert. Com si la festa no tinguera res a veure amb ell, el llibre estava ben tranquil, descansant, qui sap si de l'esforç volador, entre unes herbes.
A poc a poc, Raimon va acostar-se al llibre. Estava obert de bat a bat, i ni un bri de vent movia els fulls.
El xiquet va quedar-se mirant aquelles pàgines i la sorpresa, com una llebre, va saltar-li de sobte:
-Ui, si té les pàgines en blanc! -Per assegurar-se'n, va agafar el llibre amb les mans i començà a passar, un poc nerviós, un full darrere d'un altre, i no hi va trobar cap cosa escrita.- No hi ha ni una sola lletra!
-És clar, tros de suro, si no hagueres llançat el llibre! -va dir una veueta, que Raimon no encertà a endevinar d'on venia.-De segur que el televisor no l'hauries fet volar per la finestra!-I a més, a tu què et fa, si no t'agrada llegir ni els cartells de les pel·lícules! -retrucava una altra veueta, des de qui sap on.
-Això, això! De segur que escrius amb faltes d'ortografia i que no saps fer la o ni amb un canut! -cridava algú amb veu estrident.
-Ha, ha, ha! -reien una pila de veuetes alhora.
Raimon, torbat per moments, mirava cap a un costat i a l'altre, més cec que un talp.
-Qui... qui qui qui sou? -encertà a dir tot esporuguit.
-Mireu, si sembla un pollastret que té por que el posen a l'arròs! -tornà una altra veu-.
I de nou, totes les veus juntes morint-se de riure:
-Ha, ha, ha! Quin xiquet més ignorant!
I al mateix temps, començaren a saltar, entre la brossa, un muntó de diminuts puntets negres que semblaven formigues.
-Mira, babau, no t'espantes. Nosaltres som les lletres, les que fem que el llibre existisca. Sense nosaltres no hi hauria ni llibres, ni cultura, ni res de res -era la lletra a, que, com que era la primera, sempre estava acostumada a anar al davant.
-Bon discurset, bon discurset! -li seguia el fil l'espavilada de la h, que, com que ningú no la pronunciava, totes li deien de malnom la Muda, encara que xarrava pels colzes-. Explica-li ara que per la seua culpa aquest llibre ha deixat d'existir, i ja no podrà divertir-se amb ell ningú més. Va, explica-li-ho!
-Xiqueta, però què ha d'explicar-li la saberudeta aquesta, si ja li ho has dit tu tot! -era la l, la lletra preferida dels xinesos-. Sempre igual, ai, amb vosaltres no es pot anar a cap lloc!
-Perdoneu-me una miqueta -encertà a dir, balbucejant, com pogué, Raimon-. És de veres això que dieu, que el llibre ja no existeix per culpa meua?
-Doncs sí, ves per on -ara el torn de la i, a la qual sempre li agradava posar el punts allà on tocava-. Cada volta que un xiquet o xiqueta maltracten un llibre, el trenquen, o, com tu, el llancen per la finestra, aquest desapareix del món dels llibres, i tot allò que el llibre contava és com si mai no haguera sigut realitat.
