Fa molt de temps, hi havia un rei amb barba llarga fins als genolls, bigot arquejat, nas de picola i celles poblades. La seua aparença portava a engany i alguna vegada podia semblar bròfec. En realitat, però, era afectuós i de mànega ampla i mans foradades.
Tenia un palau al cim d'un tossalet, des d'on es dominava tot el regne: una planícia rodejada per la mar i les muntanyes, un clot d'exuberant vegetació, però totalment abandonat.
El rei Barbut era vidu, la muller s'havia mort d'un enfit de codonyat. Tenia dos fills i una filla. Un dia, amb veu emocionada, els va dir:
-El vostre pare es fa vell i les cames em fluixegen. Abans, el meu braç era de ferro, ara no arriba ni a llanderol. Ja és hora de fer-vos càrrec del regne. Per què no ho tireu a palletes i feu la repartida de les terres? Després que cadascú millore la seua part. A la palleta llarga li tocarà el rodal de la mar i a la curta, el de la muntanya.
I s'ho jugaren a palletes! Tahor, el major, guanyà l'horta. Casse, el menut, el secà. A continuació el rei Barbut, amb veu melosa, va dir a la seua filla que per a ella guardava un jove príncep i els millors consells.
Com millorar el regne? Els fills del rei no paraven de pegar-li voltes al cap... Havien sentit parlar de les proeses de Tombatossals i la seua colla i van decidir demanar-los ajut per a endreçar aquelles terres. Pensat i fet! Van enviar una descomunal carta d'invitació, de grandària proporcionada al nostre gegant, feta amb taulellets escaldats i transportats en xàvegues carregades al llom d'ases.
En rebre la carta, Tombatossals es va emocionar, i a l'instant va reunir la seua colla per dir-los:
-Ha arribat una lletra de convit del rei Barbut! Cagueme, lletrat, veges què diuen aquests taulells plens de lletres, ja saps que jo de llegimenta en sé poca cosa.
I Cagueme, calant-se les ulleres, va llegir:
«Al magnífic cavalleràs Tombatossals: Jo, el rei Barbut, vos convide a la meua cort on hi ha faenes que només hòmens com vós podeu fer. I no vos oblideu de portar els companys de la colla».
-Això quina llengua és? -digué Bufanúvols.
-Valencià del bo, del que es guarda en conserva com les llonganisses del frito per a dia de batuda -afirmà Cagueme.
-Al rei Barbut -digué Tombatossals-, alguna ceba li courà quan ens crida! Abans que trenque el dia hem d'estar llevats, llavats i amanits.
Quan les estrelles s'amagaven escarotades pel sol, la colla ja estava acomodada damunt del tossal de la Galera. Aquell carro tan particular, portava al davant dos núvols ben unflats que feien de cavalls. Bufanúvols no deixava de bufar. El tossal volava com els ocells i Cagueme, espantat, s'amagava per on podia.
En arribar al palau del rei Barbut, Tombatossals va ordenar que s'anunciara la seua presència. Bufanúvols va ser l'encarregat, i arrimant la boca al forat del pany de la porta, tan fort va pegar el bufit, que de dins van respondre amb esternuts. Quan van obrir el portaló, Tombatossals va travessar la porta tot acurrucat i a continuació la colla el va seguir.
Enmig del jardí esperaven el rei, els seus fills i la cort sencera.
-Sigueu ben aplegats a la cort del rei Barbut, esforçats barons, i al capdavant de tots, vós, capitost forçut. I ara, digueu el vostre sentir -va demanar el rei.
-Senyor rei, maneu-nos el que desitgeu, els meus punys són vostres -contestà Tombatossals.
-Jo soc Arrancapins, i per grossa que siga una soca, per a mi és com la senzilla botja.
-Soc Bufanúvols, quan tinga basca avise'm.
-Senyor rei, jo estic ací, tiroriro-tirorí... Jo soc Cagueme, faig el que puc.
