Definitivament, la gran deessa Serai no ha volgut, fins ara, afavorir la nostra marxa. Tot i que el pare va aconseguir les dues figuretes de bronze per tal que el meu cosí Unimbel i jo les deixàrem amb tota la cura sobre la pedra plana de l'interior de la cova; tot i que els homes del consell decidiren que les cases cremaren l'espígol, perquè el fum fera fugir els mals esperits, els llamps i els trons que acompanyen aquesta gran nuvolada; tot i que Unimbel i jo enlairàrem moltes vegades la falcata i l'escut per tal que tothom s'assabentara que estàvem ben disposats a la lluita; tot i que la mare s'havia rentat els cabells, la cara i les mans amb l'aigua de la cova sagrada abans de preparar-nos els queviures per a mantenir-nos sans i forts al llarg del viatge...
Res. La gran deessa no ha volgut obrir el cel de cap de les maneres, la pluja no para de caure ni un instant i les barrancades que envolten el poblat venen de gom a gom. I aquesta circumstància ens impedeix anar a buscar el camí que porta als pobles més pròxims al lloc que diuen la mar.
De tant en tant, el pare, des del brancal de la casa, mira els cims de les muntanyes i, entristit, remena el cap. Potser, ell no acabe d'entendre quina és la raó per la qual la gran deessa Serai no permet que abandonem el poblat.
Jo sí que ho sé. És clar que ho sé. La gran deessa ha sentit les meues llargues i continuades pregàries. «Permet, poderosa Serai, que, abans de marxar, tinga ocasió d'acomiadar-me de la meua estimada Alòria. No deixes, gran deessa, que el meu cor s'allunye buit i entristit. Tu que tot ho pots, empara'm i ajuda'm.»
Mon pare em trau dels pensaments.
-Belisker, fill meu, ves, busca el teu cosí Unimbel i veniu a la casa del consell.
I, en passar per la porta de la casa de la meua estimada Alòria, es produeix el que tant desitjava. Sa mare em fa un senyal amb el cap i m'indica que puc entrar-hi. Alòria està palplantada al costat de la llar. Em mira i fa un somriure. Sa mare, com qui no fa, resta a l'entrada.
-Alòria: he de marxar prompte del poblat.
-Ho sé.
-Parlaré amb ton pare i li ho diré...
-Mon pare ja ho sap.
M'empasse la saliva. Les paraules se m'enganxen dins de la gola i sent una estranya sensació. Voldria dir-li tantes coses alhora!
Alòria m'agafa les dues mans, se les acosta als llavis i deixa caure un bes suau, molt tendre, en cadascuna de les conques.
-T'esperaré, Belisker.
-Tornaré. Et promet que tornaré per tu tot just s'acabe aquesta guerra.
Abans d'arribar a la casa del meu cosí, els primers rajos de sol travessen els núvols i la pluja es perd més enllà de les muntanyes. Mire la cova i, des del fons del cor, done gràcies a la gran deessa.
-Unimbel -li dic al meu cosí-, agafa les pertinences i anem a la casa del consell. La gran deessa de la cova permet que marxem de seguida.
Els membres del consell ens esperen a la porta de la casa on, sovint, solen reunir-se per parlar de les coses més importants, per exemple, un naixement, el pas d'un xiquet a home, un casament, una mort o, com ara, l'acomiadament de dos homes joves -el meu cosí i jo- que marxen amb l'exèrcit del cartaginés contra uns altres estrangers, que s'anomenen romans, nascuts, segons diuen, en unes terres molt llunyanes.
Mon pare i els altres consellers ens han contat algunes coses dels cartaginesos. Asseguren que vingueren de l'altre costat de la mar -tot i que ningú de tots nosaltres sap com és la mar-, que al capitost que els condueix li diuen Hanníbal i que aquest té un germà de nom Hàsdrubal. Diuen que la nostra gent mai no els ha vistos amb bons ulls i, més d'una vegada, els homes han pres les falcates i els escuts i han baixat a les valls per tal de lluitar contra alguna de les seues quadrilles. Però ara, aquesta gent cartaginesa té molta força, molt de poder. Per això, han disposat que els joves dels poblats agafen les armes i lluiten al seu costat.
A penes arribaren les primeres notícies del que havien ordenat els cartaginesos que mon pare va decidir que el meu cosí i jo, els dos homes joves del poblat, fugírem durant un temps i ens refugiàrem entre els racons de les muntanyes. Però, el terrisser Buztin que, sovint, ve al poblat amb el seu ase, va contar que els cartaginesos, ningú no sabia com, estaven assabentats bastant bé de la quantitat de joves que podia haver-hi a cadascun dels poblats i botaven foc a les cases dels que amagaven la veritat i deien no tenir joves per anar amb les seues colles.
-I, fins i tot, han arribat a matar uns quants consellers, dones i xiquets allà on la gent s'ha entossudit -va rematar el terrisser.
Aquesta circumstància va fer que el consell es reunira i valorara què s'havia de fer. A la fi, consideraren que més valia perdre dos braços joves durant un temps que no les cases i, potser la vida, de la resta de la gent.
Pocs dies després, arribaren uns cartaginesos ben armats que venien acompanyats d'un home barbut. Els cartaginesos no sabien parlar com nosaltres, emperò, l'acompanyant parlava per la seua boca.
-Que s'acosten els joves -va dir de colp el de la barba.
I una vegada el meu cosí Unimbel i jo ens hi presentàrem, un dels cartaginesos ens va mirar de dalt a baix, ens va prémer els braços i les cames i va donar cabotades d'assentiment. Tot seguit, el barbut va preguntar si sabíem emprar la falcata i l'escut.
Aleshores, mon pare va contestar dient que no hi havia cap home al poblat que no fora ben capaç de tallar-li el coll o travessar-lo amb la falcata si així s'ho proposava.
Però, el de la barba, potser perquè va sentir por, no va contar res als cartaginesos. Tan sols va balbucejar:
-Aquests dos joves es presentaran al camí ample d'ací a tres dies.
I, de seguida, marxaren.
Encara és nit tancada que mon pare, ma mare i la mare del meu cosí Unimbel ofereixen el millor pollastre a la gran deessa de la cova. La mare del meu cosí també vol oferir-li'n a una altra deessa que li diuen Àrtemis. Aquesta la portaren uns homes comerciants que compraven oli i vi i solien vendre tot tipus de terrissa; però, mon pare diu i sentencia:
-Aquesta deessa no té poders.
I ho diu perquè, quan el pare d'Unimbel va marxar a protegir dels robatoris els camps de la vall i l'aigua dels pous, s'encomanaren a aquesta Àrtemis i el pare d'Unimbel i un altre home del poblat aparegueren morts i degollats l'endemà mateix.
A penes ix el sol que el meu cosí i jo ens posem en marxa. Tota la nostra gent resta quieta i clavada a les pedres que protegeixen el nostre poblat.
De cua d'ull veig mon pare, ma mare, la mare d'Unimbel... M'ature com si volguera nugar-me bé les sandàlies i, en aquesta posició, aconseguisc veure la meua estimada Alòria entre son pare i sa mare. Acluque els ulls per tal de veure-la millor i m'adone que té els ulls brillants com l'aigua de pluja. Voldria cridar ben fort el seu nom. Tan fort que la paraula Alòria retrunyira com ho han estat fent els trons durant aquests dies entre les muntanyes dels voltants...
El meu cosí em diu:
-Caminem, Belisker. Si arribem tard, vindran a buscar-nos.
Una estona després, més enllà del barranc, el nostre caseriu s'esborra entre les pedres de la muntanya.
