Era un d'aquells dies en què d'entrada no ha de passar res d'interessant, però que més tard, quan ja no t'ho esperes, acaba passant gairebé de tot. L'agost és una època ideal per a aquests dies tan peculiars, i aquell era un dia de ple mes d'agost. Els Hooper -en James, a punt de fer-ne setze; la Peg, catorze, i en Robin, tretze- no tenien escola, però s'estaven a casa. Els seus pares havien marxat de viatge a França i a Itàlia amb cotxe.
L'avi s'estava amb ells, «per vigilar-los», tal com havien dit els pares, tot i que la Peg no deixava de tenir la sensació que eren ells qui vigilaven l'avi, i sobretot ella, que pensava que ho feia més que no els dos nois. I no és que això li importés, perquè s'estimava molt el seu avi, en Richard Hopper, un professor d'història jubilat que ara es dedicava a escriure llibres. Actualment n'estava fent un de molt llarg i molt avorrit sobre William Pitt i el duc de Newcastle. L'avi tenia més de setanta anys, cabells blancs i unes celles molt maques, i com que fumava amb pipa feia sempre una olor molt forta de tabac. Tot i l'edat, a la noia li feia l'efecte que els nets s'entenien més amb l'avi que no amb el pare. No se'l veia mai enfeinat ni preocupat, i no parlava mai de diners. A més, tot i estar escrivint el llibre a l'habitació que quedava al damunt d'on eren, a la part de darrere de la casa, no s'enfadava mai si els nois feien molt d'enrenou.
A la planta baixa, al costat de la cuina i de la porta d'entrada de darrere, hi havia una sala de jocs molt gran només per a ells. Tenia tot el mobiliari atrotinat i fet malbé, i d'aquesta manera no s'havien de preocupar per tenir-ne cura. El moble principal, i el més utilitzat, era un armari grandiós ple a vessar amb tot de coses: joguines velles, llibres que feia anys que no llegien, raquetes de tenis amb el cordatge mig trencat, i trastos i andròmines de tota mena. Un altre avantatge d'aquella habitació era que no havies de passar per la porta si volies sortir al pati, perquè a la paret del costat hi havia uns finestrals enormes que s'obrien com si fossin portes i que t'hi duien directament. Era una passada!
Aquella tarda concreta -poc després d'haver dinat carn freda amb amanida i un púding d'estiu-, els finestrals estaven oberts de bat a bat, però els tres nois s'havien quedat a casa. La tempesta no era tan forta com feia una estona, quan havien caigut un fotimer de llamps i trons, però encara tronava i llampegava a la vora. Amb aquell temps no era bona idea sortir fins que hagués parat del tot. En James, que era un fanàtic del tenis, s'estava dret a prop de la finestra practicant el servei, jugant només amb la raqueta i sense fer servir cap pilota. Tenia un posat ridículament seriós. En Robin s'estava estirat tan llarg com era en aquell sofà abonyegat i fet malbé llegint un llibre sobre astronomia o viatges espacials, o sobre qualsevol cosa d'aquest estil. Estava tan obsessionat amb tota aquella murga que només retornava a la Terra durant els àpats. La Peg seia davant d'una tauleta de cara a la finestra provant d'escriure un poema, cosa que feia sovint quan havia de quedar-se a casa.
No se n'acabava de sortir. La tempesta havia decidit tornar-hi amb una tronada sobtada i ben forta, que li va fer aixecar el cap:
-Oh, calla d'una vegada! -va exclamar amb veu aspra.
-Ningú ha obert la boca -va respondre en James entre sacada i sacada.
- Parlo d'aquesta maleïda tempesta. Necessito concentrar-me.
En James va començar a servir una altra vegada.
-Un nou poema? -va preguntar amb to foteta. I, com que la Peg feia veure que no el sentia, va continuar:- Un altre sobre com voler ser un arbre?
