El rellotge del campanar s'havia aturat aquella matinada a dos minuts de tocar les quatre. Era diumenge i el pare Higinio se n'havia assabentat poques hores després, quan havia matinat per tal de preparar la missa d'aquell dia del Senyor. Decidí trucar a l'electricista i apel·lar a la seua caritat cristiana per tal de solucionar-ho abans de la missa. Ell era capellà, no electricista. Feia anys que havia deixat de pujar allà dalt per fer sonar les velles companyes de treball. Mentre buscava el telèfon de l'electricista perquè revisara el complex i avançat sistema electrònic a través del qual sonaven ara les campanes, rebé una altra telefonada. Era l'alcalde en persona.
L'ajuntament de la ciutat volia organitzar un minut de silenci en homenatge a una dona assassinada el dia anterior. Un crim masclista, explicà l'alcalde. El seu fil de veu elèctric, que es filtrava per l'auricular del fix de l'església, emfasitzà sarcàsticament la paraula «presumptament». La policia havia detingut el marit de la víctima mentre seia a la barana d'un dels ponts que travessaven la ciutat. No semblava voler llançar-s'hi, segons havien dit els agents. Només mirava cap avall amb la mirada perduda. Massa covard per estimbar-s'hi.
El minut de silenci havia de ser allí, a la plaça del barri d'on era la dona o, almenys, on havia viscut. Havia de ser, fet i fet, a la plaça del barri que l'església del pare Higinio presidia: la missa de dotze d'aquell diumenge hauria de ser suspesa. Necessitaven l'espai de la plaça i les campanes a la seua disposició. El pare Higinio s'ho prengué amb indignació: no era correcte suspendre una missa. Gens. Per res del món suspendria una missa de diumenge, que era quan més públic tenia. L'alcalde i el seu equip li pregaven que per primera vegada, i com a cosa excepcional, fera festa ell també aquell diumenge. No obstant això, el pare Higinio plantà la cresta: si volien fer un homenatge, l'església havia d'intervindre-hi també. Finalment, l'alcalde hagué de resignar-s'hi. El pare Higinio intervindria a la concentració mitjançant un breu parlament a canvi de suspendre la missa perquè el minut de silenci fora justament el moment exacte en què aquella dona havia estat assassinada vint-i-quatre hores abans. La següent telefonada que sonà en aquell despatx rudimentari l'atengué amb molta més parsimònia que la primera, el pare Higinio. Era l'electricista.
Per primera vegada en anys, l'electricista havia acudit a temps i el pare Higinio, que havia matinat, obrí aquella concentració amb un breu parlament sobre la mort i sobre les dones. Moderat; el pare Higinio coneixia els límits políticament correctes. L'alcalde, un home conscienciat i combatiu als seus setanta anys, s'hi havia negat quan el seu equip ja havia cedit a la contraproposta del rector. Argumentà que havia estat una iniciativa civil, no religiosa i que, de tota manera, tampoc no sabien si la víctima havia sigut creient catòlica o no. La insistència del pare Higinio i d'unes senyores amb la permanent acabada de fer, indignades per la cancel·lació de la missa, feren que l'alcalde acabara claudicant.
Les campanes sonaren parsimonioses i cadencioses, acompanyant la penombra d'aquell dia encapotat. La grisor del cel aportava humitat a aquella escena. Recordava al xirimiri del nord, però la humitat mediterrània era ben diferent. Era invisible i profunda. Penetrava els ossos i mai t'hi acostumaves. Havien acudit bastants veïns, alguns per deure moral, altres perquè coneixien la víctima o perquè havien sentit que l'alcalde hi assistiria i no volien perdre l'ocasió. La gentada s'havia col·locat en semicercle, seguint l'alcalde i el seu equip, que eren d'esquena a l'església. Enfront d'aquella gentada en forma de mitja lluna, una fotografia impresa en cartó ploma, amb el rostre de la víctima, els tornava la mirada. Era una dona d'edat mitjana, vorejant els quaranta-cinc anys, potser menys. Els qui hi assistien sense conéixer-la només sabien que havia arribat al barri després de casar-se i que no treballava. Era l'únic xafardeig que havia pogut circular entre el barri en tan poc temps. No feia ni dos dies que l'havien matada. A la fotografia semblava lleugerament pàl·lida. Els cabells foscos, tallats arran del bescoll, li accentuaven encara més la blancor de la pell. Entre un tímid escot, la lletra ema majúscula penjava d'una cadena daurada. Ulls redons i cansats, perduts cap a l'objectiu de la càmera, i de color fosc. Cara arrodonida emmarcada per un serrell llis i curt, que només cobria la meitat superior del front. Galtes gruixudes, unflades. Semblava que li hagueren acabat d'extraure els queixals de l'enteniment a ambdós costats. No somreia. O sí. Era l'expressió més pareguda a la de la Mona Lisa. Una Gioconda contemporània amb un incert final.
Una sobtada ràfega de vent abaté la fotografia de cartó ploma i la tombà a terra, amb aquella expressió de Mona Lisa cap per avall. Una dona magra, d'estatura mitjana i amb els cabells artificialment pèl-rojos a l'altura dels muscles, trencà aquella mitja lluna de gent per a col·locar de nou la fotografia sobre el faristol. Les ulleres de sol li cobrien la major part del rostre, però era impossible ocultar la desesperació que emanava d'aquella dona anomenada Tamara. La policia l'havia anada a buscar a casa seua el dia anterior. Havia estat l'última persona que l'havia vista amb vida. A ella, la protagonista d'aquell minut de silenci, la portadora d'aquella ema majúscula al coll. Ema de maduresa, de magra, de majestuosa, malapta, malastruga, malenconia, malson, marasme, marit, ema de març i ema de morta. L'última, a banda del seu marit, aquell porc detingut a la barana del pont amb forma de pinta gegant. Aquell pont que abraçava el riu fantasma i travessava en canal la ciutat, com una autòpsia. Li devien haver fet autòpsia, a ella? Millor no pensar-hi. Tamara no plorava. No li quedaven llàgrimes als ulls color terra humida. Els llavis entreoberts i sense pintar dibuixaven una lluna tombada, la mateixa que formava aquella multitud de veïns a la plaça. Necessitava mantindre la boca oberta per tal que el dolor no l'ofegara, no acabara escanyant-la. Tampoc no li quedaven forces per a tancar la mandíbula. A través d'aquella obertura expulsava profundes i amargues bafarades d'alé. S'ajupí i plantà un genoll a terra per estabilitzar-se. La dona de la fotografia tremolà quan Tamara agafà aquell retrat. Les mans no li estaven quietes. La ment tampoc; era una rotativa col·lapsada que no s'aturava imprimint records de les dues persones que havia perdut aquell fatídic cap de setmana. De tant en tant, després d'uns sospirs anguniosos, una ganyota espasmòdica transformava el seu rostre. Les comissures dels llavis es tensaven i la barbeta es contreia, esperant que els ulls acompanyaren amb unes llàgrimes d'àcida angoixa. Però les llàgrimes no arribaven i Tamara sentia rampes a les galtes per la tensió del rostre. Era com un embassament a punt de rebentar: la tristesa s'acumulava i excedia la gola, on un mur del més fosc formigó obstruïa la veu, els crits que desitjava abocar i la soledat amb què es corcorcava lentament. Joana sentí una pena profunda quan, enmig del silenci, el rostre d'aquella dona besà el terra. Allò no s'ho mereixia ningú, ser assassinat.
