Títol: Quan Hitler va robar
el conill rosa
Autora: Judith Kerr
Il·lustrador: Pere Mejan
Pàgines: 296
ISBN: 978-84-9824-659-9
Preu: 9,95
Editorial: Bromera
Anna tornava d'escola amb Elsbeth, una xiqueta de la seua classe. Aquell hivern havia nevat molt a Berlín, i la neu no s'havia fos, de manera que les persones que s'encarregaven de la neteja l'havien arrimada als rastells i allà que s'havia quedat durant setmanes, formant tristes muntanyes grises. Ara la neu havia començat a desfer-se i hi havia bassals en tots els carrers. Anna i Elsbeth els botaven, gràcies a les seues botes amb cordons.
Les dues xiquetes portaven abrics ben gruixuts i barrets de llana i Anna també duia una bufanda. Anna tenia nou anys, però era baixeta per a la seua edat i la bufanda quasi li arribava als genolls. La bufanda també li tapava el nas i la boca, de manera que només se li veien els ulls verds i un floc de cabells negres. Tenia pressa perquè volia comprar uns llapis de colors a la papereria i ja era quasi l'hora de dinar. Però com que estava a punt de quedar-se sense alé, es va alegrar quan Elsbeth es va parar davant d'un cartell roig molt gran.
-Un altre retrat d'aquell home -va dir Elsbeth-. La meua germaneta en va veure un ahir i va creure que era Charles Chaplin.
Anna va observar els ulls vius i l'expressió severa de l'home.
-No s'assembla gens a Charles Chaplin -va dir- si no és pel bigot.
Les xiquetes llegiren el nom que hi havia sota la fotografia: Adolf Hitler.
-Vol que tots el voten en les pròximes eleccions i, si guanya, diu que pararà els peus als jueus -va dir Elsbeth-. Tu creus que pararà els peus a Raquel Lowenstein?
-Ningú no pot parar els peus a Raquel Lowenstein -va dir Anna-. Té geni de capitana... Potser me'ls pare a mi. Jo també soc jueva.
-No m'ho crec!
-Sí, també ho soc! Mon pare ens ho va comentar la setmana passada. Ens va dir que nosaltres som jueus i que no ho hem d'oblidar mai, vagen com vagen les coses.
-Però tu no vas a una església jueva cada dissabte, com fa Raquel Lowenstein...
-Perquè no som religiosos. No anem a cap església.
-M'agradaria que mon pare no fora tampoc religiós -va dir Elsbeth-. Nosaltres anem a l'església cada diumenge.
Elsbeth va mirar Anna de dalt a baix i, encuriosida, li va dir:
-Jo em pensava que els jueus havíeu de tenir el nas gran i aguilenc, però tu el tens normal... El teu germà té el nas aguilenc?
-No -va dir Anna-. A casa, l'única persona que té el nas aguilenc és Berta, la criada. I el té així perquè va caure un dia de dalt del tramvia i se'l va trencar.
-Escolta -va dir Elsbeth-: si tens el mateix aspecte que qualsevol altra xiqueta i no vas a l'església, com saps que ets jueva? Com ho pots assegurar?
-Supose -va dir Anna, després d'una pausa-, supose que és perquè ma mare i mon pare són jueus i crec que els seus pares i les seues mares també ho eren. La veritat és que no ho havia pensat mai, fins que mon pare ens ho va recordar la setmana passada.
-Jo crec que no té trellat -va dir Elsbeth-. Ni té trellat Adolf Hitler, ni tot això de ser jueus, ni res de res.
Elsbeth va arrancar a córrer i Anna la va seguir.
No pararen fins que no van arribar a la papereria. Hi havia una persona parlant amb l'home del taulell i el cor d'Anna es va desbocar en veure que es tractava de la senyora Lambeck, una veïna seua. La senyora Lambeck feia cara d'ovella degollada i deia:
-Uns temps terribles! Uns temps terribles! I cada vegada que ho deia movia el cap i li tentinejaven les arracades.
Aleshores, l'home va veure Anna i Elsbeth i els va preguntar:
-En què puc servir-vos, xiquetes?
Anna estava a punt de demanar-li els llapis de colors quan la senyora Lambeck la va descobrir.
