P L'educació pot ser no inclusiva?
R Podríem entendre una educació que fóra adoctrinadora, antidemocràtica, racista o antifeminista? El dret a la llibertat individual, a la democràcia, a la igualtat siga quin siga el teu origen, o la igualtat entre homes i dones està fora de tot dubte i no consentiríem «una educació» en un altre sentit. Doncs bé, l'educació inclusiva també és un dret: el d'accedir i participar en l'escola, a aprendre de manera social amb iguals... És, molt més que un principi o una filosofia que guie l'actuació educativa; és un model de suports i qualitat de vida que pren com es basa en els drets humans, declarats i assumits per l'ONU en la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. Per tant, educació, només hi ha una, aquella que és per a tots, sense cognoms i sense apartats: extraordinària
P «L'aprenentatge o està centrat en l'alumnat o no és aprenentatge vàlid»... vaig llegir en el seu blog «Transformar la escuela».
R A qui li interessen «coses» que no els afecten la seua vida, que no li emocionen, que es traduïxen en llistats inconnexos amb la realitat en la qual viu? No podem prendre com a referents un currículum, habitualment estandarditzat i descontextualitzat. Quan el disseny se centra realment en «les coses» importants que volen o necessiten aprendre, llavors es fa significatiu, és profund i continguts curriculars s'integren de forma natural.
P Si ja en el segle XVI es parlava del paidocentrisme (l'alumne com a centre), per què tardem tant (comunitat educativa, societat€) a adonar-nos? S'aplica per èpoques?
R Perquè hi ha concepcions diferents del que s'ensenya i , sobretot, del per a què s'ensenya. Cada època té un corrent filosociològic que determina part del seu pensament i del seu desenvolupament cultural. En el segle dels Drets Humans, estem en un nou renàixer de l'humanisme que posa a la persona en el centre. D'ahí el tercer pilar de les competències: «saber ser». Algunes d'estes concepcions pedagògiques s'han aplicat en diferents moments històrics (per exemple, dins del moviment Escola Nova), però esdeveniments socials i polítics van variar el seu desenvolupament. En qualsevol cas, ara regna la innovació, el món és molt més obert i transmetodològic i l'enriquiment sistemàtic de pedagogia, històricament i en l'experiència personal de cadascun, va acumulant-se i sumant noves perspectives i recursos. Opine que és necessari innovar des del diàleg constant amb la tradició educativa que ens ha portat fins ací.
P L'aprenentatge centrat en l'estudiant inclou un canvi de focus en la instrucció del professor a l'estudiant. Caminem en eixa direcció? Què fa falta?
R Absolutament. Hui no necessitem la instrucció com a portadora d'informació, perquè està més a l'abast de tots que fa un parell de dècades, és molt més horitzontal i està més democratitzada. El valor ja no està a tindre informació sinó transformar-la en coneixement vital, tècnic, de millora social... No es tracta tant de saber, sinó de ser competent amb el que sabem i utilitzar-ho com bé comú.
PTambé vaig llegir en el seu blog que «el canvi passa per mirar les diferències en termes de normalitat»€
R És evident que el normal és ser diferent. No tenim més que mirar les nostres parelles, fills o companyes de treball i veure com de diferents som. Si hi ha diferències entre nosaltres en el caminar, en el parlar o en el que ens senta bé en menjar i el que no... per què no les hi haurà en la forma d'aprendre? Dissenyar un currículum on tots tinguem cabuda és una obligació de qualsevol canvi educatiu. Personalitzar l'ensenyament no passa per individualitzar-la (procediment costós i impracticable), consistix en dissenyar lliçons a les quals cadascun es puga «agafar» de manera personalitzada al seu nivell de desenvolupament personal i curricular.
P O s'inclou o s'exclou, no hi ha terme mitjà€ És una actitud, transversal a l'escola i en la vida?
R En la meua vida sí que ho és. La metàfora és senzilla: Si vols incloure'm en el teu grup d'amics, no em convides a la festa, convida'm a ballar en ella, no em deixes fora perquè sóc arrítmic. No hi ha terme mitjà: o m'inclous o m'exclous.
P Per a una educació inclusiva fan falta més professionals?
R És necessari, essencialment per a baixar el número d'hores lectives obligatòries i poder dedicar temps a coordinació, organització i planificació. La reducció de la ràtio és una reivindicació per a la millora de l'educació inqüestionable. Però no només això. La baixada de ràtio ha d'anar acompanyada de projectes inclusius clars, amb una estructura organitzativa i metodològica inclusiva que ho argumente. Dos docents en una aula, en coordinació eficaç i en estatus de responsabilitat horitzontal (que és diferent a la idea d'un responsable i altre de suport) no solament millora l'atenció a l'alumnat, si no que obliga a la cooperació professional. Grups de docents treballant amb objectius inclusius comuns són claus.
P Quines recomanacions donaria als docents per a posar en pràctica l'educació inclusiva?
R La pràctica inclusiva és una forma de veure l'educació, un apropament a un model basat en la persona. Però això no és suficient, calen eines metodològiques.
P Als centres?
R Els centres han de llançar una nova mirada als seus projectes, els seus models organitzatius i, si ho creuen necessari, reescriure'ls sota l'òptica inclusiva. Tindre un projecte consensuat.
P I a les famílies?
R Les famílies són el pilar inclusiu. Els docents necessitem el seu suport per a iniciar el procés inclusiu. S'ha de trencar amb situacions establides i emprendre un camí d'investigació i aprenentatge continu.