-Doncs calla tu. -La Peg l'hi va deixar anar no gaire enfadada. Volia donar per acabada la conversa perquè, de fet, aquell poema parlava d'un arbre, encara que no anés de voler-ho ser. Li costava concentrar-se perquè la tempesta continuava, tot i que ho feia amb menys força i semblava que ja llampegava més lluny.
Llavors va ser en Robin qui la va interrompre. Acabava de llegir alguna cosa que l'havia deixat esbalaït.
-Si agafes un polsim d'una nana blanca, pesa moltíssimes tones. És al·lucinant!
Malgrat que gairebé no se l'escoltava, en James va creure que havia de dir-hi alguna cosa.
-No pots agafar un polsim d'una nana.
-No siguis poca-solta -li va dir en Robin-. Jo no he dit això. El que vull dir és... M'estàs escoltant?
-No.
-Jo tampoc -va dir la Peg, encara que no era del tot cert. Però el que hauria volgut és que callessin tots dos.
Ara bé, quan en Robin volava per l'espai, no es podia quedar sense dir res.
-Una nana blanca -va començar amb parsimònia- és una petita estrella, vella i molt i molt pesada. Tan sols un polsim, una culleradeta, pesa moltíssimes tones. -Li agradava tant tot allò que es va posar a riure.- Una petita part, de la mida d'una ungla, et deixaria ben pla. -Va tornar a riure.- Dins dels àtoms no hi cap res més i estan tots comprimits. Que bo!
Per a la Peg, allò ja passava de la ratlla.
-Què té de bo?
-Ei, mireu! -va cridar en James a mig fer un servei.
En Robin s'havia enfadat amb tots dos.
-D'acord, d'acord, d'acord. No us interessa. Però a mi sí.
I va continuar llegint.
Però com que ara era ell el que volia silenci, en James i la Peg van començar a provocar-lo.
-Cent milions d'estrelles a la nostra galàxia -va dir en James amb una cantarella.
La Peg no va poder evitar d'afegir-s'hi amb el mateix to.
-I milions i milions de galàxies. -I després, amb una veu de fàstic, va afegir:- Buf!
Això va fer saltar en Robin.
-Per què buf? L'univers és immens. I punt.
-És massa gros -va dir la Peg-. I fa fàstic i por.
-Ho dius només perquè et fa sentir que no ets ningú.
Ara va ser la Peg qui va saltar.
-I tu ho dius perquè t'encanta l'astronomia, els viatges espacials i aquesta llauna. En qualsevol cas, jo soc algú. Soc la Peg Hooper, de Laurel Lodge, Mitchling, Wiltshire, Anglaterra, planeta Terra.
-Deixa-ho estar, Peg -va fer en James.
Va ser en aquell instant quan va començar tot. Primer es va sentir un brogit com de motors desconegut, després el cel va començar a pampalluguejar amb una llum estranya, que ni la Peg ni en Robin haurien vist si no haguessin estat mirant cap a en James i cap a la finestra.
-Un ovni! -va cridar en Robin saltant del sofà i sortint de casa disparat.
-Bufa! -va fer en James amb un to i un posat enfadats-. Què li ha picat?
La Peg va respondre vacil·lant:
-No ho sé, no ho sé, James. Però ha passat una cosa estranya allà fora, hi ha hagut un soroll i una llum.
-Deu ser la cua de la tempesta, res més.
En James no va fer ni el gest de girar-se per veure on anava en Robin.
La Peg no es volia ficar al mig d'una discussió entre els seus germans. Però tampoc volia donar la raó a en James.
-No crec que fos la cua de la tempesta. El soroll era diferent. I també la llum.
-Ximpleries -va fer en James encara enfadat, potser perquè tot i que no pensava sortir a veure-ho, no podia continuar practicant el servei.
-En Robin ja torna. I se'l veu molt emocionat.
-Més ximpleries.
-Crec que era un ovni -va anunciar en Robin gairebé cridant de tan excitat que estava.
-Un què? -va preguntar la Peg, que no tenia ni la més remota idea del que deia el seu germà.
-Un ovni. Un Objecte Volador No Identificat -va contestar en Robin fent-se el set-ciències.