-Però si és Anna! -va exclamar-. Com estàs, reina? I com està ton pare? Quin home tan meravellós! Jo no deixe mai de llegir les coses que escriu, tinc tots els seus llibres i l'escolte sempre que parla per la ràdio. Però aquesta setmana no ha escrit res al diari... Espere que no estiga malalt. Necessitem homes com ell en aquests temps tan, tan terribles...
Anna va esperar que la senyora Lambeck acabara i li va dir:
-Té la grip.
Aquella informació va provocar un autèntic trasbals. Feia la impressió que la persona més estimada i més íntima de la senyora Lambeck estava a les portes de la mort. Li va suggerir remeis, li va recomanar metges i no va parar de parlar fins que Anna li va prometre que li donaria, a son pare, records de la senyora Lambeck.
Des de la porta de la papereria, la senyora Lambeck encara es va girar i li va dir:
-No li dones records de la senyora Lambeck, Anna, sinó d'una admiradora -i, per fi, se'n va anar.
Anna va comprar els llapis de colors. Després, ella i Elsbeth van eixir al vent fred del carrer i es pararen a la porta de la papereria, que era on solien separar-se. Però aquell dia, Elsbeth no se'n va anar de seguida. Feia temps que li volia preguntar una cosa, a Anna, i aquella li va semblar una bona ocasió.
-Anna -va dir Elsbeth-, és bonic tenir un pare famós?
-Quan et topes amb persones com la senyora Lambeck, no -va respondre Anna, mentre caminava, distreta, cap a casa, seguida per Elsbeth, que també semblava absorta en els seus pensaments.
-Sí, però si deixem de banda la gent com la senyora Lambeck?
-Jo crec que sí, que és bonic. Sobretot perquè mon pare treballa a casa, de manera que el veiem sempre que volem...
-M'agradaria que mon pare fora famós -va dir Elsbeth.
En aquell moment ja havien arribat davant la tanca blanca de la casa d'Anna. Elsbeth s'esforçava a pensar en alguna cosa que la poguera convertir en famosa quan Heimpi, que les havia vistes per la finestra, va obrir la porta de casa.
-Per l'amor de Déu! -va cridar Elsbeth-. Arribe tard a dinar -i arrancà a córrer, carrer avall.
-Tu i la teua amiga Elsbeth -va murmurar Heimpi, mentre Anna entrava a casa-. Parleu més que dues cotorres!
El nom autèntic de Heimpi era senyora Heimpel i s'havia encarregat d'Anna i del seu germà des que havien nascut. Ara que ja eren grans, la dona s'ocupava de la casa mentre els xiquets eren a escola, però encara li agradava malcriar-los quan en tornaven.
-T'has de llevar tot això que portes -li va dir, mentre li llevava la bufanda del coll.
-Segur que no tens els peus mullats? -va preguntar Heimpi-. Si és així, ves i renta't les mans, perquè el dinar ja està quasi a punt.
Anna va pujar per l'estora gruixuda de l'escala. El sol entrava per la finestra. Des de la cuina, l'aroma del pollastre omplia la casa. Era agradable tornar a casa després de l'escola. En obrir la porta del bany, Anna va notar que, dins, hi havia un cert moviment i va descobrir el seu germà Max que tenia la cara roja com una tomata i tractava d'amagar alguna cosa.
-Què passa? -va preguntar Anna, fins i tot abans de descobrir la presència de Gunther, un amic del germà que semblava igualment avergonyit.
-Ah, ets tu! -va dir Max i Gunther va riure-. Créiem que era una persona gran.
-Què t'has amagat? -li va preguntar Anna.
-És una insígnia... Hi ha hagut una baralla tremenda a l'escola, avui: nazis contra socis...
-Què és això de nazis i socis?
-Els nazis són els que volen votar Hitler en les pròximes eleccions -va dir Max-. I nosaltres, els socis, som els que hi votarem en contra.
-Però si vosaltres no podeu votar encara -va dir Anna-. Sou massa menuts!
-Els nostres pares sí -va dir Max, enfadat.
-Siga com siga, els hem guanyat -va dir Gunther-. Hauries d'haver vist com fugien els nazis! Max i jo n'hem pogut agafar un i li hem llevat la insígnia...
