Prop de Xixona, si anem cap a Alcoi, ens trobem amb la serra de la Carrasqueta, una serralada coberta de pins i carrasques que a l'hivern, quan és colgada per la neu, ens anuncia a tots l'arribada del fred.
Per aquesta serra vivien des de feia molt de temps el compare llop i la comare rabosa. Tots dos havien estat molt bons amics des de sempre, encara que tenien caràcters ben diferents. Compare llop era gran i fort, però excessivament càndid al costat de la rabosa, perquè la comare, més petita però més astuta, sagaç i manifassera, com tots sabem, li l'havia feta més d'una vegada.
És cert, en un parell d'ocasions el compare llop, que en realitat era un bonfarem, havia estat burlat per les manyes i malícies de la rabosa, que era una ferramenta de pronòstic reservat. Els vells dels nostres pobles encara recorden l'estratagema del bateig de les tres suposades rabosetes -Comencilla, Mitgencilla i Rematancilla- mitjançant la qual la comare rabosa es va menjar una gran gerra de mel que el compare llop guardava dins la seua cova. Allò fou molt anomenat!
Des d'aquell dia, compare llop desitjava venjar-se'n i es calfava el cap pensant com s'ho faria per tornar la mala faena a la seua traïdora amiga. Però per més voltes que hi donava, tan sols se li ocorria una solució definitiva.
-Aquesta raboseta me la menge jo. Li tire un mos al coll i me la menge, ja ho crec! -feia el llop confiant en les seues forces.
Decidida la sort de la seua comare, el llop la va començar a espiar fins que va descobrir on vivia, i una nit va tocar a la porta de casa de la raboseta.
-Raboseta, obri! -va fer el llop amb veu amistosa, però amb la idea de menjar-se-la de seguida que obrirà.
-No, que tinc molta son -respongué la rabosa, astorada de veure que el llop sabia on era sa casa.
Un parell de vegades més va venir el llop amb la mateixa cançó de «raboseta, obri», però sempre es trobava amb el mateix resultat. Fins que un dia va canviar de tàctica i, com que sabia que les raboses són molt goloses, li va dir l'ambaixada següent:
-Raboseta, vols venir demà amb mi a la fira de Cocentaina? Mira que m'han dit que hi ha de tot: dàtils, ametles i pinyons ensucrats, galetes de sucre... eh? Què et pareix?
La comare rabosa, que va sentir tot allò, no ho va poder evitar i va dir que sí. Després preguntà al llop:
-I a quina hora vols que hi anem?
-Cap a les quatre de la vesprada -respongué el llop molt satisfet, tot considerant que aquesta volta no se li escaparia.
No caldrà que us diga que la rabosa ja suposava quines intencions portava el seu compare i, l'endemà, encara no eren les tres i ja se n'havia anat a Cocentaina tota sola. Va passejar per la fira i va comprar dàtils, pinyons i una cassola gran de fang. Fet això, ràpidament se'n tornar a Xixona, però a mitjan camí veié de lluny que el llop venia per la mateixa senda. La comare rabosa s'espantà molt: «Oh! Ja ve el llop! Ai, Mare de Déu! Ara se'm menja. I què faré jo? Ja ho sé: em posaré davall la cassola i així no em podrà veure».
El compare llop passà pel costat de la cassola i, com que era un tros de collera i un cap sense ulls, quan la va veure, va dir:
-Xe, que cansat estic! Descansaré aquí, assegut damunt d'aquesta penya tan lluent.
El llop es va seure damunt la cassola i la rabosa, quieta, quieta, que ni alenava. Així va passar una llarga estona fins que el llop pegà dos badalls i se'n va anar. Llavors la comare alçà la cassola espaiat, mirà, i quan va veure que el llop ja tramuntava, isqué corrents i se'n va anar a sa casa de pressa.
El capçana del llop arriba a Cocentaina i vinga de mirar per veure si trobava la seua víctima. On es devia haver ficat la raboseta? Això no podia ser! Probablement no hi devia haver vingut, però... i si hi havia vingut més prompte? Aquest pensament l'encengué, es va veure burlat una altra vegada i es va prometre: «En arribar a la Carrasquera, la mare, me la menge».
Arribà al carrascar on tenia la casa la seua comare i tocà a la porta amb violència. La rabosa, que s'esperava la tempesta, ja havia preparat la seua defensa: la porta era ben tancada amb puny i clau i ben assegurada amb una bona barra de fusta. A més a més, havia omplit d'oli la cassola i l'havia posada al foc, davall la ximenera. Així, ben tranquil·la, escoltà la veu del llop que ordenava:
-Raboseta, obri!
-No, no, que te'm menjaràs -contestava la guieu reposadament.
Per tota resposta, el llop es llançà contra la porta, però la va trobar molt ferma. Aleshores digué a la rabosa:
-Obri o entraré per la ximenera!
-No hi cabràs, no hi cabràs! -desafiava la raboseta.
Més encés que un misto, el llop se'n pujà dalt de la teulada.
-Mira que em tiraré per la ximenera!
-No hi cabràs, no hi cabràs! -mentia la comare mentre veia que l'oli començava a bullir.
Finalment, el llop, pooom!, es va tirar de dalt a baix, va caure dins la cassola i allí es va fregir. I a partir d'aleshores, ja no li quedaren més ganes ni d'anar a la fira de Cocentaina ni de tractar-se amb la comare rabosa.
I conte acabat, per la ximenera s'ha escapat el gat.