Fetes les presentacions, Bufanúvols va preguntar on era la infantona de cabellera rossa.
-La infanta és a la seua cambra, enllestint una carta d'amor per al seu estimat príncep Garxolí del Senillar -va contestar el seu pare, el rei.
D'un rebot va aparéixer la infanta, i en veure Tombatossals, se li feu un nuc a la gola i intenta recular.
-No vos esglaieu, infanta, que no soc pollós ni fermater. Esbargiu la por i acosteu-vos al vostre humil servidor Tombatossals.
No era d'estranyar la prevenció primerenca de la infanta, perquè la fatxa del galifant era per a impactar... Anava vestit amb jupetí de pells d'ossos, faixa roja de llana, sarró de pells de llebres amb botons de telles de riu, camatges de pells de llops i sabatots de suro d'Eslida. En la mà portava un gran capell cendrós de cuir d'elefant, amb una flor de carabassera cosida. I, a més a més, duia una cinta amb lletres brodades que deia: «Bon pit, bon cànem».
Amb el rei pagat i complit, i tots més assossegats i contents, el monarca va començar el seu discurs:
-Salut per a tots i Déu ens la guarde. És desig d'aquesta corona que el nostre terme torne a ser bell i exuberant: ple de flors i de fruits, tot sembrat, sense cap fera, amb aigua abundosa i sense un bri de malesa...
-Perdoneu si vos passe al davant, però tot això i més es farà. Aquests terrenys secs i pelats, horta rica i esplèndida es tornarà... -va replicar Tombatossals.
-Senyor rei, em sembla que vos agradaria veure-ho tot plantat d'albercocs i tarongetes i sense cap margalló -va comentar amb ironia Cagueme.
-Però, els margallons no els arrabassarem tots... Així en quedaran alguns per fer graneres -puntualitzà Bufanúvols.
Tombatossals, un poc avergonyit pels comentaris dels seus companys, va continuar amb el cerimoniós parlament afirmant que aquell terme seria l'enveja de tots. La infantona estava captivada i Tombatossals que la va guipar li va dir:
-Ja veig que vos interessen molt els meus propòsits, i per això vos ho contaré amb tots els detalls. Arrancapins arrancarà de soca els arbres que no aprofiten. Cagueme, encendrà brosses i maleses... i amb el fum i l'olor de socarrim fugiran les serps i els llops. Quan tot s'aclarisca, jo, el vostre humil
Tombatossals, remouré terres i roques, obriré clots i alinearé les séquies que portaran l'aigua d'eixe riu que ara es perd a la mar. Amb les aigües sobrants faré un estany perquè tots els ocells aniuen i puga haver-hi cacera per a tothom... Ja veureu...! Ja veureu...!
-El rodal del costat de la mar, el que li ha tocat a Tahor, semblarà un jardí. El vostre fill major, ben content es quedarà!
El gegant s'havia llançat i res no l'aturava contant com seria de meravellós el nou regne:
-El terreny de secà del vostre fill segon no rebrà les aigües d'aquest riu, però no patiu... Darrere d'aquells tossals de ponent, hi ha una rambla que poques vegades va plena. Bufanúvols no deixarà de bufar i armar tronades i fortes pluges que l'ompliran a vessar. Jo li travessaré un tossal que empantanarà l'aigua tot l'any, i així es podrà gastar als eixuts i calorosos estius. El vostre terme, príncep Casse, també tindrà aigua per a remullar les terres i serà tan ric i bell com el del vostre germà.
El nostre heroi tenia explicacions per a tots:
-I vós, excels sobirà, des d'aquest tossal podreu admirar el mantell de verdor que arribarà fins a la mar. Un dia assenyalat al calendari, sentireu la necessitat de baixar al pla i quedar-vos-hi a viure. Des d'eixe dia, tots els anys, els vostres descendents visitaran en peregrinació divertida i emocionada aquest paratge de roques, que sempre serà el record dels seus orígens
